divendres, 30 de novembre del 2007

... ens fem vells...


Bé, estimadíssims tots: aquesta és la cara que fa una persona a qui regalen un rellotge (!) a quarts de nou del matí del dia que fa 30 anys. Sí, senyors, l'últim rellotge que vaig tenir va ser un Casio que em van regalar per la primera comunió. Ha plogut molt, moltíssim (encara que diuen que hauria de ploure una mica més... en fi...), i ara ja m'estic convertint en un maduret sexi amb alguns pèls blancs a la barba (tot i que la primera dama diu que sense barba estaria bastant més sexi) a qui encara li agrada fer festa de la feina el dia del seu aniversari, com qui fa campana de l'insti... sí, és cert, encara no ho tinc assumit: ja sóc un vell.

dimecres, 28 de novembre del 2007

sobre l'estat de la, diguem-ne, nació...


Estimadíssims/es conblocaires/es i/o conlectors/es habituals/es (la correcció política em fa posar més barres del compte... no et facis d'ICV, Marc, no em deixis sol...):

Diu el ditxu que qui dies passa anys empeny, i tot i que seria discutible, ara no tinc temps ni ganes d'entrar en detalls d'aquest caire. La nostra nova "república independent" continua moblant-se i la nostra antiga llar continua desvestint-se, poc a poc (però sense ser gaire sexi), perquè total encara no té tampoc cap nou propietari que s'hi hagi d'instal.lar, o sigui que... en fi... súper 3, fiu, un altre mes.

Sembla que no hagi d'arribar mai el dia que ens posem a viure definitivament allà, a l'altra punta del Setè Cel. Hi ha mobles, lleixes (estanteries pels de Calella) i moltes caixes, sense gaire ordre encara. Fem el que podem. Perdem tardes i caps de setmana netejant i fent viatges, però la cosa sembla que no s'acabi mai. Ens agradaria ser-hi per Nadal, però ara ja no ens atrevim a dir res...
Paciència i salut.

dijous, 22 de novembre del 2007

anònim en negatiu...



A vegades em fastiguejo tant que gairebé em desmotivo... (el pare diu que ja m'entenen...)

dimecres, 14 de novembre del 2007

els peus tontos...


Quins peus més tontos els meus... Els que personalment em coneixeu ja sabeu que sempre he estat una mica patata amb els meus peus (per mi tocar una pilota significa, com a mínim, un esquinç o similar).

Doncs resulta que ahir, passejant per la city, tranquilament distret per l'arquitectura i els cotxes, vaig entrebancar-me encara-no-sé-com amb encara-no-sé-què i vaig protagonitzar una d'aquelles fabuloses caigudes en tres temps (cap a la dreta; anivello; cap a l'esquerra; em recolzo amb la paret, i cap endavant i a terra de quatre grapes). Aquesta vegada en vaig sortir ben parat: rascades a ambdues mans i un morat al genoll dret.

L'anècdota no tindria més importància que la vergonya que fa que et vegin caure així, tontament (el primer que et ve al cap no és "on m'he fet mal?", sinó més aviat "algú m'ha vist?"). El que passa és que estava jo a terra i dos nois que debien rondar els setze anys se'm van acostar, em van recollir la bossa i em van ajudar amb la pregunta "S'HA fet mal?". Em vaig sentir gran, molt gran. Quin estrany mecanisme havia ajudat aquell amable púber ple de grans a tractar-me de vostè?

Que fins i tot els peus m'hagin de recordar que estic a punt d'arribar als 30... que trist...

divendres, 9 de novembre del 2007

wambo...


(La història que estan a punt de llegir és pura ficció; qualsevol coincidència amb la realitat és pura semblança)

"Quan Jack Twinky va aparèixer sobre l'escenari amb un barret de cowboy i una harmònica, en Gonçal Antimany es va témer el pitjor: tindrien Wambo els collons de dedicar-se a tocar dues hores de pur country? "Sunken Treasure" mai havia estat la seva cançó preferida, i elegir-la per obrir el concert... en fi...

Per sort l'Antimany, tot i no ser una persona en general gaire optimista, és dels que creu que el temps ho cura pràcticament tot. I així va ser: quin bon rotllo transmetia la banda en cada una de les seves execucions, quina compenetració! Escoltar-los en directe era sempre un plaer, fins i tot quan es dedicaven a imitar a Bill Dyllon: en el fons al públic li era més o menys igual. En Gonçal va tornar a tenir aquella sensació de trobar-se davant d'una de les millors bandes (entesa almenys com la millor agrupació de músics) del món, que en el seu propi univers mental sens dubte només era comparable als Big Weeds de Mick Case.

Potser era cert que s'estaven excedint en quan a interpretacions de l'últim disc, que per en Gonçal no era (ni molt menys) el seu millor disc. Però un "Hummingbird" a temps sempre era una victòria. O un "Shot in the arm" als bisos. O acabar el concert amb "Spiders (kidsmoke)", curiosament un d'aquells himnes que és difícil de cantar (i d'interpretar), i que més o menys sempre et deixava descol.locat i emocionat alhora, especialment si era la primera vegada que senties la cançó (i més especialment si era en directe).

I quan el concert es va acabar, el públic va notar que no es podia moure. El terra de la sala, enganxós de tota la merda que s'hi havia vessat durant anys, s'havia tornat una trampa mortal. El personal de la sala va haver de fer arribar begudes i entrepans a dues mil persones que s'havien quedat immòbils contra la seva voluntat, parlant del concert amb els peus enganxats al terra.

Van passar setmanes. Els bombers es veien incapaços de desenganxar ni un sol membre d'aquell fastigós terra. Les forces de seguretat tampoc hi podien fer res, a part de repartir mastegots si algú li robava l'entrepà al del costat, i els amos de la sala s'enfilaven per les parets (també enganxoses) mentre el president Nocilla deixava anar alguns "àdhucs" de tant en tant, però no gaire res més (en la seva línia habitual, vaja...).

I allí es va quedar el públic, per sempre més, tots mirant cap a l'escenari, tothom parlant amb el del costat mentre li aguantava la cunya. La monotonia només es trencava quan Wambo tornaven a la ciutat, més o menys cada tres mesos, i aquell massa eterna cobrava vida."

dilluns, 5 de novembre del 2007

matrix?


L'altra nit vaig estar a Matrix o en algun tipus de dimensió paral.lela on passaven coses estranyes. Semblava que els Ramones encara giraven i que tocaven a barraques. El cantant era un senyor llargarut de veu pneumàtica que no es movia en tot el concert (com en Joey); el baixista era un quinqui amb ulleres de sol i pentinat de xampinyó (com en Dee Dee); el bateria era un senyor gran amb perruca que no s'assemblava de res a en Marky Ramone, però que tocava com ell (quines coses...); i com que els somnis mai són perfectes, el guitarra no s'assemblava de res a en Johnny, i a més tocava una Les Paul en comptes d'una Mosrite (detall que no puc entendre com s'ha colat en un somni meu... i que no puc perdonar!).


En l'hora i quart que va durar aquest estat de trànsit, la primera dama em va espetar "we need change and we need it fast, before rock's just part of the past", i jo, encandilat per la seva nova faceta punk, li vaig cantar a l'orella un "hey little girl, I wanna be your boyfriend", però ella es va fer la dura i em va contestar violentament "I don't wanna walk around with you". Pura pantomima, de seguida li vaig veure el llautó i vaig sentenciar la conversa amb un "today your love, tomorrow the world", amb la qual cosa va caure rendida als meus braços.


I així, saltant pels núvols de la fruïció, entre gent que m'explicava les coses dues vegades (la primera reacció va ser pensar que els responsables de Matrix debien estar reprogramant alguna cosa) i canalla cremant fotocòpies de fotos del rei, vaig emportar-me la primera dama al huertu, entre aquelles sensacions estranyes que provoquen els somnis en els que t'ho passes teta però que tenen petits detalls que et recorden que la vida no és gens perfecta, i que ens fem grans a velocitats astronòmiques, i que més val disfrutar de tot el que et trobis al davant quan t'ho trobis, perquè vés a saber si mai t'ho tornaràs a trobar...

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Dies de fúria...

Quins dies de fúria, aquests que ens ha tocat viure aquesta setmana.
Tot va començar innocentment quan vam decidir netejar la nostra nova llar, amb la sana intenció d'instal.lar-nos-hi en el més breu termini possible. Innocents! Vam fer una llista de les coses que, al nostre parer, eren susceptibles de ser repassades i/o esmenades (un llum que no funcionava, una rascada a la paret, etc.). Quina sorpresa quan ens van dir que teníem tota la raó del món! No m'ho esperava pas, si us he de ser sincer. El resultat ha estat que we've got our new house painted again i que, és clar, tot torna a estar fet una puta merda... No exagero. Pitjor de com la vam trobar.
Tot va continuar dissabte, dia en què teníem el nostre sisè (!) casament aquest any (i últim, de moment i que sapiguem; si a algun dilecte lector li està ballant pel cap de casar-se, que siusplau s'esperi fins més o menys el 2015, que no estem per despeses ara mateix...). La primera dama va agafar un principi de gastrointeritis aguda que li va prohibir de degustar els fastuosos menjars que s'hi serviren i, of course, cap dels distingits vins que hi maridaven. Jo aquí diguéssim que vaig anar una mica per lliure i em vaig fotre les botes, directament. Vaig repetir de filet amb foie i quan van engegar la barra lliure tampoc em vaig estar de res (vés a saber quan podré tornar a gaudir d'una barra lliure). El meu cunyat em va acompanyar, com poden observar a la foto, i ens vam convertir sense cap mena de dubte en els amos de la pista (o aquesta era la sensació, entre llumetes i alcohol...). Un cop vaig deixar la primera dama a casa (estava malaltona, pobreta) vaig enfilar, torrat com una cuba, cap a barraques. No puc dir-los si hi feia massa fred. Almenys no ho recordo. Recordo que ens vam entendre molt bé amb el xicot d'una amiga que és austríac i no entén ni un borrall de català. Jo li parlava en anglès (de forma molt fluïda, segons els meus borrosos records), i ell en un català perfecte. Tampoc recordo a quina hora vaig tornar a casa. L'austríac va dir que anava a pixar a les dues, i ningú més el va veure fins les sis del matí, a uns cinc quilòmetres de les barraques, perdut però parlant fluïdament en català.
De l'endemà (no sé quin dia era, perdo la noció del temps fàcilment quan estic de vacances) en destacaria els primers contactes dels meus nebots amb els caballitus. Pura bogeria. Si teniu nebots o fills o altres energúmens petits per l'estil ja sabeu què vull dir (a veure si penso en penjar la meva foto al tren de la bruixa). I a la nit, altre cop a barraques i amb el cap ben clar, a veure l'Astre Portet, que segueix en forma (és el que tenen els intel.lectuals sexis, que fer anys els prova), amb la sempre inestimable companyia d'El Més Gran Filòsof Viu i la seva senyora (pensin que EMGFV venia directament del Camp Nou! en fi, ja saben que aquestes coses les té, ell; un altre hagués dit que per un concert de'n Quimi tampoc n'hi ha per fer tants quilòmetres; però és que les autopistes les van inventar per ell; i esperin quan siguem independents i lliures de peatges...).
Bé, i no sé què més dir, avui ja he dit molt. Ja continuaré "cronicant" quan més o menys em vingui bé.
Mentrestant seguim netejant cases, treballant, més o menys de festa, i pensant bastant en tots vostès oh dilectíssims amics comentaristes.
Records i salut!

diumenge, 21 d’octubre del 2007

ocupats...




Bé, ja hem passat el primer cap de setmana netejant i portant quatre coses a la nostra nova llar, dolça llar. Quanta feina! I la que ens queda! Creiem que encara ens queden unes quantes setmanes per traslladar-nos-hi definitivament (a no ser que venguem el pis demà, que ja ens agradaria...). Salut!

dimarts, 16 d’octubre del 2007

dos fius...

A partir d'avui som del Club Súper 2... fiu!
La cosa s'ha avançat i a partir de demà (i no de dijous) serem del Club Súper 3... fiu!

(Sort que ja m'entenen, que qualsevol que entri aquí més o menys despistadament es pensarà que no hi toco... gaire)
P.D: Per cert, he rebut una instantània dels nuvis, feliços, fumant-se un porro a Amsterdam. L'han rebut o la penjo?

dimecres, 10 d’octubre del 2007

fiu...


Bé, ja és oficial. Si no hi ha cap daltabaix, el proper dijous dia 18 ens fem del Club Súper 3... fiu! Esperem que per poc temps...

dimecres, 3 d’octubre del 2007

la noticia del dia...

El Més Gran Filòsof Viu i el seu germà han muntat un grup de rock dur (molt dur) que es diu "The Torrents".

divendres, 28 de setembre del 2007

tardor...


Aquestes noves temperatures sí que fan trempar! Ja s'acosta el bon temps, distingits/des tots/es, i jo ja estic fent guàrdia, cistell en mà, per quan en Molina digui que comença la temporada de bolets sortir pitant (aquest any sí; o no, o ja ho veurem, que no es pot dir bolet que no sigui al cistell i ben lligat).


(sí, sembla que la foto és repetida, intrèpids observadors, però és que últimament no estic per hòsties; ja m'entenen, encara gràcies...)

dimecres, 19 de setembre del 2007

WeilWeilWeil...


Estimadíssims/es tots/es:

Com molt bé saben la majoria de vostès tinc l'honor de ser patrocinador d'una banda alemanya anomenada Einstuerzende Neubauten. El tema és que ja tenen a punt el seu nou àlbum Alles Wieder Offen, que sortirà a la venda a mitjans d'octubre, i en la composició del qual han invertit dos anys de la seva vida. Serà el primer disc que treuen sense ajuda de cap tipus de discogràfica o distribuïdora: tot, absolutament tot, s'ho han fet ells solets. Com a patrocinador, he tingut la sort de ser un curiós seguidor d'aquest procés, he vist néixer i créixer les cançons, i els prometo que el resultat val molt la pena.

Descarrega't gratis el primer single en mp3, i si t'agrada podries pensar en comprar-te el disc, quan surti.
No, jo no hi guanyo res. Ja hi he guanyat.

dimecres, 5 de setembre del 2007

american chronicles (i IV)...

Avui no m'enrotllaré gaire, que no tinc gaire estona...

Si van a New York, no es perdin per res del món un musical a Broadway, com per exemple Grease (si queden entrades) o Chicago:
Però tranquils, que si els musicals no són del seu gust podran trobar qualsevol altre tipus de gènere musical. Aquesta ciutat està plena de referents musicals, des de la sala Blue Note (per amants del jazz de veritat) a la no menys mítica sala Roseland (si no els sona revisin, per posar només un exemple, la discografia de Portishead):

I entre altres coses, tot passejant, també s'hi poden trobar cantonades que han forjat grans llegendes (no m'hauria perdonat mai marxar de New York sense aquesta foto):


dilluns, 3 de setembre del 2007

american chronicles (III)...



En el país de les coses grans les unitats de mesura són també grans. El líquid es medeix per galons (4 litres), la temperatura en graus Farenheit (32º Farenheit equivalen als 0º nostres, i 80º dels seus a uns 26,5º dels nostres; surrealista...) i les distàncies en milles (1,5 quilòmetres aproximadament, de forma que si un cotxe va a 90 milles per hora vol dir que va a 140 km. per hora). Excepcions a aquesta norma podrien ser la mesura per peus (un peu són uns 30 cm., ja em diràs; això sí, són sempre 30 cm, no depèn del número que calci la persona que medeix) i, afortunadament pel moment en què nosaltres hi érem, el dòlar, que està en hores baixíssimes (més o menys 1,35 dòlars són 1 euro, actualment).

El Bronx és un territori que en una escala de perillositat sobre 10 s'enduria una matrícula d'honor. Les disputes per territori de les bandes els porten a atonyinar-se entre ells fins a la inconsciència o en alguns casos fins la mort (la mitjana són 2 morts per setmana, contant només els d'aquest barri). Al perdedor que està estassat a terra li roben les bambes i les pengen dels cables d'electricitat, per marcar el territori. Això sí, si ets una persona prou important al barri i mors en una d'aquestes baralles, la teva fidel banda et dedicarà segurament un bonic grafiti per no oblidar-te...

divendres, 31 d’agost del 2007

american chronicles (II)...


Qui pot resistir-se a un hot dog per 2 dòlars? És impossible! I a més a més la terra del menjar-porqueria resulta que és el millor lloc del món on menjar-hi ídem. Les hamburgueses tenen... gust de carn, i de la bona! Les hamburgueses de pollastre són filets de pit de pollastre de veritat! I el beicon no és de plàstic! La merda que ens mengem aquí quan anem a un McDonalds o similar és proporcional a la merda que es mengen allà quan vas a un restaurant-buffet de cuina mediterrània... quina estafa! El millor, si hi viatgeu, és que mengeu només el que es mengen ells i no intenteu provar les seves versions de restaurants grecs o espanyols (originalment batejats amb noms com "Paella", "Olé!" o "El torero matador"); els vostres nivells de colesterol segurament es dispararan, però us sentireu bastant més satisfets que no pas si pagueu una pasta gansa per no menjar pràcticament res.


En un altre ordre de coses, a Philadelphia vam trobar-hi la Campana de la Llibertat, que és una campana que va sonar quan es va guanyar la Guerra de la Independència amb Anglaterra i que té, per tant, un valor simbòlic important. Està esquerdada pel pas del temps, però la foto de guiri era inevitable. També em vaig comprar un facsímil de la Declaració d'Independència, molt interessant. És el que té guanyar una guerra per una causa com la llibertat del teu país, que per força te'n deus sentir orgullós. Per aquestes nostres contrades es veu que s'estila més el referèndum...

dimecres, 29 d’agost del 2007

american chronicles (I)...


Els americans (del nord) tenen grans complexes d'inferioritat que no sé ben bé d'on surten, potser de la seva curta història com a societat (que "només" té 200 anys).

Anyway, la qüestió és que per superar aquests complexes han de fer-ho tot molt més gros que la resta del món: un memorial a un president mort ha de ser un gran temple inspirat normalment en l'antiga Grècia o, en tot cas, en Roma, que contingui una colosal estatua del difunt; els seus missils han de fer tres vegades la mida dels dels russos i han d'estar exposats de costat en un museu perquè tothom vegi la gran patria que protegeixen; les seves hamburgueses han de ser el doble de grosses que les d'Hamburg (això ho suposo per la seva mida, no he vist les que fan a Hamburg), i els cementiris de militars han d'ocupar més hectàrees que les ciutats dels vius.

En resum, que és un país de coses grans: els pisos superiors dels gratacels desapareixen en dies de boira i, si ets una persona prou important, per portar-te de l'aeroport a l'hotel o viceversa fan servir limusines...

dilluns, 6 d’agost del 2007

és temps d'anar a la platja...


...i alguns sempre en tenen més ganes que d'altres...

divendres, 27 de juliol del 2007

de vacances...


Bé, acabo amb penes i treballs...

Encara estaré per aquí uns dies (marxo el 16 d'agost), però m'agafo vacances bloquils fins pràcticament el setembre, suposo (de fet, ja fa uns 15 dies que les he començat...)

En fi, salut i peles, descanseu i agafeu forces per la nova temporada, que promet ser molt emocionant (fusions, absorcions, leasings, publicació d'algun disc, viatges interestelars i desintegració de matèria, segons m'han avançat els guionistes...)

dilluns, 16 de juliol del 2007

l'estrés que et mossega la cua (II)...


(Com poden veure vaig tant estressat que ja no puc ni actualitzar dignament el bloc ni per seguir una sèrie com aquesta on intento explicar perquè estic estressat...)

Aquesta foto és del concert del passat dia 5 a Tordera on, de moment, acabava el "DijousToco Tour", la gran gira mundial que m'ha dut pels cinc continents (Calella i Tordera, bàsicament, després de la suspensió per part de l'organització del concert a Girona).

El repertori, com ja havia anunciat, va ser totalment diferent al de Calella (cap de les cançons que vaig tocar a Tordera l'havia tocat a Calella, i viceversa). Va anar molt bé, em vaig sentir com una estrella quan un membre de l'equip tècnic es va electrocutar preparant l'escenari i la resta em deien "tranquil, no passa res, tot estarà preparat per quan tu toquis". Es van apagar els llums, vaig pujar a l'escenari amb la guitarra, vaig tocar, em van aplaudir, vaig baixar i l'equip tècnic em va desmuntar els pedals i me'ls va portar. Cent per cent professional, vaja.

Les impressions van ser bones, altre cop. La sensació del públic, pel que em van dir, és que havia estat massa curt, o sigui, una bona senyal...

dimecres, 11 de juliol del 2007

l'estrés que et mossega la cua (I)...


Perdonin la falta d'actualitzacions. És deguda a l'estrés que em persegueix, però no m'acaba d'atrapar mai (perquè sóc molt ràpid!).

La setmana passada va ser de bojos. Pràcticament no vaig tenir temps ni de connectar-me. A part de les convivències del cap de setmana, pensin que m'havia de preparar per a l'últim concert del "DijousTocoTour" i, per si no n'hi hagués prou, resulta que treballava de tardes i que el dissabte teníem (com bé saben) el casament de'n Marc i la Raquel... en fi...

Les convivències van anar bé. Hi va haver moments memorables com el de la foto, o el de'n Jaume ballant sevillanes ("com es ballen les sevillanes, Jaume?", "coi, com la sardana, però de costat!"), però em sembla que no cal que faci cap crònica del cap de setmana perquè tots hi érem. En tot cas, és bona senyal que en general la sensació fos que havíem d'haver agafat la casa per una setmana sencera...

dilluns, 2 de juliol del 2007

colònies...

Holahola.
Ahir vaig trucar a la senyora Barba. Ja ens espera.
Coses:

a) Podem fer foc, però només amb carbó, res de llenya perquè es veu que hi ha forestals rondant que ens podrien picar el crostó (Miquel, no cal que portis la destral; ho sento, ja sé que et feia il.lusió).
b) Per pagar ho farem el diumenge abans de marxar, que serà a les 17.00h de la tarda (mitja hora amunt mitja hora avall, paraules textuals).
c) Hi ha cafetera (sí!!!), a més d'altres electrodomèstics bàsics com ara el microones, però no hi ha rentaplats (la màquina), o sigui que haurem de fregar.
d) Els llençols i les tovalloles de lavabo van incloses en el preu. Això sí, ens hem de dur cadascú la seva tovallola de piscina.
I em sembla que ja està.

dijous, 28 de juny del 2007

revetlla santpolenca (3a part)...

I aquí teniu "les fotos de la por":






Us podeu imaginar alguna cosa que faci més por que El Més Gran Filòsof Viu tirant coets?

Al començament no les teníem totes. De tant en tant, EMGFV deixava anar un mecagumdéu i encenia una metxa, mentre la primera dama corria a amagar-se sota la taula (literalment, llàstima que no n'hi ha fotos...). Això sí, cada coet anava seguit d'una gran ovació amb els corresponents aplaudiments. Quin art! Els va tirar tant bé, que va dir que proposaria a Blanes ser el mestre de cerimònies dels focs de l'any que ve...

dimecres, 27 de juny del 2007

revetlla santpolenca (2a part)...

Aquest Sant Joan hi ha hagut de tot (això ja ho havia dit, no?):
Un brindis cada 2 per 3:




"Posados":



Estàtues romanes (?):


En tot cas, no vull deixar passar aquesta ocasió sense tornar a agraïr als amfitrions la seva invitació:


P.D: Les fotos d'avui han estat cedides amablement per la Maria del Mar. Atenció a la 3a part d'aquest post, on veureu les esperadíssimes "fotos de la por"...

dilluns, 25 de juny del 2007

revetlla santpolenca (1a part)...

Aquest Sant Joan hi ha hagut de tot:

La Sitjà intentant veure a galet (no ho va aconseguir):


Bona teca (menció especial mereixen les coques, sàviament triades sense fruita):
Hem descobert un nou espai amb moltes possibilitats (guatequistes o no):

Hem tornat a assaborir (amb delit) la massa poc practicada "eufòria i/o exaltació de l'amistat":

No hi ha faltat ni l'orquestra, a la Punta de Sant Pol, amb música guatequista per acabar bé la nit i les noies ajuntant els caps per fer-se la foto (no sé perquè sempre fan això per tirar-se les fotos: ajunten els caps i tiren el cul enrera...):

En fi, una revetlla de les que ja no es fan. Gràcies especialment als amfitrions per convidar-nos-hi:

dimecres, 20 de juny del 2007

l'hura-K té varicel.la...


Pobreta... ara que havia descobert la platja, li prohibeixen d'anar-hi durant 10 dies...

divendres, 15 de juny del 2007

huracans d'estiu...

La meteorologia està fatal. Últimament per aquests verals passen coses estranyes... de cop i volta passa un huracà (o "hura K") i et deixa la casa destrossada... el que passa és que deixa proves de la seva autoria...

dimecres, 13 de juny del 2007

"DijousTocoTour" update...

Confirmo el que ja havia avançat a alguns... la data pel concert a Girona cau definitivament de la (diguem-ne) gira. La (diguem-ne) maqueta presentada als organitzadors de l'event no va acabar d'agradar (la qualitat global era deplorable, ho reconec...).
En tot cas, la data per Tordera (5 de juliol) segueix vigent. I per si a algú li va agradar el concert a Calella, ja avanço que el repertori serà totalment diferent... per tocar una mica la pera...

dijous, 7 de juny del 2007

his purple badness...


Estimats, avui el senyor Prince fa 49 anyets i el mamon conserva aquesta pinta (la foto és de la setmana passada). En algunes fotos recents se'l veu amb bosses a sota els ulls, potser ha perdut una mica de cabell i sembla que s'ha aprimat, però veient les actuacions que ha fet últimament (gràcies YouTube!) us puc assegurar que aquest fill de puta escarrancit continua donant patades al cul a tot quisqui d'aquest món del (diguem-ne) espectacle.

Aquest agost toca 21 nits a Londres i després diu que es retirarà un temps a estudiar la Bíblia... en fi... des que es va fer testimoni de Jehovà ha deixat de dir moltes de les guarrades que caracteritzaven les seves cançons, i com que a mi això em toca una mica bastant la pera, i aprofitant que els testimonis de Jehovà no celebren els aniversaris, des d'aquí el felicito efusivament: Per molts anys, cabró!

(No està confirmat, però podria ser que el 25 d'agost toqués a Benidorm. I si es confirma m'és igual, perquè jo justament aquell dia passejaré per la 5a avinguda de New York... no, no em queixo, però té collons la cosa...)

dimecres, 6 de juny del 2007

Abandonant tota esperança [2a part]


Capítol II: Ens tornem a trobar...


L'Astronauta se sentí desolat de veritat (en general i en particular). Havia dipositat totes les seves esperances de matrimoni en aquell fugaç retrobament amb la bella Eudivigis, i ni això no havia funcionat. Què havia de fer? Casar-se amb el Gos?

Les alarmes de la nau començaren a sonar, i el Gos aixecà les orelles. En la pantalla de situació aparegué un llumet intermitent: sens dubte, una altra nau s'estava acostant. L'Astronauta comprovà les coordenades i el Gos aixecà les celles, sorprès del ràpid canvi de direcció que havia pres la seva vida (no feia ni cinc segons ja es veia casat amb l'Astronauta). Les coordenades confirmaren els temors més terribles de l'Astronauta: només hi havia una nau que pogués circular a aquelles hores (les 7 de la tarda) per aquells verals...

L'Astronauta s'acostà a la finestra principal de la nau, mentre el Gos baixava les celles (ja li començaven a fer mal), i reconegué de seguida aquella nau que s'acostava: era el transbordador intergalàctic Bròquil II, sens dubte comandat pel malèvol Capità Malparit, que encara li devia un cafè.

El Bròquil II demanà permís per acoplar-se, i l'Astronauta accedí, pensant-se que el Capità Malparit venia a saldar el seu deute. Conforme s'obria l'escotilla, el contrallum anà dibuixant aquella immensa silueta, sempre incòmode de veure. El Gos s'amagà, i el Capità Malparit feu tres passes endavant (i una enrera) i mirant de fit a fit a l'Astronauta, li espetà "Ens tornem a trobar..."

dijous, 31 de maig del 2007

remor 2007


Per aquests verals on visc, d'un soroll més o menys confús i continuat, en diem normalment una "fressa" (cosa que fa molta gràcia a alguns). Vindria a ser el que en altres contrades s'anomena una "remor".

Doncs bé, tot i que sembli contradictori, hi ha un festival de música experimental a Girona al que han posat per nom justament REMOR, i no FRESSA, que potser seria el més escaient. En tot cas, sàpiguen que avui comença la IV edició, i que acaba el diumenge. I que a diferència del Primavera Sound és gratuït (el nivell dels artistes potser tampoc és el mateix, clar... la primera dama encara recorda quan la vaig dur a escoltar un senyor que feia grinyolar tocadiscs durant una hora). Of course, jo no m'ho perdo ni de broma!

Per més informació feu click aquí.

dimecres, 23 de maig del 2007

Abandonant tota esperança [1a part]

Estimats, els deixo aquí la primera (i suggerent) entrega de la tragicomèdia "Abandonant tota esperança". Espero que gaudeixin tant de la lectura com jo de l'escriptura:

Capítol I: L'adéu.

"Només passava per aquí", digué el Gos, i s'ajegué al seu costat. No tardà ni dos minuts en adormir-se, i acte seguit es despertà un altre cop.

L'Astronauta encara no havia entès que s'havia quedat sol com un mussol; ho entengué després (per ser exactes, bastant després; ja t'avisaré, estimat lector, quan això passi). Desconcertat, veié per la finestra de la cabina com s'allunyaven, a una velocitat més que considerable, de Júpiter, mentre la bonica Eudivigis els feia adéu amb un mocador i els ensenyava el pit dret (el que tenia més gros), fins que la perderen de vista del tot. De fet, a ella la perderen de vista aviat, tardaren bastant més a perdre de vista el pit.

L'Astronauta s'astorà. Prengué el mòbil i trucà a la bella Eudivigis. No tenia cobertura. Ho tornà a provar. Seguia sense cobertura. Sacsejà el mòbil i començà a moure'l per la cabina, amb moviments de baix a dalt i d'esquerra a dreta (i oposadament). El Gos se'l mirava, amb un posat d'indiferència al no comprendre res de res. Llavors, l'Astronauta trobà cobertura i trucà. Eudivigis despenjà amb un "si?" dolcíssim, i l'Astronauta, amb llàgrimes als ulls, exclamà "beneïda sigui la galàxia, t'he de donar un missatge molt important: continua-hi participant! Hi ha milions de desastres naturals en joc!" En aquest punt es perdé la cobertura i es tallà la connexió.

Llavors, el Gos digué: "Només passava per aquí", i s'ajegué al seu costat. No tardà ni dos minuts en adormir-se, i acte seguit es despertà un altre cop.

divendres, 18 de maig del 2007

debuting...


Ahir vaig debutar de forma casolana, en petit format...
Agraeixo l'assistència de tothom, especialment dels que sempre hi sou, sigui el que sigui el que em passi per la barretina de fer (als incondicionals, diguem-ne).
Per part meva, les sensacions van ser bones...

dimecres, 9 de maig del 2007

comença la gira...


Per si algú hi està interesst, aquestes són les primeres dates de la gira mundial 2007/2008:

17 de maig: Calella (El Pla dels Encants, a les 22.00h)

21 de juny: Girona (sense confirmació encara ni de lloc ni d'hora)

5 de juliol: Tordera (Teatre Clavé, hora per confirmar)


Com poden comprovar, tres llocs on encara no he tocat mai...
Noves audiències, obro mercat, etc...