divendres, 29 de desembre del 2006

bye bye 2006...


Dilectíssima parròquia bloguista (en aranès pel dual):

Ara que estem a punt de deixar el 2006, que ha deixat l'existència humana per terra (en general), confio en què el 2007 serà un any amb canvis profunds (en particular). Els deixo tot seguit una interessantíssima enquesta (només per a cervells amb superpoblació de neurones), per si tenen temps i ganes de contestar-la...


1. En quan al panorama polític català, aquest 2006 qui t'ha semblat més botifler i, en general, pocapena:

a) Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC).

b) Artur Mas (CiU).

c) Pep Sala (Banda del Bar).


2. Qui t'ha provocat més sensacions-rares-a-diferents-zones-del-cos aquest any?

a) Benet XVI dient que Mahoma és igual a terrorisme.

b) Edurne cantant "These boots are made for walking" (o era del 2006?)

c) Sala-Martín preguntant a Montilla sobre si un President de la Generalitat hauria de tenir el nivell C de català.


3. Parlem de sexe: Zapatero diu que el procés de pau va fent, xino xano. I tu, què en penses?

a) Que acabarem essent tots bascos.

b) Que per desencallar el procés de pau, Zapatero i Otegui jugaran un partit de pilota basca i qui guanyi es quedarà amb Navarra.

c) Que tant burxar tant burxar, acabaran trobant connexions entre ETA i l'11-M i Acebes serà nomenat president vitalici del govern.


4. Parlem d'esports: Quin aconteixement esportiu te l'ha suat més aquest any?

a) La copa d'Europa que va guanyar el Barça.

b) La creació de la figura de vicepresident de la Generalitat.

c) El Rock&Cat (la pel.lícula).


5. I, per acabar, què n'esperes del 2007?

a) Que, ja que d'aquí uns dies pelen en Sadam, no tardin gaire a portar a judici el trio de les Açores.

b) El nou disc de Wilco, que surt a l'abril.

c) No n'espero res, visc el dia a dia, i ara mateix el que més espero és el dinar de demà (macarrons).


AVÍS: Això és una enquesta superseriosa. Els resultats seran degudament computats i enviats a l'Oficina de Recepció de Peticions pel 2007. Per a possibles reclamacions, dirigeixin-se directament a ells: dosmilsetpelcultelainc@terra.cat

En fi, i bon any 2007 a tothom i ens veiem/llegim aviat... Salut!


dissabte, 23 de desembre del 2006

bon nadal (en general)...


Els bons sopars de feina acaben així (a les fosques i amb trenes). Bones festes a tots!


P.D: Ei, mireu quin post-regal-homenatge que m'ha fet el Veí de Dalt! Estic emocionat...

divendres, 22 de desembre del 2006

el meu amic fardatxo...


He trobat una ànima bessona, però millorada (no sé si m'entenen). Es diu Fardatxo. I aquest post és per a ell.
Qui va dir que deixar de fumar és fàcil? Jo no. De fet, ho he intentat alguna vegada i no me n'he sortit mai. El meu amic Fardatxo sí. A la primera. Amb alguna temptació i alguna cigarreta en alguna ocasió especial, però ho ha deixat. I només per això ja l'admiro.
Però aquest és segurament l'entrebanc més fàcil que ha superat a la vida. I és que, amic Fardatxo, hi ha coses que no s'aconsegueixen superar mai. I perdona que et parli tant explícitament de les desgràcies, però la vida ens ha dut a tots dos per camins molt semblants (tant semblants que te'n faries creus; si vols algun dia en podem parlar, en privat). La vida dóna cops (en general), però tant a tu com a mi ens ha ben atonyinat (en particular).
Crec que hi ha coses que no es superen, sinó que simplement s'ha d'aprendre a viure amb elles. Jo ja fa 8 anys que hi visc, i la convivència és difícil, però no impossible. Recorda que cada any que passa és un altre any que et sumes, no que et restes.
A tu les circumstàncies t'han fet trobar la pau en l'amistat (hi ha fotos on em fas enveja) i en l'Aikido (molt interessant, he estat repassant aquesta setmana el teu bloc i he flipat bastant, la veritat). Jo continuo fumant...
I en fi, estimat Fardatxo, el meu regal en aquest dia tant assenyalat no és més que aquest petit post (ep! amb foto especial a l'estil homebala inclosa!) i la meva amistat perquè la manipulis al teu gust i a la teva conveniència.
Sincerament i amb afecte,
Homebala.

dimecres, 20 de desembre del 2006

a febrer...


Dilectíssims totes i tots (en blau si sou daltònics):
Els plaços i els terminis es van complint i seguim sense les notícies fresques que ens agradaria comunicar-vos. Sembla que ens n'anem a febrer, anant bé.
Fa fred i el coll m'ha estat rascant tot el matí. I tots sabem com acaba això. I justament ara que s'acosten dies de festa i que tinc més ampolles d'alcohol a casa de les que em podré veure en tot l'any. I penso especialment en aquelles 9 ampolles de vi de diferents procedències (Rioja, Ribera, Penedès, Empordà, etc.) que aniré obrint i degustant, a poc a poc, al llarg de les pròximes setmanes (això sí, a la salut de tots vostès!).

dijous, 14 de desembre del 2006

miau...


Dilectíssims íssims i íssimes (al revés si sou feministes radicals):
.
La vida dóna tantes voltes que mareja. I quan arriba aquell moment en què et vols centrar trobes que sense adonar-te'n t'has fet bastant gran i que els esdeveniments t'impulsen a prendre decisions realment importants que ja no pots demorar per gaire temps més si vols seguir anomenant-te a tu mateix PERSONA HUMANA (en particular).
.
P.D: Té raó l'honorabilíssim Marc quan apunta que els animals més traidors són els gats, si deixem de banda les serps (que no semblen gaire dialogants) i algunes persones humanes en general (que acostumen a dissimular-ho de conya, els putes...).
.
P.D.2: "Qui controla el passat controla el futur, i qui controla el present controla el passat" (George Orwell, preocupat per l'esdevenir històric.)

guau...


Dilectíssims/es tots/es (en digital si teniu receptor de TDT):
En general no m'agraden gaire els gossos. O més que no agradar-me, em fan una mica de por. No sembla que raonin gaire, i mai saps quines són les seves obscures intencions (segons la Mercè, sempre estan jugant, però en fi...). I no té res a veure amb mides (ull, que estic molt ben definit, estic parlant de mides de gossos). Bé, i apart de no fiar-me'n, tampoc puc suportar:
1) Els pèls que deixen quan és l'època de caure el pèl (ara ho és).
2) Les cases on sembla que no ventilin perquè entres i caus de cul de la pudor de gos que fan (i si hi has anat perquè t'han convidat a sopar, la cosa és realment molesta, siguem francs).
3) Els amos que en comptes d'un gos es pensen que tenen un fill, que l'han de protegir i que pateixen per ell quan estan fora de casa (un dia d'aquests inventen el mòbil per gossos i les accions de Telefònica tornen a disparar-se...).
Per cert, fa temps jo tenia un gos. Es deia Mika i era el millor gos del món. No feia por, ni gaire pudor. Perdia bastant pèl, però jo li perdonava perquè com ja he dit era el millor gos del món. Descansi en pau (perquè en vida es va cansar bastant).

dimarts, 12 de desembre del 2006

quak...


Dilectíssima gentada en general (o gentussa en particular):

És curiós, però quan arriba l'estiu, enyoro l'hivern, i quan arriba l'hivern, enyoro la tardor. I quan arriba la tardor no enyoro res perquè em trobo molt bé i crec que tot l'any hauria de ser tardor (però no tardor com la d'aquest any que ha fet temperatura de primavera, no, tardor de la clàssica, amb les fulles caient quan han de caure i els dits, les orelles i el nas gelats el dia del meu aniversari).
.
Quan inventaran un controlador climàtic particular?
.
Visca els ànecs (lliures!)

dilluns, 11 de desembre del 2006

animals anònims...


Diu, diu: "los animales de dos en dos, uah, uah,..."

dijous, 7 de desembre del 2006

solipsisme...


Quan jo era petit (sí, fa molt temps jo també era petit; en tinc fotos) podríem considerar que era el que en filosofia s'ha anomenat un solipsista, és a dir, que creia que jo era la única cosa que existia realment, i que la resta de la gent i l'univers en general existia només dins la meva imaginació, i que quan jo no mirava les coses no hi eren, i que, en definitiva, el dia que jo em morís no quedaria res. I tot i que les ments més simples poden considerar que això és un signe clar de narcissisme i de tenir un ego desmesurat, mai em vaig sentir així.

Després, conforme he anat creixent, m'he anat adonant que estava totalment equivocat, ja que vaig anar veient que no era l'únic que em creia únic, sinó que hi havia moltes altres persones que pensaven de la mateixa manera i que es creien que no existia ningú més al món i que la realitat no els sobreviuria (els casos més flagrants i que tothom pot conèixer serien els de l'Artur Mas, en Michael Jackson, l'Angel Acebes o la Sara Montiel). En aquests casos, però, el matís de superego es feia superlatiu, i per tant, potencialment perillós. Llavors, i sempre pensant en el bé comú, vaig creure que l'única solució possible era l'extermini en massa dels solipsistes. És així com em vaig convertir en un terrorista (mental, almenys fins al dia d'avui...).
Foto: Tate Modern (Londres), desembre 2005.

dimarts, 5 de desembre del 2006

haikus per a no dormir (I)


Diuen que de dies n'hi ha més que de llonganisses, però què volen que els digui, a mi sempre m'han atret més les llonganisses que els dies. Els dies són massa habituals.

dilluns, 4 de desembre del 2006

fer el paperina...






Quan més grans ens fem, més ens agrada fer el paperina. És un fet demostrable i demostrat. He dit.

divendres, 1 de desembre del 2006

nivells de flipamenta...


Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i per a les masses):
El concert d'ahir no té nom... el millor concert al que he assistit aquest any! Sense cap mena de dubte. Puntualíssims, bon repertori i generós. Un repàs al seu últim disc (que et pot agradar més o menys, però que en directe et feia caure de cul, especialment durant 4 o 5 cançons que van fer seguides amb el piano, dolcíssimes!) i els grans èxits de sempre: Cherry Chapstic (hiperelèctrica), Big Day Coming (acústica i cantada per la senyora Hubley), Autumn Sweater (desmontada i a un ritme inusual, genial) i, ja en els bisos, quan ja havien tornat a sortir per aclamació popular 2 o 3 cops, el senyor Kaplan diu "buenu, què voleu sentir"? I una noia li diu: "Sugarcube!", i ja teniu al senyor Bala i companyia en plè orgasme, aprofitant les últimes anades d'olla del mateix Kaplan. Perquè reconeixem-ho: el senyor Ira Kaplan té nivells de flipamenta; té la flipamenta moderada en una cançó normal, que mola molt, i la flipamenta descontrolada en cançons de 10 minuts en les que pujaries a l'escenari i li desenxufaries l'ampli. Però qui se'n recorda, de tot això, després de què tornin a sortir a l'escenari per enèssima vegada i interpretin una versió més o menys improvitzada d'"Everlasting Love"?
P.D: Si veuen a l'artista abans conegut com Avantiana amb aquesta samarreta meva, recordin-li de part meva que és un copion i que la meva és l'original. Gràcies.
P.D.2: Moltes gràcies a tots els que em vau enviar SMS de per molts anys, sou molts i no tinc saldo per contestar-vos a tots, o sigui que ho faig des d'aquí.