wambo...

(La història que estan a punt de llegir és pura ficció; qualsevol coincidència amb la realitat és pura semblança)

"Quan Jack Twinky va aparèixer sobre l'escenari amb un barret de cowboy i una harmònica, en Gonçal Antimany es va témer el pitjor: tindrien Wambo els collons de dedicar-se a tocar dues hores de pur country? "Sunken Treasure" mai havia estat la seva cançó preferida, i elegir-la per obrir el concert... en fi...

Per sort l'Antimany, tot i no ser una persona en general gaire optimista, és dels que creu que el temps ho cura pràcticament tot. I així va ser: quin bon rotllo transmetia la banda en cada una de les seves execucions, quina compenetració! Escoltar-los en directe era sempre un plaer, fins i tot quan es dedicaven a imitar a Bill Dyllon: en el fons al públic li era més o menys igual. En Gonçal va tornar a tenir aquella sensació de trobar-se davant d'una de les millors bandes (entesa almenys com la millor agrupació de músics) del món, que en el seu propi univers mental sens dubte només era comparable als Big Weeds de Mick Case.

Potser era cert que s'estaven excedint en quan a interpretacions de l'últim disc, que per en Gonçal no era (ni molt menys) el seu millor disc. Però un "Hummingbird" a temps sempre era una victòria. O un "Shot in the arm" als bisos. O acabar el concert amb "Spiders (kidsmoke)", curiosament un d'aquells himnes que és difícil de cantar (i d'interpretar), i que més o menys sempre et deixava descol.locat i emocionat alhora, especialment si era la primera vegada que senties la cançó (i més especialment si era en directe).

I quan el concert es va acabar, el públic va notar que no es podia moure. El terra de la sala, enganxós de tota la merda que s'hi havia vessat durant anys, s'havia tornat una trampa mortal. El personal de la sala va haver de fer arribar begudes i entrepans a dues mil persones que s'havien quedat immòbils contra la seva voluntat, parlant del concert amb els peus enganxats al terra.

Van passar setmanes. Els bombers es veien incapaços de desenganxar ni un sol membre d'aquell fastigós terra. Les forces de seguretat tampoc hi podien fer res, a part de repartir mastegots si algú li robava l'entrepà al del costat, i els amos de la sala s'enfilaven per les parets (també enganxoses) mentre el president Nocilla deixava anar alguns "àdhucs" de tant en tant, però no gaire res més (en la seva línia habitual, vaja...).

I allí es va quedar el públic, per sempre més, tots mirant cap a l'escenari, tothom parlant amb el del costat mentre li aguantava la cunya. La monotonia només es trencava quan Wambo tornaven a la ciutat, més o menys cada tres mesos, i aquell massa eterna cobrava vida."