cròniques sevillanes (II)...

La primera dama i un chien andalou

Ho creguin o no, la cançó que canta que Sevilla té un color especial es basa en part en una realitat sensorial palpable, que és el sol i la llum de què gaudeix (i pateix) la gent d'aquelles contrades. Però no només això, sinó que les olors i les sensacions en general et recorden a cada moment que et trobes en una terra inhòspita i llunyana (i això provoca que hi passin coses extraordinàries, impensables, inaudites i en certa manera esborronadores, com ja bé saben els íntims habituals).

Les millors vistes de Sevilla

I així com els "finos" i les "manzanillas" combinen molt bé amb el pernil de bellota o les "chacinas" en general, i la decadència contemporània de l'extraradi contrasta a la perfecció amb la majestuositat que fa molts segles l'empremta àrab deixà sobre la ciutat, i la gran quantitat de sabateries de què disposa la ciutat (més que perruqueries té Calella, imaginin-se!) no molesta per l'amabilitat del ciutadà anònim respecte al turista curiós, i les imatges de les verges amb aquell toc gore tant d'allà s'equilibren amb les tapes d'avanguarda del Bar Europa, i les tronades tradicions taurines s'obliden amb el plaer d'escoltar joves cultivant el flamenc en un antre underground, les energies universals convergeixen i les coses en general es troben, s'equilibren i es contrasten, i al final un torna a enamorar-se com si tingués vint anys...

cròniques sevillanes (I)...

Hidratació i toros... quines coses...

Segur que han sentit a dir que a Sevilla hi fa calor. Doncs s'ho creguin o no, en fa. Generosament. Això provoca que les canyes de Cruzcampo Glacial (servides entre 0 i 2 graus) s'evaporin literalment entre la boca i l'estómac, en algun punt desconegut del que vindria a ser l'esòfag, i que sempre en necessitis una altra. I això provoca, també, que un s'oblidi de veure aigua durant 3 o 4 dies a força d'hidratacions més de la terra (de la d'allà, vull dir).

Pros i contres de la calor sevillana. Per una banda, provoca que els xicots passegin amb la camisa oberta fins al melic, disgustant en general la vista dels que no estem acostumats a aquest tipus d'exhibicions. Per l'altra, però, fa que les xicotes duguin unes faldilletes extremadament curtes (les més curtes que hagi vist mai, creguin-me) que alegren el caràcter general de carrers i places i provoquen que hom hagi d'entrar de seguida al següent bar a demanar una altra Cruzcampo Glacial.

Un espontani demanant les orelles de l'alcalde de Sevilla per la calor que està patint...

Aquesta extremada metereologia marca sobremanera el caràcter sevillà, una forma molt particular d'agafar-se la vida que té com a puntal la tranquil·litat extrema, fet que si bé per una banda provoca certa enveja, per l'altra provoca ràbia i odi carnisser. Per exemple, i com a bon turista que em considero, he intentat aprofitar al màxim els dies aixecant-me ben aviat; però en aquesta estranya terra (la d'allà, vull dir) les coses no funcionen amb els horaris de la resta del món. Les botigues obren de quarts de dotze a la una i de sis a vuit, aproximadament. Comptabilitzin si volen les hores laborables i diguin-me si no estan pensant alhora "com mola" i "tinc ganes de matar algú"...

the wilco experience...

Tornar a veure en directe la millor banda del planeta és sempre un plaer. I això que hi anava per quarta vegada, havent sentit només un parell de cops l'últim disc (es publica el 30 de juny) sense que m'hagi impressionat molt, i encara no gaire convençut de l'anterior, Sky Blue Sky (2007). Em va acabar de convèncer que toquessin a l'Auditori i no a Razzmatazz com és costum. I no em vaig equivocar.

Van començar tebis, correctes, però a la cinquena cançó, "At least that's what you said", els pèls del braç se'm van eriçar per primera vegada, per recordar-me perquè m'agrada tant aquest grup. A partir d'aquí, glòria, amb totes les lletres.

Wilco té cançons bones, cançons excel·lents i cançons que marquen la diferència. Ahir, de les bones se'n va sentir una, de les que marquen la diferència es van sentir totes, i la resta del repertori va estar format per les cançons excel·lents. Especialment memorable el tros central del concert, on van interpretar seguides "Bull Black Nova" / "Jesus, etc." / "Kamera"/ "A shot in the arm" / "Impossible Germany" / "Heavy Metal Drummer" / "Hummingbird" / "Via Chicago" / "Spiders (kidsmoke)", sense cap cançó bona pel mig que trenqués la màgia. Sense harmòniques i sense "Sunken Treasure".

Les bromes van ser les de sempre, això sí, amb els crits d'"oé, oé, oé, oé" que tant li agraden al senyor Tweedy, i amb el públic cantant "Happy Birthday To You" al teclista, que òbviament feia anys. I per finalitzar la festa, amb tot l'Auditori dret, ballant, i amb llums psicodèliques inundant-ho tot, "I'm a wheel"... en fi, es pot demanar més? Sí, que la pròxima vegada el cantant no es talli els cabells com la primera dama, que això que hi hagi dues persones al planeta Terra amb la capacitat de posar-me la pell de gallina i pentinades igual pot portar a desagradables confusions.

l'última foto...

La nostra nova càmera fotogràfica (o "màquina de retratar", que queda més modernista) ha mort sense previ avís.

Cuirosament, aquesta és l'última foto que hem trobat a la targeta de memòria...

els ciclistes mancus...

the chaaaaampiooooooons...

Benvolguts seguidors,

Com bé saben, no sóc precisament el que podríem anomenar un aficionat al futbol... de fet, i per ser encara més precisos, quan pensen en algú a qui el futbol li bufa la tita segurament pensen en mi...

Doncs bé, el cas és que ahir vaig tenir el plaer d'assistir al partit de tornada de vuitens de final que enfrontava el Barça amb l'Olympic de Lyon. Sí, ho han llegit bé; i el més impressionant és que l'anterior frase l'he escrit jo solet (és a dir, que domino els conceptes que s'hi exposen, com "partit de tornada" i "vuitens de final"). Fixin-se també que he fet servir la paraula "plaer"... no, ni és cap error ni m'he fumat res; és que va ser un festival!

No entraré en detalls del partit, perquè per això hi ha els diaris més o menys especialitzats, i perquè en aquest bloc es parla bàsicament de mi i no del Barça (perdonin la falta de modèstia, però és així), però no els enganyo si els dic que mai m'ho havia passat tant bé veient un partit de futbol (i que els escèptics no se n'estranyin: no tinc cap disc dels Rolling Stones, i mai em compraria una entrada per anar-los a veure, però no dubtin ni un moment de què si me'n regalessin una m'ho passaria com un nen en un concert seu).

El partit va ser bo (dic jo, que no hi entenc una merda) i l'ambient impressionant; tot plegat molt llaminer per a qualsevol a qui li agradi el futbol. Això em va fer rumiar, i em va fer arribar a entendre perquè a certes persones això els enganxa com una droga i ho necessiten experienciar de tant en tant...

En fi, res més, només recitar-los (de memòria) els vuit equips que s'enfrontaran a quarts de final: Chelsea, Liverpool, Manchester, Arsenal, Barça, Vilarreal, Bayern de Munich i Porto. Impressionant, oi?

P.D: Per cert, que el sorteig per quarts és el dia 20 de març (com s'han quedat?).

estímuls...

Pels que encara necessitin algun estímul per a començar a fer una mica d'exercici, m'acabo de trobar amb una notícia que diu que un estudi de la Facultat de Medecina de Granada i el Consell Superior d'Investigacions Científiques de Madrid ha demostrat que beure dos terços de litre de cervesa (dues mitjanes, vaja) després de fer exercici físic que cansi i provoqui sudoració, rehidrata igual que quan es beu aigua. Què més volen, estimats col·legues?

Desconec de qui va ser la idea de fer un estudi d'aquestes característiques, ni si ha comptat amb gaires beques públiques per a realitzar-se, però en tot cas aplaudeixo la iniciativa i animo als autors a seguir per aquesta línia, proposant-los estudis que demostrin els beneficis de la lectura per a exercir la política, els efectes perjudicials del futbol en la libido, o els avantatges que suposaria administrar Activia de Danone a Federico Jiménez Losantos via intravenosa.

No sé si cap d'aquests estudis seria gaire útil, però els seus resultats també podrien endolcir una mica més el nostre pas per aquesta vida, i de passada ens estalviaríem les estranyes sensacions que provoca veure com el diner públic cau en forats negres, com en el cas dels plans de rescat d'entitats financeres...