dilluns, 26 de desembre del 2005

jabug's paletilla


Un Nadal no és un Nadal sense una bona espatlla ibèrica. Per molt que s'esforcin a fer-nos boicot jo no sóc capaç de resistir-me a aquestes sublims temptacions. De moment la faig servir per assajar noves composicions.

divendres, 23 de desembre del 2005

fer-se GRAN


Que dur que és fer-se gran al segle XXI. Sembla que era ahir quan em treia per primera vegada els 4 pèls de la barba (era l'any 91!). L'any passat vaig passar la crisi dels 30 i començo a sentir molt aprop la dels 40. A aquest pas em prejubilo als 32 com un treballador de la SEAT.

divendres, 16 de desembre del 2005

james


Aquest rapsode bohemi al començament deia que no volia cantar, però quan van posar Camela es va treure del barret un falset que ens va deixar a tots esmaperduts. Cops amagats, en diuen.
I per cop amagat el seu allioli. Els que no l'hagueu provat, us el recomano. Es mastega. I el notareu tres dies seguits a la boca. Magnifico!

dilluns, 12 de desembre del 2005

anyone can be a star

Un altre tema és cantar bé o malament, la pose que adoptis o la manca (o l'excés) de maquillatge. Però l'alcohol ajuda, això és innegable.

divendres, 9 de desembre del 2005

2 micrus i 3 sujetus

cara o què?

dilluns, 5 de desembre del 2005

mamons



Com ja és tradició en aquestes dates, aquest dissabte vàrem celebrar l'aniversari dels 4 sagitaris que podeu veure a la foto (la Sitjà ha quedat una mica malament, però us prometo que és ella). Per un all o per una ceba, no va poder venir gaire gent. En fi, que sou uns mamons tots plegats i cusdonguinpelcul.

dimecres, 30 de novembre del 2005

28 tacus i sumant


Com tots sabeu, la nostàlgia és una arma de doble embut. Gràcies a tots.

dijous, 24 de novembre del 2005

Creiem en déu, etc.


Hi ha éssers nascuts pel vici i d'altres que només s'ho poden mirar de lluny. La senyora anònima de la foto, per exemple, és pur vici del d'arramanga't el mangu aquí mateix. Els seus pits turgents són el somni de qualsevol adolescent i farien les delícies de les llengües més insaciables. Si, si, creiem en déu i en sa mare, però què me'n dieu d'unes bones natges?

dilluns, 21 de novembre del 2005

interludi reflexiu

"Jo, quan no sé de què parlar, callo."
(M.Arimany, novembre de 2005)

dijous, 17 de novembre del 2005

calça curta


En principi la conya d'aquesta foto era la fabulosa senyal que anunciava "Hidrant Bombers" (si algú en sap el significat que ho digui; si no, ja tenim un altre nom per algun efímer grup del pròxim OneTrackFest). Però el temps posa les coses al seu lloc, i allò que el juliol va passar inadvertit és ara un testimoni impagable.
És el que té ser sexi...

dijous, 10 de novembre del 2005

First Neubauten Meeting in Girona


Aquesta és la foto oficial de la primera trobada de fans d'Einstürzende Neubauten que va tenir lloc a Girona el dia 28 d'Octubre. En tenim de més fosques, però no us volia espantar. Tot i no ser socialment acceptats, en general som bona gent i només descuartitzem els dilluns i els dijous.

artista


Aquest senyor, apart de ser amic meu, és un artistassu com la copa del pinu del que penja en aquesta foto. He tingut el privilegi de sentir una maqueta seva (no us penseu que és de domini públic, la guarda sota pany i clau!) i m'he quedat impresionat, de veritat. Sabia que era un músic colorista i de gran nivell, però m'ha sorprès el resultat de tants i tants mesos de composició i mescles, perquè és realment d'un nivell altíssim (l'Aïda diu que "sembla de veritat"). En fi, que chapeau i a seguir treballant.

diumenge, 6 de novembre del 2005

9a jornada: fi de festa


La nit d'ahir va ser la més freda d'aquest any. Hem anat tota la setmana amb samarreta i texana, però ahir van baixar dràsticament les temperatures fins a 10ºC. Vaig estar tota la nit amb una sola beguda a la mà, que era vi de la bota de'n Pep. Només per a paladars iniciats.
En fi, aquesta nit s'acaba tot amb el castell de focs, a les 8 del vespre, però les barraques ja s'han acabat fins l'any que ve...

7a i 8a jornada: malaltia


Les nits de dijous i divendres vam estar malaltons, la meva mitja taronja amb faringitis aguda i jo amb mal de coll incipient. Total, que vam fer un sopar a la nostra llar dolça llar per un reduït nombre de senyors anònims i sense ànim de lucre. Ah, i ens vam perdre el gran Maceo...

dijous, 3 de novembre del 2005

6a jornada: veneno, coca i veiro



Ahir la nit va ser estranya. Va començar amb "último veneno", grup de versions de pop espanyol, encertat musicalment però amb algunes eleccions dubtoses a les veus. Va continuar amb "Bécquer" (grup de Girona que es presentava al concurs de maquetes), canalla rockera que sonaven molt potents. Després vam veure "Abuela Coca", que era el típic grup Uruguaià amb vents i gent cantant i rapejant que saltaven per l'escenari (un desastre, en definitiva). I per acabar la nit, vam veure un tros del concert de Toni Veiro, visualment mescla de Rosendo i El Drogas, que tocava típic-rock-amb-solos-de-guitarra-peninsular-i-lletres-de-punys-enlaire-i-"resistiremos". A la foto es pot veure aquest últim, que va convidar el seu germà a pujar a l'escenari i cantar amb ell un blues (que no s'assemblava de res a un blues), i en primer terme, els senyors DocFé i Popo. Compte amb el tal Popo, que està preparant el seu debut als escenaris!

dimecres, 2 de novembre del 2005

5a jornada: totsants


El dimarts va ser diürn, no vam anar de festa a la nit. Només hi va haver alcohol durant el dinar (familiar). Res més que calgui destacar. Continuarem informant etc. etc.

4a jornada: música


La nit del dilluns va ser la nit musical: 3 concerts boníssims, i gratis! Primer, Songstore, un trio de Barcelona que sonaven bastant bé, potser una mica massa... country pel meu gust, però sòlids i amb recursos. Seguidament van tocar Pale Man Made, per mi la sorpresa de la nit, que no sé qui són ni d'on són però que ho van fer de conya (semblants a Yo La Tengo en el plantejament melòdic, però amb guitarres més intrincades). I per acabar, 12twelve, els reis de la nit. Si el primer concert que vaig veure d'ells em va sorprendre i el segon em va deixar una mica fred, aquest em va semblar sublim. Les cada vegada més freqüents incursions al jazz de les seves cançons, noves i velles, em semblen una molt bona elecció per un grup que corria el risc de fer-se monòton. Per cert, em vaig deixar la càmera de fotos, sorry.

dilluns, 31 d’octubre del 2005

3a jornada: relax


Diumenge a la nit no hi havia ningú, només nosaltres dos. Vam decidir sortir més aviat i així poder anar a dormir també més aviat i, a part de descansar, poder aprofitar el dilluns per emplenar la nevera. El detall de la nit va ser que a les barraques els de la SanMiguel ens van regalar un barret per la nostra cara guapa (i potser per ser ja clients habituals).

2a jornada: en narcís es casa



La segona nit va començar amb la noticia del casament de'n Narcís, i quan estàvem a mitja celebració van aparèixer uns senyors anònims que em van fer brindar amb ells i ajudar-los a buscar un punki que vengués birres a 1 euro. Per increïble que sembli no en vam trobar cap, potser els concerts d'aquella nit hi van tenir quelcom a veure: Geronación i un senyor vestit de blanc que feia rigui (no de riure, de música).

1a jornada: lambrusco


La primera nit de barraques va transcórrer amb bastant normalitat. A destacar Bikini Summer (guanyadors del concurs de maquetes de l'any passat, semblants a TokioSexDestruction però més cridaners encara, fins i tot incomodants), Reincidentes (es veu que són uns clàssics, jo no els havia sentit mai fins aquesta nit; vicio, vicio!) i un nen punki bevent a morro d'una ampolla de vi Lambrusco. La joventut està fatal, fatal...

dijous, 27 d’octubre del 2005

de gran vull ser com l'ian mackaye


Ian MacKaye, la llegenda en persona, va ser ahir a Girona amb The Evens. Continua sense cabell, com a les portades de Minor Threat, però ara s'ha posat uns quilets de més.
Amb una filosofia molt propera a la de'n Juan Palomo, aquest senyor ens va deleitar desgranant amb una Danelectro de color granate d'una sola pastilla el disc homònim del seu nou grup, amb l'ajuda d'Amy Farina (res a veure, almenys que se sàpiga, amb Karate), que cantava i tocava la bateria d'una forma sorprenent (tenia micròfons a la caixa, les timbales i el bombo, i feia passar el so a través d'un rack d'efectes que reproduïa ecos de tots els seus cops).
M'atreviria a dir que van interpretar algun tema nou, però no ho podria assegurar.
En fi, llarga vida al senyor MacKaye.

dimecres, 26 d’octubre del 2005

ja és l'hora


Fa més de tres mesos que estic tramant quelcom horripilant, i la qüestió és que JA HA ARRIBAT EL MOMENT DE COMENÇAR (si, si, per tots els que ja sabeu de què parlo, el moment ha arribat).
La setmana que ve comencen els assajos, i per celebar-ho aquesta nit vaig a veure The Evens, que toquen davant de can Dani (increïble però cert).
Estigueu preparats, bípedes humans, perquè al meu bàndol morirem lluitant... JUA, JUA, JUA, JUA, JUA, JUA!!! (rialla diabòlica amb eco)

diumenge, 23 d’octubre del 2005

per molts anys

Aquesta intrèpida surrealista anònima avui ha fet 28 anys. Us puc garantir que el seu queixal del seny no arribarà als 29.

dimecres, 19 d’octubre del 2005

interludi reflexiu

"La religió és una neurosi obsessiva de la humanitat."
(interludi dedicat a Freud)

dissabte, 15 d’octubre del 2005

darrer concert astral


Ahir a la nit vaig ser a Vic, i vaig tenir el plaer d'assistir a l'últim concert del World Tour '04/'05 que l'Astre va oferir a un reduït número d'intel.lectuals i sexis. A la foto, en un dels molts moments d'èxtasi col.lectiu que es van viure. Irrepetible.
Benvolgut Astre, faci'ns el favor de tornar aviat a la carretera. Sempre seu.

dijous, 13 d’octubre del 2005

una hora i deu minuts en un metre quadrat

Avui quan anava a treballar, cap a les 7:30h del matí, un llamp m'ha sorprès dins l'ascensor, entre la planta primera i la planta baixa exactament, i allí m'he hagut de quedar exactament durant una hora i deu minuts. M'he assegut a terra a esperar i he començat a fer fotos de la situació per explicar-ho algun dia als meus fills. La vida és trista i els humans tenen dues cames.

dimarts, 11 d’octubre del 2005

humans (molt en el fons)


Aquesta pintada va aparèixer fa uns dies en una de les parets de l'església del meu lloc de residència.
Apart de la dièresi a la i, m'agradaria fer notar que, en tot cas, estaríem parlant de la menys anònima de les societats.

pipistrel.lo


Tinguem paciència tots plegats amb les noies de Vic.

dilluns, 10 d’octubre del 2005

humans (en el fons)


Les coses són en la mesura que les deixem ésser. Aquí en tenim un clar exemple.

dijous, 6 d’octubre del 2005

fütter mein ego!


Avui m'he trobat un motorista asmàtic vestit de negre que sense venir a cuentu m'ha començat a parlar de no sé què del costat fosc. Primer no l'he entès, però quan ha tret un gran fal.lus vermell i lluminós he captat que els seus propòsits eren altament deshonestos. I com que tenia el dia tonto (i el tiu era realment baixet), li he plantat cara i li he fotut una bona escandalera. No hem arribat a les mans (ni als peus) de miracle. Al final se n'ha anat per cames, i jo m'he quedat més que satisfet.
Aaahh, la victòria alimenta l'ego!

dimecres, 5 d’octubre del 2005

the kitchen


Tinc una estranya debilitat per la música que fan aquest trio anònim de la foto. Toquin on toquin, no em perdo mai cap concert seu. Precisament, aquest dissabte (8 d'octubre) toquen a Calella (Alt Maresme) dins del III Gnomopop Fest, i també conto ser-hi (si puc, a davant de tot). L'entrada és gratuïta, perquè els xavals són legals i són un grup d'aquests sense ànim de lucre i tal i qual (il.lusos, per entendre'ns).

dimarts, 4 d’octubre del 2005

els dies llargs (epíleg)


Aquest estiu m'he tallat 3 vegades les ungles dels peus.

els dies llargs (i VIII)


Aquest estiu, de dies llargs i nits intenses, aquests dos senyors anònims que es poden apreciar en primer terme a la fotografia han començat a viure en pecat amb les seves parelles (cadascú amb la seva), i els ha quedat aquesta cara de felicitat (noteu que al de la dreta se li escapa una mica el riure).
Els dos senyors anònims de darrera (assenyalats amb fletxetes vermelles xungues) se'n foten, però no els queda gaire perquè els toqui el rebre...

els dies llargs (VII)


En canvi, la nit que m'ho vaig passar més bé va ser una nit que en Cruasan (vegeu link) em va deixar punxar al seu bar. Em vaig posar molt en el personatge (Wallace DJ), i em vaig caracteritzar per a l'ocasió (com es pot veure a la foto, assenyalat amb una fletxa vermella que m'ha quedat un pèl xunga). Per mi va ser onanisme pur durant 3 hores. No tothom hi va estar d'acord.

dilluns, 3 d’octubre del 2005

els dies llargs (VI)


La nit que vaig passar més por de tot l'estiu va ser la Nit de Sant Joan. La nit en si ja era d'alt risc per la incosciència pirotècnica del gènere humà en general, però és que a més a més vam decidir ampliar una mica més el risc agafant el cotxe i conduint 50 quilòmetres per anar a veure un concert de Siniestro Total, que tocaven a la festa major de no sé quin poble costaner molt aficionat a tot això dels petards. Al final no vam haver de lamentar cap víctima i el concert va ser simplement deliciós. A l'esquerra de la foto es pot apreciar la cara de satisfacció del cantant anònim del grup (i a la dreta, un senyor anònim que passava per allà i amb el qual vam decidir formar un grup de versions exclusivament de Siniestro Total: Sostente Talcual).

els dies llargs (V)


Als dies llargs els ha succeït normalment una nit que s'ha fet curta gairebé sempre. Quan el sol es ponia, es multiplicava per mil l'eufòria col.lectiva, i la cosa s'allargava sense solució de continuïtat; no te n'adonaves i ja era hora d'anar a fer nones. És increïble la quantitat de conversa per metre quadrat que pot suportar una nit d'estiu. La gent beu i xerra, i sovint acaben fent coses que no han de fer, com aquests dos exemplars humans anònims de la foto que es van gastar la setmanada votant per en Fran Dieli. L'endemà ho negaven tot i jo només podia sentir vergonya aliena.

divendres, 30 de setembre del 2005

els dies llargs (IV)


El juliol vam anar a París amb la meva mitja taronja (la senyoreta anònima de la dreta de la foto), i ens vam fer una foto amb una rata gegant de somriure diabòlic (la rata anònima del mig de la foto). Vaig insistir-li molt perquè m'expliqués per què havia crescut tant i per què portava guants blancs, però no li vaig treure ni mitja paraula. Vaig pensar que segurament era perquè era francesa i no ens entenia. Després vaig descobrir que no, que resulta que no parla per contracte, i que és la delegada a París de l'Imperi de les Rates Gegants, que té seus a mig món i que es forra a costa dels nens i nenes humans. Per això no tinc canalla.

dijous, 29 de setembre del 2005

els dies llargs (III)


També vaig anar al casament d'una cosina rica de la meva mitja taronja (aquesta senyoreta anònima amb posat glamurós que està al meu costat a la foto).
Va resultar ser un casament d'alt standing que fins i tot contava amb la presència d'uns distingits senyors (anònims) que vestien americana blanca i t'aparcaven el cotxe. I és que el luxe i el bon gust mai han anat la mà.

els dies llargs (II)


Un altre senyor anònim que em vaig trobar. Estava molt emocionat i li vaig encomanar l'emoció. Al final ell també es va banyar amb mi aquell dia, i després vaig saber que de fet ja ho té per costum això de banyar-se quan va a la platja. La gent és molt rara.

els dies llargs (I)


Aquest estiu he fet de tot. O gairebé de tot: no he pujat al Puigmal (ni he fet alpinisme en cap de les seves variants, en general), no he anat amb piragua ni kayak, no he jugat a futbol ni a hoquei sobre herba o sobre gel, ni a cap esport que comportés qualsevol risc per qualsevol de les meves extremitats (superiors o inferiors), ni he pilotat un Fòrmula 1. Però llevat de l'alpinisme, el piragüisme, el futbolisme i el pilotisme, crec que he fet de tot.
Aquesta foto, on se'm veu a mi i a un senyor anònim fent el préssec, són precisament d'una d'aquestes moltes coses que he fet aquest estiu. Va ser el primer dia dels dos que m'he banyat aquest any a la platja. I és que a mi, banyar-me on tothom es pixa, em fa repelús. Sóc així de fifi.

dimecres, 28 de setembre del 2005

els dies curts


els dies curts

L'estiu ja s'allunya i els dies es tornen a fer curts. Ja era hora, no m'acostumaré mai a què es faci fosc a quarts de 10; em provoca una mena de jet-lag estrany que fa que l'hora d'esmorzar se m'ajunti amb la de dinar (amb el que m'agrada a mi disfrutar-les per separat). A més, aquest any he anat a la platja i tot, o sigui que l'estiu en general s'ha complicat encara més.
En canvi, la tardor SI QUE SI! Ja he tret de l'armari la meva col.lecció de pantalons de pana fashion i he endreçat els banyadors, les bermudes, i les nàutiques. I per si fos poc, diuen que serà una bona temporada de bolets. Es pot demanar més?