dilluns, 31 d’octubre del 2005

3a jornada: relax


Diumenge a la nit no hi havia ningú, només nosaltres dos. Vam decidir sortir més aviat i així poder anar a dormir també més aviat i, a part de descansar, poder aprofitar el dilluns per emplenar la nevera. El detall de la nit va ser que a les barraques els de la SanMiguel ens van regalar un barret per la nostra cara guapa (i potser per ser ja clients habituals).

2a jornada: en narcís es casa



La segona nit va començar amb la noticia del casament de'n Narcís, i quan estàvem a mitja celebració van aparèixer uns senyors anònims que em van fer brindar amb ells i ajudar-los a buscar un punki que vengués birres a 1 euro. Per increïble que sembli no en vam trobar cap, potser els concerts d'aquella nit hi van tenir quelcom a veure: Geronación i un senyor vestit de blanc que feia rigui (no de riure, de música).

1a jornada: lambrusco


La primera nit de barraques va transcórrer amb bastant normalitat. A destacar Bikini Summer (guanyadors del concurs de maquetes de l'any passat, semblants a TokioSexDestruction però més cridaners encara, fins i tot incomodants), Reincidentes (es veu que són uns clàssics, jo no els havia sentit mai fins aquesta nit; vicio, vicio!) i un nen punki bevent a morro d'una ampolla de vi Lambrusco. La joventut està fatal, fatal...

dijous, 27 d’octubre del 2005

de gran vull ser com l'ian mackaye


Ian MacKaye, la llegenda en persona, va ser ahir a Girona amb The Evens. Continua sense cabell, com a les portades de Minor Threat, però ara s'ha posat uns quilets de més.
Amb una filosofia molt propera a la de'n Juan Palomo, aquest senyor ens va deleitar desgranant amb una Danelectro de color granate d'una sola pastilla el disc homònim del seu nou grup, amb l'ajuda d'Amy Farina (res a veure, almenys que se sàpiga, amb Karate), que cantava i tocava la bateria d'una forma sorprenent (tenia micròfons a la caixa, les timbales i el bombo, i feia passar el so a través d'un rack d'efectes que reproduïa ecos de tots els seus cops).
M'atreviria a dir que van interpretar algun tema nou, però no ho podria assegurar.
En fi, llarga vida al senyor MacKaye.

dimecres, 26 d’octubre del 2005

ja és l'hora


Fa més de tres mesos que estic tramant quelcom horripilant, i la qüestió és que JA HA ARRIBAT EL MOMENT DE COMENÇAR (si, si, per tots els que ja sabeu de què parlo, el moment ha arribat).
La setmana que ve comencen els assajos, i per celebar-ho aquesta nit vaig a veure The Evens, que toquen davant de can Dani (increïble però cert).
Estigueu preparats, bípedes humans, perquè al meu bàndol morirem lluitant... JUA, JUA, JUA, JUA, JUA, JUA!!! (rialla diabòlica amb eco)

diumenge, 23 d’octubre del 2005

per molts anys

Aquesta intrèpida surrealista anònima avui ha fet 28 anys. Us puc garantir que el seu queixal del seny no arribarà als 29.

dimecres, 19 d’octubre del 2005

interludi reflexiu

"La religió és una neurosi obsessiva de la humanitat."
(interludi dedicat a Freud)

dissabte, 15 d’octubre del 2005

darrer concert astral


Ahir a la nit vaig ser a Vic, i vaig tenir el plaer d'assistir a l'últim concert del World Tour '04/'05 que l'Astre va oferir a un reduït número d'intel.lectuals i sexis. A la foto, en un dels molts moments d'èxtasi col.lectiu que es van viure. Irrepetible.
Benvolgut Astre, faci'ns el favor de tornar aviat a la carretera. Sempre seu.

dijous, 13 d’octubre del 2005

una hora i deu minuts en un metre quadrat

Avui quan anava a treballar, cap a les 7:30h del matí, un llamp m'ha sorprès dins l'ascensor, entre la planta primera i la planta baixa exactament, i allí m'he hagut de quedar exactament durant una hora i deu minuts. M'he assegut a terra a esperar i he començat a fer fotos de la situació per explicar-ho algun dia als meus fills. La vida és trista i els humans tenen dues cames.

dimarts, 11 d’octubre del 2005

humans (molt en el fons)


Aquesta pintada va aparèixer fa uns dies en una de les parets de l'església del meu lloc de residència.
Apart de la dièresi a la i, m'agradaria fer notar que, en tot cas, estaríem parlant de la menys anònima de les societats.

pipistrel.lo


Tinguem paciència tots plegats amb les noies de Vic.

dilluns, 10 d’octubre del 2005

humans (en el fons)


Les coses són en la mesura que les deixem ésser. Aquí en tenim un clar exemple.

dijous, 6 d’octubre del 2005

fütter mein ego!


Avui m'he trobat un motorista asmàtic vestit de negre que sense venir a cuentu m'ha començat a parlar de no sé què del costat fosc. Primer no l'he entès, però quan ha tret un gran fal.lus vermell i lluminós he captat que els seus propòsits eren altament deshonestos. I com que tenia el dia tonto (i el tiu era realment baixet), li he plantat cara i li he fotut una bona escandalera. No hem arribat a les mans (ni als peus) de miracle. Al final se n'ha anat per cames, i jo m'he quedat més que satisfet.
Aaahh, la victòria alimenta l'ego!

dimecres, 5 d’octubre del 2005

the kitchen


Tinc una estranya debilitat per la música que fan aquest trio anònim de la foto. Toquin on toquin, no em perdo mai cap concert seu. Precisament, aquest dissabte (8 d'octubre) toquen a Calella (Alt Maresme) dins del III Gnomopop Fest, i també conto ser-hi (si puc, a davant de tot). L'entrada és gratuïta, perquè els xavals són legals i són un grup d'aquests sense ànim de lucre i tal i qual (il.lusos, per entendre'ns).

dimarts, 4 d’octubre del 2005

els dies llargs (epíleg)


Aquest estiu m'he tallat 3 vegades les ungles dels peus.

els dies llargs (i VIII)


Aquest estiu, de dies llargs i nits intenses, aquests dos senyors anònims que es poden apreciar en primer terme a la fotografia han començat a viure en pecat amb les seves parelles (cadascú amb la seva), i els ha quedat aquesta cara de felicitat (noteu que al de la dreta se li escapa una mica el riure).
Els dos senyors anònims de darrera (assenyalats amb fletxetes vermelles xungues) se'n foten, però no els queda gaire perquè els toqui el rebre...

els dies llargs (VII)


En canvi, la nit que m'ho vaig passar més bé va ser una nit que en Cruasan (vegeu link) em va deixar punxar al seu bar. Em vaig posar molt en el personatge (Wallace DJ), i em vaig caracteritzar per a l'ocasió (com es pot veure a la foto, assenyalat amb una fletxa vermella que m'ha quedat un pèl xunga). Per mi va ser onanisme pur durant 3 hores. No tothom hi va estar d'acord.

dilluns, 3 d’octubre del 2005

els dies llargs (VI)


La nit que vaig passar més por de tot l'estiu va ser la Nit de Sant Joan. La nit en si ja era d'alt risc per la incosciència pirotècnica del gènere humà en general, però és que a més a més vam decidir ampliar una mica més el risc agafant el cotxe i conduint 50 quilòmetres per anar a veure un concert de Siniestro Total, que tocaven a la festa major de no sé quin poble costaner molt aficionat a tot això dels petards. Al final no vam haver de lamentar cap víctima i el concert va ser simplement deliciós. A l'esquerra de la foto es pot apreciar la cara de satisfacció del cantant anònim del grup (i a la dreta, un senyor anònim que passava per allà i amb el qual vam decidir formar un grup de versions exclusivament de Siniestro Total: Sostente Talcual).

els dies llargs (V)


Als dies llargs els ha succeït normalment una nit que s'ha fet curta gairebé sempre. Quan el sol es ponia, es multiplicava per mil l'eufòria col.lectiva, i la cosa s'allargava sense solució de continuïtat; no te n'adonaves i ja era hora d'anar a fer nones. És increïble la quantitat de conversa per metre quadrat que pot suportar una nit d'estiu. La gent beu i xerra, i sovint acaben fent coses que no han de fer, com aquests dos exemplars humans anònims de la foto que es van gastar la setmanada votant per en Fran Dieli. L'endemà ho negaven tot i jo només podia sentir vergonya aliena.