dimarts, 29 de gener del 2008

fum i pedals...


Per enèssima vegada he deixat de fumar. Ja fa deu dies, i segurament que en porti tant bé el compte significa que de fet encara no ho he deixat. Les raons són moltes i molt variades, però la més decisiva ha estat un esdeveniment cabdal que farà canviar els ROTs i l'Estatut de Palau-Savardera molt aviat (els que no ho sapigueu no tardareu gaire a saber-ho; si de cas ja ho desvetllaré del tot en el pròxim post, previst per... un altre dia).

En tot cas, la qüestió que aquí ens ocupa ara és que, almenys de moment, ja no fumo. I que per acabar de netejar tot el meu sistema respiratori, he decidit tornar a agafar la bici com quan tenia 15 anys (és a dir, fa 15 anys; que gran que sóc, déu meu...). El tema és que de la meva bici realment no sé què se n'ha fet, sembla que se l'hagi empassat la terra. Total, que he agafat la de la primera dama, que molt prudentment en el seu moment se la va comprar amb la barra del mig recta (la d'homes; la de primeres dames normalment va amb la barra torta, encara que mai he entès ben bé el perquè: si caus del seient i hi piques amb els ous trobaràs, estimat lector, que es tracta d'un error garrafal que encara no entenc com no s'ha corregit), li he comprat rodes noves, l'he engrassat i m'he comprat un casc (que ara es veu que és obligatori).

Diumenge passat vaig proposar-me enfilar-me fins a Sant Medir, no gaire lluny de casa (de moment encara no tinc la forma física ni els collons per llançar-me pels corriols que neteja l'apreciat jo_on). Quan ja duia una bona estona pedalant muntanya amunt i notava que el cor ja em volia sortir del pit i que els pulmons estaven bastant impregnats d'aire saludable (llegeixi's "pudor de fems"; algun dia en parlarem) em va avançar un cotxe vermell, al que en un principi no vaig fer cap cas. Al cap de dos minuts, però, el cotxe vermell baixava altre cop, i em vaig fixar en el conductor, un senyor d'uns cinquanta anys que anava sol, qui al seu torn també devia fixar-se en mi, ja que em va saludar amb un moviment de celles. Tampoc en vaig fer cas. Al cap de cinc minuts, va passar un altre cotxe, blanc, en la mateixa direcció, també amb un sol conductor (que també va moure les celles al passar), i del que tampoc vaig fer cas. Cinc minuts després, el cotxe vermell i el cotxe blanc, cadascun amb el seu respectiu conductor, em tornaven a avançar, muntanya amunt (no sé si van moure les celles o no perquè, estimat lector, si heu seguit fins aquí el relat us haureu adonat que en aquesta ocasió em venien per darrera). I aquí vaig pensar "calla, que potser passa alguna cosa..." i és que sóc molt perspicaç jo, quan vull...

Un parell de quilòmetres més amunt vaig començar a sentir lladrucs. Semblava que hi havia uns quants gossos nerviosos voltant pel bosc. Vaig intentar afinar l'orella, però només em sentia el cor que m'anava a mil per hora; fins que vaig sentir trets i em vaig cagar a les calces. Just llavors vaig veure el cotxe vermell, aturat a la carretera, i el seu conductor dret al costat, mirant cap al bosc amb un walki a la mà. Quan li vaig passar pel costat vaig moure les celles en senyal d'empatia (vaig pensar que érem els dos únics humans del món que voltàvem pel bosc a aquelles hores del matí, llevat del conductor del cotxe blanc, i moure les celles em va semblar la salutació més correcta), i el senyor em va dir "xicot, vés amb compte, que aquests senglars fan el que volen!". Collons! Em sembla que no va tenir temps d'acabar la frase que jo ja havia girat cua i estava pedalant a tota hòstia muntanya avall! Vaig passar a gran velocitat pel costat dels gossos que havia sentit, que ja eren al mig de la carretera olorant als marges i lladrant com... gossos, vaja, i de dos caçadors amb escopetes a l'espatlla (que al veure'm van aixecar les celles, també; he conclòs que deu ser la salutació dels caçadors).

La meva fortuna en els esports en general deu estar canviant, ja que vaig arribar a baix sense caure ni trencar-me res, sa i estalvi. Això sí, tremolant, amb el cor a mil i amb els pulmons demanant-me que siusplau deixi la bici i que torni a fumar, que no patien tant... De moment no els hi he fet cas...

divendres, 25 de gener del 2008

P&EN...


Em dec haver portat molt bé durant el 2007, perquè pel 2008 els Reis m'han acabat duent un parell de fantàstiques novetats que em fan venir salivera i que em fan oblidar, només de pensar-hi, tots els problemes que pugui tenir (que són uns quants...):

1. Per començar, sembla confirmat que durant el mes d'abril veurà la llum el nou disc de Portishead, quan es compleixen deu anys de la publicació del seu últim disc (el directe al Roseland de New York). Tot plegat és un gran enigma: com sonaran les seves noves cançons, ara que ja no està de moda el trip-hop? continuarà Beth Gibbons sent LA MILLOR CANTANT DEL MÓN (amb diferència amb qualsevol piltrafa que pugui ocupar la segona posició, Bjork inclosa)? s'ha filtrat que tot plegat té un so més aspre i que les cançons són més dures, però és impossible saber res fins a sentir-ho (alguna cosa hi ha penjada al Tub, d'una actuació d'aquest desembre a l'AllTommorrowParties, però la qualitat de les gravacions no ho fa jutjable), i jo aviat no podré dormir de nervis... Per cert, que ja són caps de cartell del Primavera...
2. I segon, però no per això menys important per la meva persona, el concert que faran el 6 de maig a l'Apolo els meus estimadíssims Einstuerzende Neubauten, presentant el seu encara calentet Alles Wieder Offen, per mi sens dubte EL SEU MILLOR DISC (ho dic així en majúscules per tots aquells que no em feu ni putu cas i que us penseu que encara es dediquen a xafar bidons i a cridar; com us n'arrepentireu, si us perdeu aquest concert!). Especialment pels increduls, cliqueu aquí per veure el seu últim vídeo, Nagorny Karabach, i flipeu una estona, innocents criatures afamades de revistes trendy...

dilluns, 21 de gener del 2008

bucòlics...

Aprofitant l'anticicló, ahir diumenge vam decidir començar a arreglar una mica el jardí...
No ens hauria anat malament un cop de mà (o d'aixada), però tot plegat va ser una mica improvisat, fruit d'una accidental parada en un "garden" on vam adquirir llavors de pastanaga, una pala de jardiner i un parell de guants (sí, només un parell, l'economia no està per gaires extres; però si s'hi fixen, a les fotos veuran que en duem un cada un, que és un dels avantatges de ser una parella ambidextre). Així doncs, sento comunicar-los a tots, i als rotaires en particular, que els bolets que ens hi havien sortit han estat prudentment aniquilats (no hem descobert si eren bons o no, i davant aquest majúscul dubte, hem optat per la, diguem-ne, Solució Final...)

dilluns, 14 de gener del 2008

per cert...

... ja m'han arribat algunes fotos de cap d'any. Com que el 14 de gener és una mica tard per penjar-les, en penjo 2 per fer boca i la resta me les guardo a la reserva (i quina reserva!).

Salut i peles!

dilluns, 7 de gener del 2008

provocacions...


Dilecta parròquia global:

Coneguent-se com són conegudes les últimes polèmiques gironines sobre la crema de fotografies monàrquiques, com se'ls acudeix als Tres Reis d'Orient de fer una cavalcada triomfal pels carrers de la ciutat? Si és que van provocant, van provocant, i després passa el que passa...

dimecres, 2 de gener del 2008

i d'allò...


Fent, fent, ja som altre cop a gener. Per la majoria (m'hi incloc) això significa tornar a la feina després d'uns quants dies de tiberis i nits estranyes. Sense voler fer sang del pelut assumpte, la majoria (també m'hi incloc) haurem de tornar a fer la travessia del desert dient que sí a tot i a tothom... fa mandra i tot just comença...
I bé, res, què hem de fer... només ens queda proclamar que visca la vida en general i en particular (o com diria la Maria del Mar: "quefuertequefuertequefuerte"...).

P.D: Si tingués fotos de l'orgia del 31 de desembre de 2007 les posaria, però ens vam deixar la càmera. Espero que algú me'n passi. Àpaliiiiiiiiiii...

dimecres, 19 de desembre del 2007

H2O...



... que diu que a partir de gener els habitants de les comarques gironines tindrem tallada l'aigua 4 hores al dia. Si el 80% de l'aigua del Ter es trasvassa a les comarques de Barcelona i aquí n'arriba el 20%, quin sentit té que ens restringeixin l'aigua als gironins? De veritat es pensen que solucionaran res, així? Vagi per davant que no hi entenc gaire d'aquests temes i que no sóc precissament ecologista, però em sembla de justícia reclamar que o follem tots, o la puta al riu (Ter).

dimarts, 18 de desembre del 2007

any nou casa nova...


Definitivament no veuran mai més aquesta imatge. El nostre pis ja no té mobles, i confirmem que al menjador s'hi poden fer partits de futbol (he vist pisos sencers més petits que aquest menjador...). Quina llàstima, però, que a ningú li agradi prou com per quedar-se'l...
Des de dissabte VIVIM a la nostra nova llar, i tot és molt nou i emocionant. Quan ens posem al llit i apaguem el llum ens quedem amb els ulls oberts, alerta, familiaritzant-nos amb els nous sorolls que a partir d'ara formaran part de la nostra vida, i anem dient "has sentit això? què és?" i coses així.
Queda bastant per fer, encara, desfer caixes, ordenar (buf...), però en general sembla que les coses, les rutines, els horaris i les temperatures no han canviat gaire (i això és bo). De fet, simplement hem passat de tenir una habitació per dormir i una habitació per trastos, a tenir una habitació per dormir i tres habitacions per trastos...
P.D: Per cert, torno a estar de vacances. Sembla que ferranejo...

dimarts, 11 de desembre del 2007

quin pal fer una mudança (o quina sort tenir un sogre amb camió)...

Dilectíssima parròquia:

Ara sí que podem dir que la cosa està al caure. Aquest cap de setmana vam aprofitar que l'il.lustríssim pare de la no menys il.lustre primera dama tenia un forat a la seva sempre molt atapeïda (i també il.lustríssima) agenda, per fer-lo venir amb el camió i la grua i carregar-hi taula, cadires i sofà, estalviant-nos així el tràngul que hauria suposat baixar-ho tot plegat per les escales (quines ganes, també...). Com poden comprovar, va ser tot un espectacle (encara sort que tenia piles a la càmera)...


La qüestió és que ara mengem amb la taula de la cuina al mig del menjador (que gran que és el menjador del pis, déu meu!) i que mirem la tele asseguts sobre aquell matalàs amb casetes dibuixades on la majoria de vostès han experimentat el plaer de descansar alguna nit. Fa una mica de pena de veure, tot plegat...

I en un altre ordre de coses, els informo que jo i les meves "patilles", seguint la nostrada tradició catalana, ja hem muntat el pessebre a la casa nova...

dimarts, 4 de desembre del 2007

pels fans...


Dilectíssims tots/es:

Agraït per les felicitacions, i sento no poder contestar-los personalment a tots (a alguns perquè no tenen bloc i a d'altres perquè en tenen però no s'hi pot escriure... ja m'entén, apreciat ale_week). I per contrarestar l'allau d'amoretes rebudes els últims dies (pensin que no és or tot allò que llueix) m'agradaria fer-los saber, si és que no ho saben ja, que en realitat sóc un cabró mal parit amb molt males puces, que sóc un cínic i que gasto molta mala baba contra l'univers en general i contra les persones humanes en particular, que sóc un idiota patològic i que si m'hi esforço puc arribar a ser un torracollons de récord olímpic, i que en el fons la meva ment és tant retorçada que se m'ha quedat del revés a perpetuïtat... no sé si m'explico...

Ah, i per cert: estic de vacances, o sigui que ja poden començar a insultar-me. Tenen temps fins el següent post.

divendres, 30 de novembre del 2007

... ens fem vells...


Bé, estimadíssims tots: aquesta és la cara que fa una persona a qui regalen un rellotge (!) a quarts de nou del matí del dia que fa 30 anys. Sí, senyors, l'últim rellotge que vaig tenir va ser un Casio que em van regalar per la primera comunió. Ha plogut molt, moltíssim (encara que diuen que hauria de ploure una mica més... en fi...), i ara ja m'estic convertint en un maduret sexi amb alguns pèls blancs a la barba (tot i que la primera dama diu que sense barba estaria bastant més sexi) a qui encara li agrada fer festa de la feina el dia del seu aniversari, com qui fa campana de l'insti... sí, és cert, encara no ho tinc assumit: ja sóc un vell.

dimecres, 28 de novembre del 2007

sobre l'estat de la, diguem-ne, nació...


Estimadíssims/es conblocaires/es i/o conlectors/es habituals/es (la correcció política em fa posar més barres del compte... no et facis d'ICV, Marc, no em deixis sol...):

Diu el ditxu que qui dies passa anys empeny, i tot i que seria discutible, ara no tinc temps ni ganes d'entrar en detalls d'aquest caire. La nostra nova "república independent" continua moblant-se i la nostra antiga llar continua desvestint-se, poc a poc (però sense ser gaire sexi), perquè total encara no té tampoc cap nou propietari que s'hi hagi d'instal.lar, o sigui que... en fi... súper 3, fiu, un altre mes.

Sembla que no hagi d'arribar mai el dia que ens posem a viure definitivament allà, a l'altra punta del Setè Cel. Hi ha mobles, lleixes (estanteries pels de Calella) i moltes caixes, sense gaire ordre encara. Fem el que podem. Perdem tardes i caps de setmana netejant i fent viatges, però la cosa sembla que no s'acabi mai. Ens agradaria ser-hi per Nadal, però ara ja no ens atrevim a dir res...
Paciència i salut.

dijous, 22 de novembre del 2007

anònim en negatiu...



A vegades em fastiguejo tant que gairebé em desmotivo... (el pare diu que ja m'entenen...)

dimecres, 14 de novembre del 2007

els peus tontos...


Quins peus més tontos els meus... Els que personalment em coneixeu ja sabeu que sempre he estat una mica patata amb els meus peus (per mi tocar una pilota significa, com a mínim, un esquinç o similar).

Doncs resulta que ahir, passejant per la city, tranquilament distret per l'arquitectura i els cotxes, vaig entrebancar-me encara-no-sé-com amb encara-no-sé-què i vaig protagonitzar una d'aquelles fabuloses caigudes en tres temps (cap a la dreta; anivello; cap a l'esquerra; em recolzo amb la paret, i cap endavant i a terra de quatre grapes). Aquesta vegada en vaig sortir ben parat: rascades a ambdues mans i un morat al genoll dret.

L'anècdota no tindria més importància que la vergonya que fa que et vegin caure així, tontament (el primer que et ve al cap no és "on m'he fet mal?", sinó més aviat "algú m'ha vist?"). El que passa és que estava jo a terra i dos nois que debien rondar els setze anys se'm van acostar, em van recollir la bossa i em van ajudar amb la pregunta "S'HA fet mal?". Em vaig sentir gran, molt gran. Quin estrany mecanisme havia ajudat aquell amable púber ple de grans a tractar-me de vostè?

Que fins i tot els peus m'hagin de recordar que estic a punt d'arribar als 30... que trist...

divendres, 9 de novembre del 2007

wambo...


(La història que estan a punt de llegir és pura ficció; qualsevol coincidència amb la realitat és pura semblança)

"Quan Jack Twinky va aparèixer sobre l'escenari amb un barret de cowboy i una harmònica, en Gonçal Antimany es va témer el pitjor: tindrien Wambo els collons de dedicar-se a tocar dues hores de pur country? "Sunken Treasure" mai havia estat la seva cançó preferida, i elegir-la per obrir el concert... en fi...

Per sort l'Antimany, tot i no ser una persona en general gaire optimista, és dels que creu que el temps ho cura pràcticament tot. I així va ser: quin bon rotllo transmetia la banda en cada una de les seves execucions, quina compenetració! Escoltar-los en directe era sempre un plaer, fins i tot quan es dedicaven a imitar a Bill Dyllon: en el fons al públic li era més o menys igual. En Gonçal va tornar a tenir aquella sensació de trobar-se davant d'una de les millors bandes (entesa almenys com la millor agrupació de músics) del món, que en el seu propi univers mental sens dubte només era comparable als Big Weeds de Mick Case.

Potser era cert que s'estaven excedint en quan a interpretacions de l'últim disc, que per en Gonçal no era (ni molt menys) el seu millor disc. Però un "Hummingbird" a temps sempre era una victòria. O un "Shot in the arm" als bisos. O acabar el concert amb "Spiders (kidsmoke)", curiosament un d'aquells himnes que és difícil de cantar (i d'interpretar), i que més o menys sempre et deixava descol.locat i emocionat alhora, especialment si era la primera vegada que senties la cançó (i més especialment si era en directe).

I quan el concert es va acabar, el públic va notar que no es podia moure. El terra de la sala, enganxós de tota la merda que s'hi havia vessat durant anys, s'havia tornat una trampa mortal. El personal de la sala va haver de fer arribar begudes i entrepans a dues mil persones que s'havien quedat immòbils contra la seva voluntat, parlant del concert amb els peus enganxats al terra.

Van passar setmanes. Els bombers es veien incapaços de desenganxar ni un sol membre d'aquell fastigós terra. Les forces de seguretat tampoc hi podien fer res, a part de repartir mastegots si algú li robava l'entrepà al del costat, i els amos de la sala s'enfilaven per les parets (també enganxoses) mentre el president Nocilla deixava anar alguns "àdhucs" de tant en tant, però no gaire res més (en la seva línia habitual, vaja...).

I allí es va quedar el públic, per sempre més, tots mirant cap a l'escenari, tothom parlant amb el del costat mentre li aguantava la cunya. La monotonia només es trencava quan Wambo tornaven a la ciutat, més o menys cada tres mesos, i aquell massa eterna cobrava vida."

dilluns, 5 de novembre del 2007

matrix?


L'altra nit vaig estar a Matrix o en algun tipus de dimensió paral.lela on passaven coses estranyes. Semblava que els Ramones encara giraven i que tocaven a barraques. El cantant era un senyor llargarut de veu pneumàtica que no es movia en tot el concert (com en Joey); el baixista era un quinqui amb ulleres de sol i pentinat de xampinyó (com en Dee Dee); el bateria era un senyor gran amb perruca que no s'assemblava de res a en Marky Ramone, però que tocava com ell (quines coses...); i com que els somnis mai són perfectes, el guitarra no s'assemblava de res a en Johnny, i a més tocava una Les Paul en comptes d'una Mosrite (detall que no puc entendre com s'ha colat en un somni meu... i que no puc perdonar!).


En l'hora i quart que va durar aquest estat de trànsit, la primera dama em va espetar "we need change and we need it fast, before rock's just part of the past", i jo, encandilat per la seva nova faceta punk, li vaig cantar a l'orella un "hey little girl, I wanna be your boyfriend", però ella es va fer la dura i em va contestar violentament "I don't wanna walk around with you". Pura pantomima, de seguida li vaig veure el llautó i vaig sentenciar la conversa amb un "today your love, tomorrow the world", amb la qual cosa va caure rendida als meus braços.


I així, saltant pels núvols de la fruïció, entre gent que m'explicava les coses dues vegades (la primera reacció va ser pensar que els responsables de Matrix debien estar reprogramant alguna cosa) i canalla cremant fotocòpies de fotos del rei, vaig emportar-me la primera dama al huertu, entre aquelles sensacions estranyes que provoquen els somnis en els que t'ho passes teta però que tenen petits detalls que et recorden que la vida no és gens perfecta, i que ens fem grans a velocitats astronòmiques, i que més val disfrutar de tot el que et trobis al davant quan t'ho trobis, perquè vés a saber si mai t'ho tornaràs a trobar...

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Dies de fúria...

Quins dies de fúria, aquests que ens ha tocat viure aquesta setmana.
Tot va començar innocentment quan vam decidir netejar la nostra nova llar, amb la sana intenció d'instal.lar-nos-hi en el més breu termini possible. Innocents! Vam fer una llista de les coses que, al nostre parer, eren susceptibles de ser repassades i/o esmenades (un llum que no funcionava, una rascada a la paret, etc.). Quina sorpresa quan ens van dir que teníem tota la raó del món! No m'ho esperava pas, si us he de ser sincer. El resultat ha estat que we've got our new house painted again i que, és clar, tot torna a estar fet una puta merda... No exagero. Pitjor de com la vam trobar.
Tot va continuar dissabte, dia en què teníem el nostre sisè (!) casament aquest any (i últim, de moment i que sapiguem; si a algun dilecte lector li està ballant pel cap de casar-se, que siusplau s'esperi fins més o menys el 2015, que no estem per despeses ara mateix...). La primera dama va agafar un principi de gastrointeritis aguda que li va prohibir de degustar els fastuosos menjars que s'hi serviren i, of course, cap dels distingits vins que hi maridaven. Jo aquí diguéssim que vaig anar una mica per lliure i em vaig fotre les botes, directament. Vaig repetir de filet amb foie i quan van engegar la barra lliure tampoc em vaig estar de res (vés a saber quan podré tornar a gaudir d'una barra lliure). El meu cunyat em va acompanyar, com poden observar a la foto, i ens vam convertir sense cap mena de dubte en els amos de la pista (o aquesta era la sensació, entre llumetes i alcohol...). Un cop vaig deixar la primera dama a casa (estava malaltona, pobreta) vaig enfilar, torrat com una cuba, cap a barraques. No puc dir-los si hi feia massa fred. Almenys no ho recordo. Recordo que ens vam entendre molt bé amb el xicot d'una amiga que és austríac i no entén ni un borrall de català. Jo li parlava en anglès (de forma molt fluïda, segons els meus borrosos records), i ell en un català perfecte. Tampoc recordo a quina hora vaig tornar a casa. L'austríac va dir que anava a pixar a les dues, i ningú més el va veure fins les sis del matí, a uns cinc quilòmetres de les barraques, perdut però parlant fluïdament en català.
De l'endemà (no sé quin dia era, perdo la noció del temps fàcilment quan estic de vacances) en destacaria els primers contactes dels meus nebots amb els caballitus. Pura bogeria. Si teniu nebots o fills o altres energúmens petits per l'estil ja sabeu què vull dir (a veure si penso en penjar la meva foto al tren de la bruixa). I a la nit, altre cop a barraques i amb el cap ben clar, a veure l'Astre Portet, que segueix en forma (és el que tenen els intel.lectuals sexis, que fer anys els prova), amb la sempre inestimable companyia d'El Més Gran Filòsof Viu i la seva senyora (pensin que EMGFV venia directament del Camp Nou! en fi, ja saben que aquestes coses les té, ell; un altre hagués dit que per un concert de'n Quimi tampoc n'hi ha per fer tants quilòmetres; però és que les autopistes les van inventar per ell; i esperin quan siguem independents i lliures de peatges...).
Bé, i no sé què més dir, avui ja he dit molt. Ja continuaré "cronicant" quan més o menys em vingui bé.
Mentrestant seguim netejant cases, treballant, més o menys de festa, i pensant bastant en tots vostès oh dilectíssims amics comentaristes.
Records i salut!

diumenge, 21 d’octubre del 2007

ocupats...




Bé, ja hem passat el primer cap de setmana netejant i portant quatre coses a la nostra nova llar, dolça llar. Quanta feina! I la que ens queda! Creiem que encara ens queden unes quantes setmanes per traslladar-nos-hi definitivament (a no ser que venguem el pis demà, que ja ens agradaria...). Salut!

dimarts, 16 d’octubre del 2007

dos fius...

A partir d'avui som del Club Súper 2... fiu!
La cosa s'ha avançat i a partir de demà (i no de dijous) serem del Club Súper 3... fiu!

(Sort que ja m'entenen, que qualsevol que entri aquí més o menys despistadament es pensarà que no hi toco... gaire)
P.D: Per cert, he rebut una instantània dels nuvis, feliços, fumant-se un porro a Amsterdam. L'han rebut o la penjo?

dimecres, 10 d’octubre del 2007

fiu...


Bé, ja és oficial. Si no hi ha cap daltabaix, el proper dijous dia 18 ens fem del Club Súper 3... fiu! Esperem que per poc temps...

dimecres, 3 d’octubre del 2007

la noticia del dia...

El Més Gran Filòsof Viu i el seu germà han muntat un grup de rock dur (molt dur) que es diu "The Torrents".

divendres, 28 de setembre del 2007

tardor...


Aquestes noves temperatures sí que fan trempar! Ja s'acosta el bon temps, distingits/des tots/es, i jo ja estic fent guàrdia, cistell en mà, per quan en Molina digui que comença la temporada de bolets sortir pitant (aquest any sí; o no, o ja ho veurem, que no es pot dir bolet que no sigui al cistell i ben lligat).


(sí, sembla que la foto és repetida, intrèpids observadors, però és que últimament no estic per hòsties; ja m'entenen, encara gràcies...)

dimecres, 19 de setembre del 2007

WeilWeilWeil...


Estimadíssims/es tots/es:

Com molt bé saben la majoria de vostès tinc l'honor de ser patrocinador d'una banda alemanya anomenada Einstuerzende Neubauten. El tema és que ja tenen a punt el seu nou àlbum Alles Wieder Offen, que sortirà a la venda a mitjans d'octubre, i en la composició del qual han invertit dos anys de la seva vida. Serà el primer disc que treuen sense ajuda de cap tipus de discogràfica o distribuïdora: tot, absolutament tot, s'ho han fet ells solets. Com a patrocinador, he tingut la sort de ser un curiós seguidor d'aquest procés, he vist néixer i créixer les cançons, i els prometo que el resultat val molt la pena.

Descarrega't gratis el primer single en mp3, i si t'agrada podries pensar en comprar-te el disc, quan surti.
No, jo no hi guanyo res. Ja hi he guanyat.

dimecres, 5 de setembre del 2007

american chronicles (i IV)...

Avui no m'enrotllaré gaire, que no tinc gaire estona...

Si van a New York, no es perdin per res del món un musical a Broadway, com per exemple Grease (si queden entrades) o Chicago:
Però tranquils, que si els musicals no són del seu gust podran trobar qualsevol altre tipus de gènere musical. Aquesta ciutat està plena de referents musicals, des de la sala Blue Note (per amants del jazz de veritat) a la no menys mítica sala Roseland (si no els sona revisin, per posar només un exemple, la discografia de Portishead):

I entre altres coses, tot passejant, també s'hi poden trobar cantonades que han forjat grans llegendes (no m'hauria perdonat mai marxar de New York sense aquesta foto):


dilluns, 3 de setembre del 2007

american chronicles (III)...



En el país de les coses grans les unitats de mesura són també grans. El líquid es medeix per galons (4 litres), la temperatura en graus Farenheit (32º Farenheit equivalen als 0º nostres, i 80º dels seus a uns 26,5º dels nostres; surrealista...) i les distàncies en milles (1,5 quilòmetres aproximadament, de forma que si un cotxe va a 90 milles per hora vol dir que va a 140 km. per hora). Excepcions a aquesta norma podrien ser la mesura per peus (un peu són uns 30 cm., ja em diràs; això sí, són sempre 30 cm, no depèn del número que calci la persona que medeix) i, afortunadament pel moment en què nosaltres hi érem, el dòlar, que està en hores baixíssimes (més o menys 1,35 dòlars són 1 euro, actualment).

El Bronx és un territori que en una escala de perillositat sobre 10 s'enduria una matrícula d'honor. Les disputes per territori de les bandes els porten a atonyinar-se entre ells fins a la inconsciència o en alguns casos fins la mort (la mitjana són 2 morts per setmana, contant només els d'aquest barri). Al perdedor que està estassat a terra li roben les bambes i les pengen dels cables d'electricitat, per marcar el territori. Això sí, si ets una persona prou important al barri i mors en una d'aquestes baralles, la teva fidel banda et dedicarà segurament un bonic grafiti per no oblidar-te...

divendres, 31 d’agost del 2007

american chronicles (II)...


Qui pot resistir-se a un hot dog per 2 dòlars? És impossible! I a més a més la terra del menjar-porqueria resulta que és el millor lloc del món on menjar-hi ídem. Les hamburgueses tenen... gust de carn, i de la bona! Les hamburgueses de pollastre són filets de pit de pollastre de veritat! I el beicon no és de plàstic! La merda que ens mengem aquí quan anem a un McDonalds o similar és proporcional a la merda que es mengen allà quan vas a un restaurant-buffet de cuina mediterrània... quina estafa! El millor, si hi viatgeu, és que mengeu només el que es mengen ells i no intenteu provar les seves versions de restaurants grecs o espanyols (originalment batejats amb noms com "Paella", "Olé!" o "El torero matador"); els vostres nivells de colesterol segurament es dispararan, però us sentireu bastant més satisfets que no pas si pagueu una pasta gansa per no menjar pràcticament res.


En un altre ordre de coses, a Philadelphia vam trobar-hi la Campana de la Llibertat, que és una campana que va sonar quan es va guanyar la Guerra de la Independència amb Anglaterra i que té, per tant, un valor simbòlic important. Està esquerdada pel pas del temps, però la foto de guiri era inevitable. També em vaig comprar un facsímil de la Declaració d'Independència, molt interessant. És el que té guanyar una guerra per una causa com la llibertat del teu país, que per força te'n deus sentir orgullós. Per aquestes nostres contrades es veu que s'estila més el referèndum...

dimecres, 29 d’agost del 2007

american chronicles (I)...


Els americans (del nord) tenen grans complexes d'inferioritat que no sé ben bé d'on surten, potser de la seva curta història com a societat (que "només" té 200 anys).

Anyway, la qüestió és que per superar aquests complexes han de fer-ho tot molt més gros que la resta del món: un memorial a un president mort ha de ser un gran temple inspirat normalment en l'antiga Grècia o, en tot cas, en Roma, que contingui una colosal estatua del difunt; els seus missils han de fer tres vegades la mida dels dels russos i han d'estar exposats de costat en un museu perquè tothom vegi la gran patria que protegeixen; les seves hamburgueses han de ser el doble de grosses que les d'Hamburg (això ho suposo per la seva mida, no he vist les que fan a Hamburg), i els cementiris de militars han d'ocupar més hectàrees que les ciutats dels vius.

En resum, que és un país de coses grans: els pisos superiors dels gratacels desapareixen en dies de boira i, si ets una persona prou important, per portar-te de l'aeroport a l'hotel o viceversa fan servir limusines...

dilluns, 6 d’agost del 2007

és temps d'anar a la platja...


...i alguns sempre en tenen més ganes que d'altres...

divendres, 27 de juliol del 2007

de vacances...


Bé, acabo amb penes i treballs...

Encara estaré per aquí uns dies (marxo el 16 d'agost), però m'agafo vacances bloquils fins pràcticament el setembre, suposo (de fet, ja fa uns 15 dies que les he començat...)

En fi, salut i peles, descanseu i agafeu forces per la nova temporada, que promet ser molt emocionant (fusions, absorcions, leasings, publicació d'algun disc, viatges interestelars i desintegració de matèria, segons m'han avançat els guionistes...)

dilluns, 16 de juliol del 2007

l'estrés que et mossega la cua (II)...


(Com poden veure vaig tant estressat que ja no puc ni actualitzar dignament el bloc ni per seguir una sèrie com aquesta on intento explicar perquè estic estressat...)

Aquesta foto és del concert del passat dia 5 a Tordera on, de moment, acabava el "DijousToco Tour", la gran gira mundial que m'ha dut pels cinc continents (Calella i Tordera, bàsicament, després de la suspensió per part de l'organització del concert a Girona).

El repertori, com ja havia anunciat, va ser totalment diferent al de Calella (cap de les cançons que vaig tocar a Tordera l'havia tocat a Calella, i viceversa). Va anar molt bé, em vaig sentir com una estrella quan un membre de l'equip tècnic es va electrocutar preparant l'escenari i la resta em deien "tranquil, no passa res, tot estarà preparat per quan tu toquis". Es van apagar els llums, vaig pujar a l'escenari amb la guitarra, vaig tocar, em van aplaudir, vaig baixar i l'equip tècnic em va desmuntar els pedals i me'ls va portar. Cent per cent professional, vaja.

Les impressions van ser bones, altre cop. La sensació del públic, pel que em van dir, és que havia estat massa curt, o sigui, una bona senyal...

dimecres, 11 de juliol del 2007

l'estrés que et mossega la cua (I)...


Perdonin la falta d'actualitzacions. És deguda a l'estrés que em persegueix, però no m'acaba d'atrapar mai (perquè sóc molt ràpid!).

La setmana passada va ser de bojos. Pràcticament no vaig tenir temps ni de connectar-me. A part de les convivències del cap de setmana, pensin que m'havia de preparar per a l'últim concert del "DijousTocoTour" i, per si no n'hi hagués prou, resulta que treballava de tardes i que el dissabte teníem (com bé saben) el casament de'n Marc i la Raquel... en fi...

Les convivències van anar bé. Hi va haver moments memorables com el de la foto, o el de'n Jaume ballant sevillanes ("com es ballen les sevillanes, Jaume?", "coi, com la sardana, però de costat!"), però em sembla que no cal que faci cap crònica del cap de setmana perquè tots hi érem. En tot cas, és bona senyal que en general la sensació fos que havíem d'haver agafat la casa per una setmana sencera...

dilluns, 2 de juliol del 2007

colònies...

Holahola.
Ahir vaig trucar a la senyora Barba. Ja ens espera.
Coses:

a) Podem fer foc, però només amb carbó, res de llenya perquè es veu que hi ha forestals rondant que ens podrien picar el crostó (Miquel, no cal que portis la destral; ho sento, ja sé que et feia il.lusió).
b) Per pagar ho farem el diumenge abans de marxar, que serà a les 17.00h de la tarda (mitja hora amunt mitja hora avall, paraules textuals).
c) Hi ha cafetera (sí!!!), a més d'altres electrodomèstics bàsics com ara el microones, però no hi ha rentaplats (la màquina), o sigui que haurem de fregar.
d) Els llençols i les tovalloles de lavabo van incloses en el preu. Això sí, ens hem de dur cadascú la seva tovallola de piscina.
I em sembla que ja està.

dijous, 28 de juny del 2007

revetlla santpolenca (3a part)...

I aquí teniu "les fotos de la por":






Us podeu imaginar alguna cosa que faci més por que El Més Gran Filòsof Viu tirant coets?

Al començament no les teníem totes. De tant en tant, EMGFV deixava anar un mecagumdéu i encenia una metxa, mentre la primera dama corria a amagar-se sota la taula (literalment, llàstima que no n'hi ha fotos...). Això sí, cada coet anava seguit d'una gran ovació amb els corresponents aplaudiments. Quin art! Els va tirar tant bé, que va dir que proposaria a Blanes ser el mestre de cerimònies dels focs de l'any que ve...

dimecres, 27 de juny del 2007

revetlla santpolenca (2a part)...

Aquest Sant Joan hi ha hagut de tot (això ja ho havia dit, no?):
Un brindis cada 2 per 3:




"Posados":



Estàtues romanes (?):


En tot cas, no vull deixar passar aquesta ocasió sense tornar a agraïr als amfitrions la seva invitació:


P.D: Les fotos d'avui han estat cedides amablement per la Maria del Mar. Atenció a la 3a part d'aquest post, on veureu les esperadíssimes "fotos de la por"...