fum i pedals...

Per enèssima vegada he deixat de fumar. Ja fa deu dies, i segurament que en porti tant bé el compte significa que de fet encara no ho he deixat. Les raons són moltes i molt variades, però la més decisiva ha estat un esdeveniment cabdal que farà canviar els ROTs i l'Estatut de Palau-Savardera molt aviat (els que no ho sapigueu no tardareu gaire a saber-ho; si de cas ja ho desvetllaré del tot en el pròxim post, previst per... un altre dia).

En tot cas, la qüestió que aquí ens ocupa ara és que, almenys de moment, ja no fumo. I que per acabar de netejar tot el meu sistema respiratori, he decidit tornar a agafar la bici com quan tenia 15 anys (és a dir, fa 15 anys; que gran que sóc, déu meu...). El tema és que de la meva bici realment no sé què se n'ha fet, sembla que se l'hagi empassat la terra. Total, que he agafat la de la primera dama, que molt prudentment en el seu moment se la va comprar amb la barra del mig recta (la d'homes; la de primeres dames normalment va amb la barra torta, encara que mai he entès ben bé el perquè: si caus del seient i hi piques amb els ous trobaràs, estimat lector, que es tracta d'un error garrafal que encara no entenc com no s'ha corregit), li he comprat rodes noves, l'he engrassat i m'he comprat un casc (que ara es veu que és obligatori).

Diumenge passat vaig proposar-me enfilar-me fins a Sant Medir, no gaire lluny de casa (de moment encara no tinc la forma física ni els collons per llançar-me pels corriols que neteja l'apreciat jo_on). Quan ja duia una bona estona pedalant muntanya amunt i notava que el cor ja em volia sortir del pit i que els pulmons estaven bastant impregnats d'aire saludable (llegeixi's "pudor de fems"; algun dia en parlarem) em va avançar un cotxe vermell, al que en un principi no vaig fer cap cas. Al cap de dos minuts, però, el cotxe vermell baixava altre cop, i em vaig fixar en el conductor, un senyor d'uns cinquanta anys que anava sol, qui al seu torn també devia fixar-se en mi, ja que em va saludar amb un moviment de celles. Tampoc en vaig fer cas. Al cap de cinc minuts, va passar un altre cotxe, blanc, en la mateixa direcció, també amb un sol conductor (que també va moure les celles al passar), i del que tampoc vaig fer cas. Cinc minuts després, el cotxe vermell i el cotxe blanc, cadascun amb el seu respectiu conductor, em tornaven a avançar, muntanya amunt (no sé si van moure les celles o no perquè, estimat lector, si heu seguit fins aquí el relat us haureu adonat que en aquesta ocasió em venien per darrera). I aquí vaig pensar "calla, que potser passa alguna cosa..." i és que sóc molt perspicaç jo, quan vull...

Un parell de quilòmetres més amunt vaig començar a sentir lladrucs. Semblava que hi havia uns quants gossos nerviosos voltant pel bosc. Vaig intentar afinar l'orella, però només em sentia el cor que m'anava a mil per hora; fins que vaig sentir trets i em vaig cagar a les calces. Just llavors vaig veure el cotxe vermell, aturat a la carretera, i el seu conductor dret al costat, mirant cap al bosc amb un walki a la mà. Quan li vaig passar pel costat vaig moure les celles en senyal d'empatia (vaig pensar que érem els dos únics humans del món que voltàvem pel bosc a aquelles hores del matí, llevat del conductor del cotxe blanc, i moure les celles em va semblar la salutació més correcta), i el senyor em va dir "xicot, vés amb compte, que aquests senglars fan el que volen!". Collons! Em sembla que no va tenir temps d'acabar la frase que jo ja havia girat cua i estava pedalant a tota hòstia muntanya avall! Vaig passar a gran velocitat pel costat dels gossos que havia sentit, que ja eren al mig de la carretera olorant als marges i lladrant com... gossos, vaja, i de dos caçadors amb escopetes a l'espatlla (que al veure'm van aixecar les celles, també; he conclòs que deu ser la salutació dels caçadors).

La meva fortuna en els esports en general deu estar canviant, ja que vaig arribar a baix sense caure ni trencar-me res, sa i estalvi. Això sí, tremolant, amb el cor a mil i amb els pulmons demanant-me que siusplau deixi la bici i que torni a fumar, que no patien tant... De moment no els hi he fet cas...