dilluns, 23 de juny del 2008

pastanagues...


Les nostres pastanagues s'hauran de deixar madurar una mica més encara... que dura la vida del pagès urbanita!


dijous, 5 de juny del 2008

gavians...


Aquest matí he tingut una experiència traumàtica. Anava jo corrent pel Setè Cel (sí, a vegades m'aixeco aviat i vaig a córrer una estona; va molt bé per l'insomni) quan m'ha passat per sobre el cap, de darrera a davant, un ocellot blanc, molt a prop i molt depressa. La sensació no és nova (els coloms solen fer-ho, per exemple) però espanta, i més quan l'ocellot en qüestió té una mida considerable, com és el cas. M'he quedat mirant com s'allunyava, però al cap d'uns segons ha agafat alçada, ha fet mitja volta i ha tornat cap a mi. Quan m'ha passat pel costat, rabent, ha deixat anar un "CRGAAAAAH!" profund, i llavors sí que m'he espantat.

He deixat de córrer i m'he quedat mirant què feia mentre s'enlairava, gairebé verticalment. Ha fet mitja volta (180 graus sencers) a l'aire i, deixant-se endur per la inèrcia i la gravetat, s'ha deixat caure sobre el meu cap. En dècimes de segon he fet un gest gairebé instintiu amb els braços, com de "fuig d'aquí, bestiota!" (no sé ben bé què he fet, però segur que se n'estan imaginant una imatge aproximada) i l'animalot ha desviat la trajectòria quan es trobava a un parell de metres de la meva cara (una senyora grassa que passava amb cotxe m'ha mirat estranyada: es devia acabar d'aixecar i estava veient un paio suat que feia gestos marcials a l'aire; igual s'ha pensat que feia tai-txi o alguna cosa així...).

He decidit tornar per allà on havia vingut i l'he perdut de vista, sense saber ben bé perquè m'estava atacant aquella bèstia del dimoni. Potser, com he pensat després mentre em dutxava, és que tenia un niu en aquella zona i l'estava protegint d'un depredador (jo) que corria i feia pudor, que potser en el llenguatge dels gavians són condicions de perill... I de fet, ara mateix no puc pensar en res que es mogui, faci pudor i no sigui perillós...

dijous, 29 de maig del 2008

acceleració/desacceleració...


Diuen que el pas del temps s'accelera amb l'edat, però jo no hi estic del tot d'acord. Mai m'ha obsessionat aquest tema, però recordo que quan feia E.G.B. els cursos duraven una eternitat (i els estius no s'acabaven mai!). I que fa cinc o sis anys vaig començar a notar que la cosa s'accelerava bastant i que les setmanes (i els caps de setmana) es començaven a succeir a una velocitat que feia replantejar-se moltes coses. Però llavors aquesta sensació va parar, fa més o menys dos anys, i la meva vida va tornar a agafar un compàs més pausat (no com quan tenia set anys, però sí com quan en tenia vint)... fins ara. Aquest primer semestre de dos mil vuit ha estat d'escàndol! No me n'he adonat que començàvem un nou any que ja som a les portes del juny!

Però bé, confio frenar una mica i recuperar certa estabilitat en aquest camp ara que entrem a l'estiu i que totes les activitats vitals agafen un ritme més... tranquil... bé, segons quines coses, perquè el temps és el que té: misteriosament, et va allunyant ràpidament dels records i et va acostant cap a la maleïda incertesa, de forma més ràpida o més lenta depenent del respecte que sentis pel futur que t'espera...

Suposo que per això ara el temps em passa tant ràpid, perquè el meu futur m'inspira bastant respecte.

dissabte, 24 de maig del 2008

jardiners...


Estem pensant de segrestar algun animal (ara mateix no tenim diners per comprar res) perquè es mengi les herbes del jardí i ens estalviï la feina de treure-les cada setmana. Estem entre un estruç o un conill (tots dos són comestibles un cop acabades les seves funcions...).

dijous, 22 de maig del 2008

elefants amb ales...


Diuen que una imatge val més que mil paraules... depèn... però bé, recolzant-nos en els tòpics, aquesta imatge reflecteix a la perfecció l'estat anímic i psíquic dels habitants del Setè Cel aquesta setmana. No fa falta que ho entenguin (no ho entenen ni ells). Cuidin-se.

divendres, 16 de maig del 2008

mercès...


A la dilectíssima parròquia que va venir ahir a la nit a veure'm fer de teloner, moltes mercès. De veritat que n'estic molt content i els ho agraeixo de cor. Sé que per tres cançons era una mica estúpid venir, però també era estúpid baixar desde Girona per tocar... o sigui que gràcies.

Als dilectíssims absents, dir-los que tampoc es van perdre gaire res: a mi cantant (ja veus tu...), el retorn del gran Oscar Vaughan (que feia 5 anys que no tocava, però qui ho diria), a en Txarli de Tordera passant pel seu filtre "Ayatollah" (i dedicant-la a un servidor), a un tal Toti, maduret amb patilles que acabava les cançons amb frases com "no diguis als teus pares que sóc el teu nòvio" o "visca el Barça", i amb el que vam mantenir una conversa estranya, on ell afirmava que la meva veu semblava la de'n Roger Mas (!) i que les meves cançons no són buides, sinó que tenen missatge (!!!)... en fi, i altres coses que suposo que devien passar després, perquè nosaltres vam tornar cap a Girona, que avui tocava treballar...

dijous, 15 de maig del 2008

sí, aquesta nit toco...


Pels que encara no ho sabeu, aquesta nit a partir de les 22h hi ha un petit concert al Pla dels Encants de Calella. Com l'any passat, hi haurà uns quants pseudoartistes il·luminats que tocaran tres cançons cadascun. El tema és que jo sóc un d'ells, i que com que m'estic gastant tot el saldo del mòbil en contestar a parents, amics i coneguts que m'envien sms preguntant-me si és veritat el rumor que corre, doncs faig un post i avall. Sí, actuo, tocaré tres cançons (que encara no sé quines seran) i me'n tornaré cap a Girona que demà treballo, o sigui que demanaré de tocar aviat (el segon, si pot ser; el primer no, que si algú s'electrocuta no vull ser jo). Au, fins al vespre, canalla!

dimarts, 13 de maig del 2008

temps de flors...


Si es passen per Girona durant aquesta setmana ho trobaran tot ben engalanat. Resulta que cada any per aquestes dates es fa l'Exposició de Flors, que estic d'acord amb vostès que és un nom que en principi no resulta garie atractiu... però la veritat és que la ciutat queda bastant macota, i que si un és tafaner de mena (com jo) té l'oportunitat d'entrar als patis interiors d'algunes cases del barri vell que mereixen ser vistos, o de visitar parts de la catedral que normalment no són accessibles al públic, o en tot cas que ho són previ pagament de la corresponent entrada. En fi, que val la pena donar-hi una volta (ep! això sí, només una volta, que hi ha algunes iaies inconscients que s'agafen el mapa i entren a per tot, i això vol dir passar-s'hi ben bé un parell de dies, Call amunt Call avall, i després arriben a casa queixant-se de que si l'artrosis això i la reuma allò... ai, i després diuen de la joventut).

dilluns, 5 de maig del 2008

per fi...


Demà és el dia D, 6 de maig. Demà, per fi, veuré en directe a Einstuerzende Neubauten. Perdonin que no m'allargui. M'ho guardo per mi, i els estalvio el no llegir-ho...

Salut!

dilluns, 28 d’abril del 2008

florint...

Fa dies que vam entrar a la primavera, però sembla que els aconteixements primaverals s'han conjuminat per precipitar-se tots junts en l'última setmana: després de ploure durant una setmana (almenys per aquí), aquest cap de setmana les temperatures han estat de récord!

Més que res, els explico tot això per justificar-los el meu mal d'esquena, de cames i de cul: hem dedicat el cap de setmana a netejar les males herbes que, com per art de màgia, van aparèixer aquests dies de pluja. Suposem que l'esperaven amb candeletes, perquè la crescuda ha estat miraculosa! Hem tret quatre bosses de deixalla plenes d'herba (uns vint quilos, senyors!), i així és com ho hem deixat, net com una patena:


La nota positiva de tot plegat ha estat l'alegria que ens ha donat el nostre petit llimoner, que després de dos mesos plantat, i quan ja ens pensàvem que ens havien enredat, ha començat a treure la seva primera llimona!

Molt i molt petita encara, és veritat, però és que al Setè Cel som feliços amb molt poc... I parlant de ser feliços, ara que ho tenim tot net volem arreglar per bé el pati, però estem dubtant sobre què posar-hi... si ens volen fer el favor d'ajudar-nos contestant l'enquesta d'aquí al costat, els ho agrairem (o no, pensin que no és vinculant, ni molt menys!).

Salut!

dijous, 24 d’abril del 2008

slumpejant...


Cataclung! Aquest vindria a ser més o menys el concepte que definiria l'estupefacció immediata que sento al conèixer segons quines notícies, com la que diu que el llibre més venut per Sant Jordi ha estat l'edició en castellà de la continuació de "L'ombra del vent". Quin país, Montilla, quin país...

(Noti's que, si bé el terme té referències òbvies al Doctor Slump i les seves famoses caigudes laterals, també amaga una subtil reivindicació de la catalanitat del seu creador).

dimarts, 22 d’abril del 2008

sants i festes...


Dilectíssima parròquia, algú em podria explicar per quina raó demà, dia de Sant Jordi (recordem-ho: patró de Catalunya) no és festa nacional i en canvi el dia de Sant Esteve (un sant que ni ens va ni ens ve, que jo sàpiga) es fa festa?

Seria maco. La primavera ja és aquí, els arbres estan frondosos per les pluges dels últims dies, i podríem anar tranquil·lament a passejar, a mirar llibres, etc. Les temperatures han pujat, i ja s'ha d'anar amb les finestres dels cotxes obertes (encara no ha arribat el moment de l'aire acondicionat), i si aneu a treballar amb cotxe com jo, haureu notat que a cada semàfor heu de pujar-les perquè et venen a molestar uns adolescents galiferdeus que intenten vendre't roses (caríssimes a primera hora del matí; baratíssimes a partir de les 6 de la tarda) tractant-te de vostè.

No ho acabo d'entendre, seria un bon dia de festa. Potser és perquè sempre que és festa en aquest país la gent fot el camp, i això faria disminuir considerablement les vendes de llibres? Pot ser. No m'estranyaria gens, de fet; aquest és un país de can pixa que es guia per criteris d'aquests, i així ens va. Com diria Pujols "Visca Catalunya, morin els catalans!"...

dilluns, 14 d’abril del 2008

per molts anys...


Avui fa un any que el meu nebot preferit va arribar a la meva vida...

dimecres, 9 d’abril del 2008

distrets...


Ens passem els dies, les setmanes i els mesos distrets en tantes coses, assumptes econòmics, laborals o lectius, que no ens adonem de què el temps va passant i que nosaltres ja no tenim vint anys, i que ja tenim cotxe, casa, hipoteca, feina més o menys fixa, amics (també més o menys fixos), i que en general tenim la vida muntada a l'estil clàssic, allò que fa deu anys ens hauria semblat impossible, perquè simplement, deiem, "jo no sóc així"... sí, sí, tu també ho deies...
Qui ens ha vist (per exemple, arrencant senyals de tràfic) i qui ens veu (per exemple, rient amb la boca ben oberta els acudits del director intentant que no es noti que estàs exagerant); i en canvi, si he de ser sincer, ara seria incapaç de canviar ni un pèl de la meva existència (de les variables que controlo, s'entén). Si pogués seguir així durant el que em queda de vida, hi firmo ara mateix.

divendres, 4 d’abril del 2008

la solució...


En una conversa mantinguda avui al matí amb el pare de la criatura se m'ha confirmat oficialment que, com que la majoria votava perquè fos una nena (i això encara és, més o menys, una democràcia), el que han encarregat la Irene i en Jordi serà... una mesquineta!

Jordi, et quedes en minoria. Això ho has d'arreglar...

dimecres, 2 d’abril del 2008

mesquinet/a (prorrogat)...


... que es veu que el matrimoni Ginesta-Castellar viuen en un núvol i ja no compten bé els dies. Total, que la ecografia és divendres i no avui...

En fi. Prorrogo les votacions.

Salut!

dilluns, 31 de març del 2008

mesquinet/a...


Una foto del dia de l'anunciació, amb aquella cara de no creure-m'ho que em va durar tota la nit... la meva cervesa acabava de caure pel balcó al colidir amb el peu del Més Gran Filòsof Viu, que emocionat, tampoc s'ho acabava de creure... i res, en vaig agafar una altra i visca la vida (nostra i la dels que encara han de venir)!

Ja queda menys per dimecres. Mentrestant, facin les seves apostes aquí a la columna dreta, sota aquesta foto on surto fumant (l'hauré de canviar...). Jo voto per una "mesquineta".

"Dum, dum, dum, dum, durididuridi du... serà mesquineta?
dum, dum, dum, dum, durididuridi du... o serà mesquí?"

(Pau Riba, "Mesquinet", del disc "Jo, la donya i el gripau")

divendres, 28 de març del 2008

floretes...


És un fet innegable que l'allargament progressiu de les hores de sol fa tornar les papallones a l'estómac, les al·lèrgies a go go i les ganes de sortir a les fotos a qualsevol preu... Que tot això sigui bo o dolent per a cadascú és relatiu (encara que jo m'hagi declarat sempre com un universalista moral), però per a mi en general i pel meu estat d'ànim en particular resulta sempre molt positiu, i més després de la moguda que hem patit aquesta setmana a la feina...
De moment els vents s'han calmat, però es preveuen encara algunes setmanes (o mesos) de tensa relació laboral...
Toquem ferro.

dimarts, 25 de març del 2008

quina merda... o sigui: quina merda!


El desenvolupament irracional de les coses té això, que és imprevisible, i tan pot ser que el vent et bufi a favor com en contra, independentment de la teva voluntat (pot ser que mentre et pixes sobre els aconteixements et mullis les sabates i potser fins i tot un tros dels pantalons).

De moment bufa en contra, i com que la tempesta encara no ha amainat encara confio en un canvi de direcció de la ventada...

O sigui que si fan servir ciris, me'n posin un demanant bona sort per mi i el meu cul...

dimarts, 18 de març del 2008

coses de l'idioma...

Com a bon aficionat a l'antropologia que sóc, en aquest últim tour que hem realitzat m'he permès el luxe de fixar-me en certes tonteries que defineixen certes coses que, en general, no gaudeixen de molta atenció per la seva òbvia manca d'importància (com veuen estem parlant d'una ciència molt exacta i, sobretot, molt útil pel dia a dia!), com per exemple l'idioma. A Viena parlen en alemany perquè, curiosament, no existeix el "vienès" (s'imaginen una Catalunya independent l'idioma oficial de la qual fos l'espanyol perquè no existeix el català? quines coses més rares...). I l'alemany, com saben, és un idioma més aviat abrupte. Per exemple, qui tindrà collons d'encendre's una cigarreta en un lloc on es prohibeix fumar amb aquestes paraules?

No sé com es declaren els enamorats alemanys, però em sembla que no deu ser gaire romàntic sentir-ho... En canvi, l'idioma italià és més líric, més amable a l'orella i, perquè no dir-ho, els que som de per aquí l'entenem bastant millor. Fins i tot és fàcil d'assimilar-ne certes formes i moldejar-les a plaer per crear acudits visuals com la broma fàcil que segurament faria l'enyorat Cruasan amb el nom d'aquest carrer:


Vaja, el que els deia: una ciència molt útil per al dia a dia, això de l'antropologia...