gavians...

Aquest matí he tingut una experiència traumàtica. Anava jo corrent pel Setè Cel (sí, a vegades m'aixeco aviat i vaig a córrer una estona; va molt bé per l'insomni) quan m'ha passat per sobre el cap, de darrera a davant, un ocellot blanc, molt a prop i molt depressa. La sensació no és nova (els coloms solen fer-ho, per exemple) però espanta, i més quan l'ocellot en qüestió té una mida considerable, com és el cas. M'he quedat mirant com s'allunyava, però al cap d'uns segons ha agafat alçada, ha fet mitja volta i ha tornat cap a mi. Quan m'ha passat pel costat, rabent, ha deixat anar un "CRGAAAAAH!" profund, i llavors sí que m'he espantat.

He deixat de córrer i m'he quedat mirant què feia mentre s'enlairava, gairebé verticalment. Ha fet mitja volta (180 graus sencers) a l'aire i, deixant-se endur per la inèrcia i la gravetat, s'ha deixat caure sobre el meu cap. En dècimes de segon he fet un gest gairebé instintiu amb els braços, com de "fuig d'aquí, bestiota!" (no sé ben bé què he fet, però segur que se n'estan imaginant una imatge aproximada) i l'animalot ha desviat la trajectòria quan es trobava a un parell de metres de la meva cara (una senyora grassa que passava amb cotxe m'ha mirat estranyada: es devia acabar d'aixecar i estava veient un paio suat que feia gestos marcials a l'aire; igual s'ha pensat que feia tai-txi o alguna cosa així...).

He decidit tornar per allà on havia vingut i l'he perdut de vista, sense saber ben bé perquè m'estava atacant aquella bèstia del dimoni. Potser, com he pensat després mentre em dutxava, és que tenia un niu en aquella zona i l'estava protegint d'un depredador (jo) que corria i feia pudor, que potser en el llenguatge dels gavians són condicions de perill... I de fet, ara mateix no puc pensar en res que es mogui, faci pudor i no sigui perillós...