dilluns, 8 de febrer del 2010

la mitja marató de granollers...



Pels que encara no ho sabeu, sí, aquests tres paios de la foto ahir van acabar la seva primera mitja marató, sencers, i arribant corrent a la meta. Aquesta foto és d'abans de sortir, per això estem tant somrients...

Tot va començar com comencen les curses ben fetes: amb uns bons estiraments:


I tot va continuar amb una col·locació correcta per a sortir; a davant hi anaven els que anaven a guanyar i al mig als que anaven a superar marques personals. O sigui que nosaltres ens vam posar pràcticament al final, conscients de què no baixaríem de les dues hores (finalment i per sorpresa nostra, va faltar ben poc!) i disposats a passar-nos-ho teta fent el que poguéssim i, a poder ser, acabant la nostra primera mitja:


Els primers 10 km perfectes, pràcticament un passeig per a tots tres. A més vam tenir la sort de, sense dir-nos-ho, portar un ritme molt semblant i poder anar junts pràcticament durant tota la cursa. La gent animant-nos i cridant-nos pel nom va ser brutal, especialment durant el pas per La Garriga; menció especial també es mereix una senyora amb un megàfon que no es cansava de cridar que érem els millors i que duiem molt bon ritme.

Just abans de la meitat, després de la primera pujada que ens va fer mal, veiem la primera baixa, un noi a qui li ha agafat alguna cosa, estirat al terra i embolicat amb tovalloles, amb gent al seu voltant ventant-lo... ens mirem amb en Marc i ens entenem: això no ens pot passar a nosaltres, o sigui que compte... comença la part dura.

Sortint de la Garriga entrem en el tros menys agradable de passar de la mitja, un polígon industrial sense ni una ànima i sense un paisatge gaire bonic per admirar i distreure'ns. Aquí en Txarli es troba amb una coneguda i decideix (sàviament) baixar una mica de ritme. En Marc i jo seguim al nostre, més o menys de costat, jo l'estiro una mica a les pujades, ell m'estira una mica a les baixades. Tres tobogans abans del quilòmetre 15 ens avisen que estem arribant al límit de les nostres capacitats i se'ns obre la gana, una gana terrible! I queden els pitjors 6 quilòmetres!

Passem per davant de la Peugeot, que segons ens han dit és a partir d'on podem apretar per fer un bon temps... però ja no tenim esma d'apretar res i el temps ens la sua bastant; de fet, ara mateix ens conformem en arribar sans i estalvis a la meta. Les energies s'acaben i els pensaments negatius es precipiten. Va, 5 quilòmetres i acabes...

L'entrada a Granollers és un bon presagi, i ara ja tot és baixada fins a l'arribada. Però els quilòmetres no passen, i cada un es fa el doble de llarg que l'anterior i costa el triple d'energies superar-lo, i la veritat és que ja no me'n queden gaires. Dos quilòmetres abans de l'arribada en Marc encara treu esma de no sé ben bé on i apreta una mica, però de seguida torna al ritme inicial i es queda a uns cinquanta metres per davant meu.

Un quilometre abans, sense forces, amb les cames movent-se per inèrcia però en el fons sabent que arribarem, una grata sorpresa: les noies ens estan esperant i criden els nostres noms, ens fan fotos... quina paciència que tenen, són unes santes, tenir uns homes que ara els hi pica per aquí i no engegar-los a la merda té mèrit... especialment l'Anna, a qui no li anava res, i a qui des d'aquí vull agrair especialment que ens acompanyés, mimés i animés tant. Elles s'han emocinat de veure'ns, potser tant o més que nosaltres al veure-les a elles, que significa que això ja està...


Les nostres cares són la viva imatge de com estem per dins: destrossats, sense forces i pràcticament derrotats, però amb la seguretat que, ara sí, arribem peti qui peti...





I sí, finalment arribo, deu segons després que en Marc. Deixo de córrer, i les cames han agafat una mena d'inèrcia rítmica que m'estira i els he de dir que no, que parin, que gràcies pel que han fet però que ara ja s'ha acabat. Estic exhaust. En Marc es gira i em veu, m'espera, i em diu "mai més". Li dic que té raó, que mai més, i que em sento una mica marejat; ell diu que també. Doncs mirem de no separar-nos massa per si ens hem de recollir l'un a l'altre...

Baixem a la zona d'avituallament: caldo, taronges, aigua i te, i una bossa de productes que tardem ben poc a engolir (actimel, isostar, galetes i pastes). Ens trobem amb en Txarli, que tot i no entrenar ha arribat i s'ha quedat només a deu minuts de nosaltres, i parlem de les bones i les males sensacions.




Potser hauríem d'estirar una mica, però bé, ja ens ho trobarem demà. Ara el que toca és dutxar-se en un vestuari amb sis dutxes per dos-cents tius. És el que hi ha. Ens dutxem mentre la secció femenina comprova els nostres temps:


I ara, a menjar-se un entrecot i a descansar. Cap dels tres recordem com hem patit i tenim clar que l'any que ve hi tornem, i fins i tot ens plantegem de fer el proper 21 de març la Mitja de Calella... algú s'hi apunta?

diumenge, 27 de desembre del 2009

Au! Bones Festes!


Quines coses... quan menys t'ho esperes et toca una quina i t'emportes a casa un pernilet i unes ampolletes de vi i cava...

diumenge, 4 d’octubre del 2009

cròniques sevillanes (II)...

La primera dama i un chien andalou


Ho creguin o no, la cançó que canta que Sevilla té un color especial es basa en part en una realitat sensorial palpable, que és el sol i la llum de què gaudeix (i pateix) la gent d'aquelles contrades. Però no només això, sinó que les olors i les sensacions en general et recorden a cada moment que et trobes en una terra inhòspita i llunyana (i això provoca que hi passin coses extraordinàries, impensables, inaudites i en certa manera esborronadores, com ja bé saben els íntims habituals).


Les millors vistes de Sevilla

I així com els "finos" i les "manzanillas" combinen molt bé amb el pernil de bellota o les "chacinas" en general, i la decadència contemporània de l'extraradi contrasta a la perfecció amb la majestuositat que fa molts segles l'empremta àrab deixà sobre la ciutat, i la gran quantitat de sabateries de què disposa la ciutat (més que perruqueries té Calella, imaginin-se!) no molesta per l'amabilitat del ciutadà anònim respecte al turista curiós, i les imatges de les verges amb aquell toc gore tant d'allà s'equilibren amb les tapes d'avanguarda del Bar Europa, i les tronades tradicions taurines s'obliden amb el plaer d'escoltar joves cultivant el flamenc en un antre underground, les energies universals convergeixen i les coses en general es troben, s'equilibren i es contrasten, i al final un torna a enamorar-se com si tingués vint anys...

divendres, 18 de setembre del 2009

cròniques sevillanes (I)...


Hidratació i toros... quines coses...


Segur que han sentit a dir que a Sevilla hi fa calor. Doncs s'ho creguin o no, en fa. Generosament. Això provoca que les canyes de Cruzcampo Glacial (servides entre 0 i 2 graus) s'evaporin literalment entre la boca i l'estómac, en algun punt desconegut del que vindria a ser l'esòfag, i que sempre en necessitis una altra. I això provoca, també, que un s'oblidi de veure aigua durant 3 o 4 dies a força d'hidratacions més de la terra (de la d'allà, vull dir).

Pros i contres de la calor sevillana. Per una banda, provoca que els xicots passegin amb la camisa oberta fins al melic, disgustant en general la vista dels que no estem acostumats a aquest tipus d'exhibicions. Per l'altra, però, fa que les xicotes duguin unes faldilletes extremadament curtes (les més curtes que hagi vist mai, creguin-me) que alegren el caràcter general de carrers i places i provoquen que hom hagi d'entrar de seguida al següent bar a demanar una altra Cruzcampo Glacial.

Un espontani demanant les orelles de l'alcalde de Sevilla per la calor que està patint...


Aquesta extremada metereologia marca sobremanera el caràcter sevillà, una forma molt particular d'agafar-se la vida que té com a puntal la tranquil·litat extrema, fet que si bé per una banda provoca certa enveja, per l'altra provoca ràbia i odi carnisser. Per exemple, i com a bon turista que em considero, he intentat aprofitar al màxim els dies aixecant-me ben aviat; però en aquesta estranya terra (la d'allà, vull dir) les coses no funcionen amb els horaris de la resta del món. Les botigues obren de quarts de dotze a la una i de sis a vuit, aproximadament. Comptabilitzin si volen les hores laborables i diguin-me si no estan pensant alhora "com mola" i "tinc ganes de matar algú"...

divendres, 5 de juny del 2009

the wilco experience...


Tornar a veure en directe la millor banda del planeta és sempre un plaer. I això que hi anava per quarta vegada, havent sentit només un parell de cops l'últim disc (es publica el 30 de juny) sense que m'hagi impressionat molt, i encara no gaire convençut de l'anterior, Sky Blue Sky (2007). Em va acabar de convèncer que toquessin a l'Auditori i no a Razzmatazz com és costum. I no em vaig equivocar.

Van començar tebis, correctes, però a la cinquena cançó, "At least that's what you said", els pèls del braç se'm van eriçar per primera vegada, per recordar-me perquè m'agrada tant aquest grup. A partir d'aquí, glòria, amb totes les lletres.

Wilco té cançons bones, cançons excel·lents i cançons que marquen la diferència. Ahir, de les bones se'n va sentir una, de les que marquen la diferència es van sentir totes, i la resta del repertori va estar format per les cançons excel·lents. Especialment memorable el tros central del concert, on van interpretar seguides "Bull Black Nova" / "Jesus, etc." / "Kamera"/ "A shot in the arm" / "Impossible Germany" / "Heavy Metal Drummer" / "Hummingbird" / "Via Chicago" / "Spiders (kidsmoke)", sense cap cançó bona pel mig que trenqués la màgia. Sense harmòniques i sense "Sunken Treasure".

Les bromes van ser les de sempre, això sí, amb els crits d'"oé, oé, oé, oé" que tant li agraden al senyor Tweedy, i amb el públic cantant "Happy Birthday To You" al teclista, que òbviament feia anys. I per finalitzar la festa, amb tot l'Auditori dret, ballant, i amb llums psicodèliques inundant-ho tot, "I'm a wheel"... en fi, es pot demanar més? Sí, que la pròxima vegada el cantant no es talli els cabells com la primera dama, que això que hi hagi dues persones al planeta Terra amb la capacitat de posar-me la pell de gallina i pentinades igual pot portar a desagradables confusions.

dijous, 30 d’abril del 2009

l'última foto...

La nostra nova càmera fotogràfica (o "màquina de retratar", que queda més modernista) ha mort sense previ avís.
Cuirosament, aquesta és l'última foto que hem trobat a la targeta de memòria...

diumenge, 26 d’abril del 2009

dijous, 12 de març del 2009

the chaaaaampiooooooons...


Benvolguts seguidors,

Com bé saben, no sóc precisament el que podríem anomenar un aficionat al futbol... de fet, i per ser encara més precisos, quan pensen en algú a qui el futbol li bufa la tita segurament pensen en mi...

Doncs bé, el cas és que ahir vaig tenir el plaer d'assistir al partit de tornada de vuitens de final que enfrontava el Barça amb l'Olympic de Lyon. Sí, ho han llegit bé; i el més impressionant és que l'anterior frase l'he escrit jo solet (és a dir, que domino els conceptes que s'hi exposen, com "partit de tornada" i "vuitens de final"). Fixin-se també que he fet servir la paraula "plaer"... no, ni és cap error ni m'he fumat res; és que va ser un festival!

No entraré en detalls del partit, perquè per això hi ha els diaris més o menys especialitzats, i perquè en aquest bloc es parla bàsicament de mi i no del Barça (perdonin la falta de modèstia, però és així), però no els enganyo si els dic que mai m'ho havia passat tant bé veient un partit de futbol (i que els escèptics no se n'estranyin: no tinc cap disc dels Rolling Stones, i mai em compraria una entrada per anar-los a veure, però no dubtin ni un moment de què si me'n regalessin una m'ho passaria com un nen en un concert seu).

El partit va ser bo (dic jo, que no hi entenc una merda) i l'ambient impressionant; tot plegat molt llaminer per a qualsevol a qui li agradi el futbol. Això em va fer rumiar, i em va fer arribar a entendre perquè a certes persones això els enganxa com una droga i ho necessiten experienciar de tant en tant...

En fi, res més, només recitar-los (de memòria) els vuit equips que s'enfrontaran a quarts de final: Chelsea, Liverpool, Manchester, Arsenal, Barça, Vilarreal, Bayern de Munich i Porto. Impressionant, oi?


P.D: Per cert, que el sorteig per quarts és el dia 20 de març (com s'han quedat?).

diumenge, 22 de febrer del 2009

estímuls...


Pels que encara necessitin algun estímul per a començar a fer una mica d'exercici, m'acabo de trobar amb una notícia que diu que un estudi de la Facultat de Medecina de Granada i el Consell Superior d'Investigacions Científiques de Madrid ha demostrat que beure dos terços de litre de cervesa (dues mitjanes, vaja) després de fer exercici físic que cansi i provoqui sudoració, rehidrata igual que quan es beu aigua. Què més volen, estimats col·legues?

Desconec de qui va ser la idea de fer un estudi d'aquestes característiques, ni si ha comptat amb gaires beques públiques per a realitzar-se, però en tot cas aplaudeixo la iniciativa i animo als autors a seguir per aquesta línia, proposant-los estudis que demostrin els beneficis de la lectura per a exercir la política, els efectes perjudicials del futbol en la libido, o els avantatges que suposaria administrar Activia de Danone a Federico Jiménez Losantos via intravenosa.

No sé si cap d'aquests estudis seria gaire útil, però els seus resultats també podrien endolcir una mica més el nostre pas per aquesta vida, i de passada ens estalviaríem les estranyes sensacions que provoca veure com el diner públic cau en forats negres, com en el cas dels plans de rescat d'entitats financeres...

dilluns, 16 de febrer del 2009

les nits (enyorades) d'estiu...


Jugar a la puta i la ramoneta, això és el que més ens agrada fer als torracollons.

Si durant l'hivern no fa fred clamem al cel pel temps de merda que ens ha tocat, i ens mengem les ungles cada vespre mentre mirem els mapes europeus d'en Molina, envejant la situació d'Àustria, Luxemburg o Finlàndia (segons s'escaigui el front de vent polar de torn).

Si pel contrari l'hivern és fred, llarg i es fa extranyament lent, clamem a l'infern per la merda de temps que ens ha tocat, i ens mengem les ungles cada vespre mirant la previsió pels pròxims dies, no podent evitar renegar en llatí quan veiem la impassibilitat de la ratlla de les temperatures...

dimarts, 9 de desembre del 2008

dues joies...


Trenco momentàniament el meu silenci per compartir amb vostès aquesta meravellosa instantània on bufo les espelmes del meu 31è aniversari, molt ben custodiat i ajudat per aquestes dues joies que em tenen el cor robat.

(sense ànim d'ofendre a ningú, deixin que m'eixugui la baba, amb la màniga esquerra...)

diumenge, 19 d’octubre del 2008

hivernació...


En un atac de lucidesa, i no tenint ara mateix res més a dir, deixo aquest bloc en hivernació fins a nou avís. Salut!

(poden, això sí, deixar-hi comentaris; me'ls llegiré i si és el cas els contestaré amb la mala hòstia habitual)

diumenge, 12 d’octubre del 2008

amor...


Els estimo molt a tots, el que passa és que a vegades no m'expreso correctament.

divendres, 3 d’octubre del 2008

el català emprenyat (V)...


El català emprenyat segueix per la tele les estèrils discussions dels polítics catalans (que, diguem-ho clar, són una colla d'idiotes) per entendre's entre ells abans d'anar a discutir amb els del forat negre sobre quants diners ens donaran a partir d'ara... perquè diuen que a partir d'ara sí que ens donaran diners, i que ja no podrem dir allò de "cornut i pagar el beure"... i com quan Proust es menjava una magdalena, aquesta situació evoca en el català emprenyat aquella sensació de quan era petit i anava a demanar un augment de la paga setmanal als pares sabent-ne la resposta...

També li evoca aquell feliç 30 de setembre de 2006, quan era un català a qui totes li ponien, orgullós de l'enteniment que hi havia entre la classe política a l'hora d'anar tots a una quan convenia al país... però llavors recorda com va acabar tot allò, i sent vergonya aliena d'aquesta colla de ximples, els catalans idiotes que tenim per polítics, que cinc minuts després de consensuar una proposta conjunta ja estan escombrant cap a casa i interpretant-ne el conjunt a conveniència...

Seguidament, el simpàtic presentador del telenotícies migdia, amb un mig somriure a la boca, exposa els resultats d'un estudi que conclou que els catalans tenim un esperma de molt baixa qualitat. El català emprenyat pensa que potser és el millor que ens pot passar: deixar de reproduir-nos i de propagar aquests gens que ens han tocat que, o bé ens fan estar emprenyats, o bé ens idiotitzen...

dimarts, 23 de setembre del 2008

el català emprenyat (IV)...


El català emprenyat n'està fins els ous de sentir a parlar de propostes engrescadores que acaben desapareixent en el continu espai-temps, com això dels alcaldes i regidors de tots els colors units per la independència o allò dels andalusos que reclamen la independència, i mentre sopa una mica de pa amb formatge tot flipant pel preu que ha pagat per una trista barra de pa industrial, es pregunta que si tant units estan tots i tant ho desitja tothom (ell inclòs), a què collons estan esperant tots plegats?

Es posa al llit i comença a rumiar i a donar voltes a com es deu fer per declarar independent un país... S'envia una carta firmada per tots plegats al President del forat negre on se li demana (amablement o no) que ens deixi estar i que nosaltres, encantats, farem el mateix? S'anuncia a La Vanguardia i ja està (per allò de que si ho publica La Vanguardia és veritat)? O es fa un referèndum trampa (comptant que qui el fa existeix) perquè després algun tribunal del forat negre l'anul·li, i llavors els habitants d'aquest petit país puguin publicar a La Vanguardia que els membres d'aquest tribunal no existeixen, per així poder anul·lar la seva sentència?

I mentre hi va rumiant, s'adorm, i somia en truites i en pans que valen un ull de la cara, i en autopistes sense peatges, i en uns hipotètics Jocs Olímpics a la capital del forat negre previstos pel 2016, on es tornarà a posar de manifest l'últimament tant inflamat orgull patriòtic del forat negre que tenim com a país veí... però encara queden vuit anys... hi ha temps...

divendres, 19 de setembre del 2008

el català emprenyat (III)...


El català emprenyat es lleva cada matí amb més mandra, perquè sap que per molt previngut que vagi, l'acabaran cardant sí o sí. Avui, per exemple, ha decidit quedar-se al llit una estona més i reflexionar sobre la trista realitat que l'envolta, per veure si val la pena rentar-se la cara i vestir-se per sortir al carrer.

Li ve al cap aquell rumor que va sentir ahir sobre en Jaume Sisa, que prepara un concert commemoratiu del seu 60è aniversari, i el prepara a l'engròs, convidant a pujar a l'escenari altres artistes d'aquest seu país com Quimi Portet, Marc Parrot o Roger Mas. La qüestió és que el senyor Sisa contacta amb TV3, "la seva" (d'en Sisa i del català emprenyat), per enregistrar el concert i que la televisió del país pugui emetre aquest històric concert. Ho creguin o no, "la seva" ha contestat al senyor Sisa que no hi estan pas interessats.

Trasvalsat per aquesta trista notícia, i desitjant que tot plegat sigui només un malson, el català emprenyat es gira i engega la ràdio, com cada matí, per sentir quants bancs i asseguradores han caigut des que va anar a dormir. Són tres. El català emprenyat creu que encara hem passat amb poc, avui.

Escolta també amb atenció la notícia que diu que Europa considera que en aquest país seu no es discrimina el castellà, i després d'exclamar en veu alta que quins collons que hagin de venir d'Europa a dir-nos això, es pregunta quin ressò tindrà aquesta notícia en el forat negre que tenim com a país veí, on tothom es va omplir la boca amb aquest tema quan, fos qui fos, el va denunciar. Canvia d'emissora, en posa alguna de les del forat negre, i no en diuen res. Ho prova amb una altra que teòricament està a les antípodes ideològiques de la primera. Tampoc en diuen res.

El català emprenyat es caga en tot però es resigna, com sempre. És hora de tancar la ràdio, aixecar-se i anar a treballar, per poder pagar les autopistes que es construeixen al forat negre.

dimecres, 17 de setembre del 2008

el català emprenyat (II)...


El català emprenyat es lleva cada matí preguntant-se per quin forat negre li endinyaran aquesta vegada... Tot i anar previngut, sap perfectament per pròpia experiència que això ja no és garantia de res.

Llegeix al diari que el Tribunal Constitucional ha tirat per terra la proposta de referèndum del Lehendakari Ibarretxe, per unanimitat, basant-se en l'article 149 de la Constitució Espanyola. La sentència, a més a més, dóna unes explicacions la mar d'il·lustratives: a part de deixar clar que és l'Estat l'únic que té competència per fer consultes populars, afirma que el "Poble Basc" simplement no existeix, i que per tant no pot convocar res.

El català emprenyat reflexiona sobre aquest fet, i en treu dues conclusions:

1. Potser els molt honorables membres del Tribunal Constitucional s'excedeixen una mica en les seves funcions afirmant que certes persones i/o grups de persones no existeixen. Potser això de fer desaparèixer coses seria una funció més concreta d'un forat negre (com el que crearà el ciclotró/accelerador de partícules, o com el que tenim nosaltres i els bascos com a país veí).

2. Pensant en la ditxosa reforma de l'Estatut del seu petit país (proveïdor de ciclotrons/acceleradors de partícules) que està pendent d'una sentència del mateix Tribunal Constitucional, conclou que si el "Poble Basc" resulta que per unanimitat no existeix, òbviament no cal ni parlar d'una "Nació Catalana"...

dilluns, 15 de setembre del 2008

el català emprenyat (I)...


El català emprenyat es lleva cada matí preguntant-se per quin costat li cauran avui les hòsties. Tot i anar previngut, sap perfectament per pròpia experiència que això ja no és garantia de res.

Llegeix al diari les xifres que envolten això del ciclotró/accelerador de partícules que ens farà desaparèixer a tots dins un forat negre, i s'atura en una: 6.000 milions d'euros. Això és el que costa la maquineta dels pebrots. O sigui que segons les xifres de les balances fiscals publicades fa un parell de mesos amb grans escarafalls, aquest petit país seu regala cada any dos ciclotrons/acceleradors de partícules al país veí.

El català emprenyat reflexiona sobre aquest fet, hi dóna voltes com dins d'un ciclotró/accelerador de partícules, i conclou que el veritable forat negre és aquest país veí que tenim, que ens ho xucla tot des de fa anys, i del qual mai en podrem treure res.

dilluns, 8 de setembre del 2008

orgull i aproximacions...

Diuen que si fos un polític seria Obama, que si fos una habitació seria un estudi, que si fos un cotxe seria un "troncomóvil", que si fos un ofici seria director d'orquestra, que si fos una beguda seria una llimonada, que si fos un país seria independent, que si fos un continent seria Amèrica (sencera!), que si fos un esport seria el ciclisme, que si fos menjar seria xocolata, que si fos un llibre seria la Biblia, que si fos un programa de TV seria Fama, i que si fos un canal de televisió seria TV3.

En fi, mai m'ha agradat destacar, però...
.

dimecres, 3 de setembre del 2008

ara sí...


Bé, l'estiu s'acaba, i és hora de fer balanç.

A cals Bala l'estiu ha estat bo; un 8,5 sobre 10, li posaríem. Per una banda, i com tots ja sabeu, ens hem tret un mort de 73,5 metres quadrats (útils) de sobre. Aquesta és la més bona i memorable notícia de l'estiu 2008 al Setè Cel.
.

La segona bona notícia té a veure amb naixements: en el termini d'aproximadament tres setmanes està previst que tinguem un nebot nou, l'Arnau, i una rotaire nova, la Mariona. Els dos fets ens omplen de joia i d'il·lusió fins a límits que realment no poden ni sospitar... o sí...
.

Per altra banda, finalment hem pogut fer una escapadeta a Lisboa, minivacances que hem combinat amb d'altres més low cost (que no pitjors) com anar a la platja (ens n'hem fet farts, especialment jo), visitar pobles més o menys propers, atendre uns quants concerts gratuïts, fotre'ns més d'un tiberi memorable, gaudir de la nostra nova llar i de la seva bassa, descobrir un nou local d'oci nocturn (una cerveseria, de fet, on hem començat el que de ben segur serà la nostra tercera joventut), fer-nos un bloc nou (la primera dama), fer el turista per Girona com si no fóssim de per aquí, agafar més d'una turca, atropellar algun senglar,... en fi, gaudir dels plaers del dia a dia però a un altre ritme.
.

Només que hagin gaudit de l'estiu la meitat que nosaltres els felicitem, perquè ja poden dir que s'ho han passat molt bé. Salut!