la mitja marató de granollers...

Pels que encara no ho sabeu, sí, aquests tres paios de la foto ahir van acabar la seva primera mitja marató, sencers, i arribant corrent a la meta. Aquesta foto és d'abans de sortir, per això estem tant somrients...

Tot va començar com comencen les curses ben fetes: amb uns bons estiraments:

I tot va continuar amb una col·locació correcta per a sortir; a davant hi anaven els que anaven a guanyar i al mig als que anaven a superar marques personals. O sigui que nosaltres ens vam posar pràcticament al final, conscients de què no baixaríem de les dues hores (finalment i per sorpresa nostra, va faltar ben poc!) i disposats a passar-nos-ho teta fent el que poguéssim i, a poder ser, acabant la nostra primera mitja:

Els primers 10 km perfectes, pràcticament un passeig per a tots tres. A més vam tenir la sort de, sense dir-nos-ho, portar un ritme molt semblant i poder anar junts pràcticament durant tota la cursa. La gent animant-nos i cridant-nos pel nom va ser brutal, especialment durant el pas per La Garriga; menció especial també es mereix una senyora amb un megàfon que no es cansava de cridar que érem els millors i que duiem molt bon ritme.

Just abans de la meitat, després de la primera pujada que ens va fer mal, veiem la primera baixa, un noi a qui li ha agafat alguna cosa, estirat al terra i embolicat amb tovalloles, amb gent al seu voltant ventant-lo... ens mirem amb en Marc i ens entenem: això no ens pot passar a nosaltres, o sigui que compte... comença la part dura.

Sortint de la Garriga entrem en el tros menys agradable de passar de la mitja, un polígon industrial sense ni una ànima i sense un paisatge gaire bonic per admirar i distreure'ns. Aquí en Txarli es troba amb una coneguda i decideix (sàviament) baixar una mica de ritme. En Marc i jo seguim al nostre, més o menys de costat, jo l'estiro una mica a les pujades, ell m'estira una mica a les baixades. Tres tobogans abans del quilòmetre 15 ens avisen que estem arribant al límit de les nostres capacitats i se'ns obre la gana, una gana terrible! I queden els pitjors 6 quilòmetres!

Passem per davant de la Peugeot, que segons ens han dit és a partir d'on podem apretar per fer un bon temps... però ja no tenim esma d'apretar res i el temps ens la sua bastant; de fet, ara mateix ens conformem en arribar sans i estalvis a la meta. Les energies s'acaben i els pensaments negatius es precipiten. Va, 5 quilòmetres i acabes...

L'entrada a Granollers és un bon presagi, i ara ja tot és baixada fins a l'arribada. Però els quilòmetres no passen, i cada un es fa el doble de llarg que l'anterior i costa el triple d'energies superar-lo, i la veritat és que ja no me'n queden gaires. Dos quilòmetres abans de l'arribada en Marc encara treu esma de no sé ben bé on i apreta una mica, però de seguida torna al ritme inicial i es queda a uns cinquanta metres per davant meu.

Un quilometre abans, sense forces, amb les cames movent-se per inèrcia però en el fons sabent que arribarem, una grata sorpresa: les noies ens estan esperant i criden els nostres noms, ens fan fotos... quina paciència que tenen, són unes santes, tenir uns homes que ara els hi pica per aquí i no engegar-los a la merda té mèrit... especialment l'Anna, a qui no li anava res, i a qui des d'aquí vull agrair especialment que ens acompanyés, mimés i animés tant. Elles s'han emocinat de veure'ns, potser tant o més que nosaltres al veure-les a elles, que significa que això ja està...

Les nostres cares són la viva imatge de com estem per dins: destrossats, sense forces i pràcticament derrotats, però amb la seguretat que, ara sí, arribem peti qui peti...

I sí, finalment arribo, deu segons després que en Marc. Deixo de córrer, i les cames han agafat una mena d'inèrcia rítmica que m'estira i els he de dir que no, que parin, que gràcies pel que han fet però que ara ja s'ha acabat. Estic exhaust. En Marc es gira i em veu, m'espera, i em diu "mai més". Li dic que té raó, que mai més, i que em sento una mica marejat; ell diu que també. Doncs mirem de no separar-nos massa per si ens hem de recollir l'un a l'altre...

Baixem a la zona d'avituallament: caldo, taronges, aigua i te, i una bossa de productes que tardem ben poc a engolir (actimel, isostar, galetes i pastes). Ens trobem amb en Txarli, que tot i no entrenar ha arribat i s'ha quedat només a deu minuts de nosaltres, i parlem de les bones i les males sensacions.

Potser hauríem d'estirar una mica, però bé, ja ens ho trobarem demà. Ara el que toca és dutxar-se en un vestuari amb sis dutxes per dos-cents tius. És el que hi ha. Ens dutxem mentre la secció femenina comprova els nostres temps:

I ara, a menjar-se un entrecot i a descansar. Cap dels tres recordem com hem patit i tenim clar que l'any que ve hi tornem, i fins i tot ens plantegem de fer el proper 21 de març la Mitja de Calella... algú s'hi apunta?