cròniques sevillanes (I)...

Hidratació i toros... quines coses...

Segur que han sentit a dir que a Sevilla hi fa calor. Doncs s'ho creguin o no, en fa. Generosament. Això provoca que les canyes de Cruzcampo Glacial (servides entre 0 i 2 graus) s'evaporin literalment entre la boca i l'estómac, en algun punt desconegut del que vindria a ser l'esòfag, i que sempre en necessitis una altra. I això provoca, també, que un s'oblidi de veure aigua durant 3 o 4 dies a força d'hidratacions més de la terra (de la d'allà, vull dir).

Pros i contres de la calor sevillana. Per una banda, provoca que els xicots passegin amb la camisa oberta fins al melic, disgustant en general la vista dels que no estem acostumats a aquest tipus d'exhibicions. Per l'altra, però, fa que les xicotes duguin unes faldilletes extremadament curtes (les més curtes que hagi vist mai, creguin-me) que alegren el caràcter general de carrers i places i provoquen que hom hagi d'entrar de seguida al següent bar a demanar una altra Cruzcampo Glacial.

Un espontani demanant les orelles de l'alcalde de Sevilla per la calor que està patint...

Aquesta extremada metereologia marca sobremanera el caràcter sevillà, una forma molt particular d'agafar-se la vida que té com a puntal la tranquil·litat extrema, fet que si bé per una banda provoca certa enveja, per l'altra provoca ràbia i odi carnisser. Per exemple, i com a bon turista que em considero, he intentat aprofitar al màxim els dies aixecant-me ben aviat; però en aquesta estranya terra (la d'allà, vull dir) les coses no funcionen amb els horaris de la resta del món. Les botigues obren de quarts de dotze a la una i de sis a vuit, aproximadament. Comptabilitzin si volen les hores laborables i diguin-me si no estan pensant alhora "com mola" i "tinc ganes de matar algú"...