the wilco experience...

Tornar a veure en directe la millor banda del planeta és sempre un plaer. I això que hi anava per quarta vegada, havent sentit només un parell de cops l'últim disc (es publica el 30 de juny) sense que m'hagi impressionat molt, i encara no gaire convençut de l'anterior, Sky Blue Sky (2007). Em va acabar de convèncer que toquessin a l'Auditori i no a Razzmatazz com és costum. I no em vaig equivocar.

Van començar tebis, correctes, però a la cinquena cançó, "At least that's what you said", els pèls del braç se'm van eriçar per primera vegada, per recordar-me perquè m'agrada tant aquest grup. A partir d'aquí, glòria, amb totes les lletres.

Wilco té cançons bones, cançons excel·lents i cançons que marquen la diferència. Ahir, de les bones se'n va sentir una, de les que marquen la diferència es van sentir totes, i la resta del repertori va estar format per les cançons excel·lents. Especialment memorable el tros central del concert, on van interpretar seguides "Bull Black Nova" / "Jesus, etc." / "Kamera"/ "A shot in the arm" / "Impossible Germany" / "Heavy Metal Drummer" / "Hummingbird" / "Via Chicago" / "Spiders (kidsmoke)", sense cap cançó bona pel mig que trenqués la màgia. Sense harmòniques i sense "Sunken Treasure".

Les bromes van ser les de sempre, això sí, amb els crits d'"oé, oé, oé, oé" que tant li agraden al senyor Tweedy, i amb el públic cantant "Happy Birthday To You" al teclista, que òbviament feia anys. I per finalitzar la festa, amb tot l'Auditori dret, ballant, i amb llums psicodèliques inundant-ho tot, "I'm a wheel"... en fi, es pot demanar més? Sí, que la pròxima vegada el cantant no es talli els cabells com la primera dama, que això que hi hagi dues persones al planeta Terra amb la capacitat de posar-me la pell de gallina i pentinades igual pot portar a desagradables confusions.