cròniques sevillanes (II)...

La primera dama i un chien andalou

Ho creguin o no, la cançó que canta que Sevilla té un color especial es basa en part en una realitat sensorial palpable, que és el sol i la llum de què gaudeix (i pateix) la gent d'aquelles contrades. Però no només això, sinó que les olors i les sensacions en general et recorden a cada moment que et trobes en una terra inhòspita i llunyana (i això provoca que hi passin coses extraordinàries, impensables, inaudites i en certa manera esborronadores, com ja bé saben els íntims habituals).

Les millors vistes de Sevilla

I així com els "finos" i les "manzanillas" combinen molt bé amb el pernil de bellota o les "chacinas" en general, i la decadència contemporània de l'extraradi contrasta a la perfecció amb la majestuositat que fa molts segles l'empremta àrab deixà sobre la ciutat, i la gran quantitat de sabateries de què disposa la ciutat (més que perruqueries té Calella, imaginin-se!) no molesta per l'amabilitat del ciutadà anònim respecte al turista curiós, i les imatges de les verges amb aquell toc gore tant d'allà s'equilibren amb les tapes d'avanguarda del Bar Europa, i les tronades tradicions taurines s'obliden amb el plaer d'escoltar joves cultivant el flamenc en un antre underground, les energies universals convergeixen i les coses en general es troben, s'equilibren i es contrasten, i al final un torna a enamorar-se com si tingués vint anys...