els dies llargs (IV)

El juliol vam anar a París amb la meva mitja taronja (la senyoreta anònima de la dreta de la foto), i ens vam fer una foto amb una rata gegant de somriure diabòlic (la rata anònima del mig de la foto). Vaig insistir-li molt perquè m'expliqués per què havia crescut tant i per què portava guants blancs, però no li vaig treure ni mitja paraula. Vaig pensar que segurament era perquè era francesa i no ens entenia. Després vaig descobrir que no, que resulta que no parla per contracte, i que és la delegada a París de l'Imperi de les Rates Gegants, que té seus a mig món i que es forra a costa dels nens i nenes humans. Per això no tinc canalla.