dimarts, 22 d’abril del 2008

sants i festes...


Dilectíssima parròquia, algú em podria explicar per quina raó demà, dia de Sant Jordi (recordem-ho: patró de Catalunya) no és festa nacional i en canvi el dia de Sant Esteve (un sant que ni ens va ni ens ve, que jo sàpiga) es fa festa?

Seria maco. La primavera ja és aquí, els arbres estan frondosos per les pluges dels últims dies, i podríem anar tranquil·lament a passejar, a mirar llibres, etc. Les temperatures han pujat, i ja s'ha d'anar amb les finestres dels cotxes obertes (encara no ha arribat el moment de l'aire acondicionat), i si aneu a treballar amb cotxe com jo, haureu notat que a cada semàfor heu de pujar-les perquè et venen a molestar uns adolescents galiferdeus que intenten vendre't roses (caríssimes a primera hora del matí; baratíssimes a partir de les 6 de la tarda) tractant-te de vostè.

No ho acabo d'entendre, seria un bon dia de festa. Potser és perquè sempre que és festa en aquest país la gent fot el camp, i això faria disminuir considerablement les vendes de llibres? Pot ser. No m'estranyaria gens, de fet; aquest és un país de can pixa que es guia per criteris d'aquests, i així ens va. Com diria Pujols "Visca Catalunya, morin els catalans!"...

dilluns, 14 d’abril del 2008

per molts anys...


Avui fa un any que el meu nebot preferit va arribar a la meva vida...

dimecres, 9 d’abril del 2008

distrets...


Ens passem els dies, les setmanes i els mesos distrets en tantes coses, assumptes econòmics, laborals o lectius, que no ens adonem de què el temps va passant i que nosaltres ja no tenim vint anys, i que ja tenim cotxe, casa, hipoteca, feina més o menys fixa, amics (també més o menys fixos), i que en general tenim la vida muntada a l'estil clàssic, allò que fa deu anys ens hauria semblat impossible, perquè simplement, deiem, "jo no sóc així"... sí, sí, tu també ho deies...
Qui ens ha vist (per exemple, arrencant senyals de tràfic) i qui ens veu (per exemple, rient amb la boca ben oberta els acudits del director intentant que no es noti que estàs exagerant); i en canvi, si he de ser sincer, ara seria incapaç de canviar ni un pèl de la meva existència (de les variables que controlo, s'entén). Si pogués seguir així durant el que em queda de vida, hi firmo ara mateix.

divendres, 4 d’abril del 2008

la solució...


En una conversa mantinguda avui al matí amb el pare de la criatura se m'ha confirmat oficialment que, com que la majoria votava perquè fos una nena (i això encara és, més o menys, una democràcia), el que han encarregat la Irene i en Jordi serà... una mesquineta!

Jordi, et quedes en minoria. Això ho has d'arreglar...

dimecres, 2 d’abril del 2008

mesquinet/a (prorrogat)...


... que es veu que el matrimoni Ginesta-Castellar viuen en un núvol i ja no compten bé els dies. Total, que la ecografia és divendres i no avui...

En fi. Prorrogo les votacions.

Salut!

dilluns, 31 de març del 2008

mesquinet/a...


Una foto del dia de l'anunciació, amb aquella cara de no creure-m'ho que em va durar tota la nit... la meva cervesa acabava de caure pel balcó al colidir amb el peu del Més Gran Filòsof Viu, que emocionat, tampoc s'ho acabava de creure... i res, en vaig agafar una altra i visca la vida (nostra i la dels que encara han de venir)!

Ja queda menys per dimecres. Mentrestant, facin les seves apostes aquí a la columna dreta, sota aquesta foto on surto fumant (l'hauré de canviar...). Jo voto per una "mesquineta".

"Dum, dum, dum, dum, durididuridi du... serà mesquineta?
dum, dum, dum, dum, durididuridi du... o serà mesquí?"

(Pau Riba, "Mesquinet", del disc "Jo, la donya i el gripau")

divendres, 28 de març del 2008

floretes...


És un fet innegable que l'allargament progressiu de les hores de sol fa tornar les papallones a l'estómac, les al·lèrgies a go go i les ganes de sortir a les fotos a qualsevol preu... Que tot això sigui bo o dolent per a cadascú és relatiu (encara que jo m'hagi declarat sempre com un universalista moral), però per a mi en general i pel meu estat d'ànim en particular resulta sempre molt positiu, i més després de la moguda que hem patit aquesta setmana a la feina...
De moment els vents s'han calmat, però es preveuen encara algunes setmanes (o mesos) de tensa relació laboral...
Toquem ferro.

dimarts, 25 de març del 2008

quina merda... o sigui: quina merda!


El desenvolupament irracional de les coses té això, que és imprevisible, i tan pot ser que el vent et bufi a favor com en contra, independentment de la teva voluntat (pot ser que mentre et pixes sobre els aconteixements et mullis les sabates i potser fins i tot un tros dels pantalons).

De moment bufa en contra, i com que la tempesta encara no ha amainat encara confio en un canvi de direcció de la ventada...

O sigui que si fan servir ciris, me'n posin un demanant bona sort per mi i el meu cul...

dimarts, 18 de març del 2008

coses de l'idioma...

Com a bon aficionat a l'antropologia que sóc, en aquest últim tour que hem realitzat m'he permès el luxe de fixar-me en certes tonteries que defineixen certes coses que, en general, no gaudeixen de molta atenció per la seva òbvia manca d'importància (com veuen estem parlant d'una ciència molt exacta i, sobretot, molt útil pel dia a dia!), com per exemple l'idioma. A Viena parlen en alemany perquè, curiosament, no existeix el "vienès" (s'imaginen una Catalunya independent l'idioma oficial de la qual fos l'espanyol perquè no existeix el català? quines coses més rares...). I l'alemany, com saben, és un idioma més aviat abrupte. Per exemple, qui tindrà collons d'encendre's una cigarreta en un lloc on es prohibeix fumar amb aquestes paraules?

No sé com es declaren els enamorats alemanys, però em sembla que no deu ser gaire romàntic sentir-ho... En canvi, l'idioma italià és més líric, més amable a l'orella i, perquè no dir-ho, els que som de per aquí l'entenem bastant millor. Fins i tot és fàcil d'assimilar-ne certes formes i moldejar-les a plaer per crear acudits visuals com la broma fàcil que segurament faria l'enyorat Cruasan amb el nom d'aquest carrer:


Vaja, el que els deia: una ciència molt útil per al dia a dia, això de l'antropologia...

dilluns, 17 de març del 2008

roma...


... i ja som aquí altre cop, arribats de Roma. Més art, més cultura i més menjar boníssim concentrats en 3 prolífics dies: caminades a tot drap, moltes places, fonts, esglésies, 214 fotografies i un munt obres d'art que desitjàvem veure des que vam fer COU.

Com diuen? Que si és millor o pitjor que Viena? Això no els ho puc contestar, simplement perquè no es pot comparar... Subjectivament els puc dir que a Roma hi ha més coses per veure i a Viena més coses per beure. Però objectivament Roma bruteja molt més que Viena i els italians són molt més maleducats que els austríacs (en tres restaurants ens van demanar la propina; òbviament indignats, en aquests restaurants no en vam deixar...).

dimarts, 11 de març del 2008

hola?...


(Hi ha algú?)

Nosaltres ja som aquí, després de quatre excitants dies a Viena, on hem gaudit d'uns amfitrions de luxe (l'Eva, quasi-germana de la primera dama segons paraules pròpies, i en Martin, a qui els lectors habituals d'aquest bloc recordaran com el famós austríac que es va perdre per les barraques de Girona i va aparèixer cinc hores més tard cinc quilòmetres més lluny; un cas clar d'abducció...) i hem conclòs que, tot i l'obtusitat de l'idioma, Àustria és un bon lloc per viure (molt bon menjar i selectes housemade beuratges, tot plegat amanit amb altes dosis d'art i cultura; què més es pot demanar? bé, sí, un clima més humà...).

Nosaltres ja estem fent rentadores i preparant les maletes per dijous, que marxem cap a Roma (alegria, alegria, i el pis per vendre). Aquí baix els deixo una foto on em poden veure entrenant-me per volar cap a Roma. De moment només aconsegueixo enlairar-me un parell de pams... tot arribarà...

dijous, 6 de març del 2008

reflexionem-hi...


Sento abandonar aquí la campanya, aquests últims dies he anat bastant de cul i no he pogut dedicar al tema el temps, les imatges i les paraules que es mereixia. Tot i així, veig que tothom està més o menys igual (poques acutalitzacions, menys comentaris...).

En tot cas, reflexionin bé el seu vot en la jornada de reflexió (realment creuen que algú decidirà el seu vot el dissabte?) i pensin que el primer pensament és sempre el bo. I si no han tingut primer pensament ni saben ben bé sobre què reflexionar, em votin a mi i els prometo una "amnistia hipotequil" a nivell nacional si guanyo... (total, per prometre; els que realment s'hi juguen alguna cosa també prometen tonteries que no compliran). Nosaltres ens n'anem a Viena demà i no tornem fins que tot estigui dat i beneït, i en el fons ens sap greu perdre'ns l'emocionant nit de l'escrutini. I sobretot les posteriors proclames de tots els partits dient que tots han guanyat! Ah, la pseudopolítica, quanta saliva que és capaç de malgastar...

Salut i peles!

dilluns, 3 de març del 2008

En campanya (II)...


VdV (els Verds de Veritat), proposen evaporar tota l'aigua que existeix en aquest planeta perquè aquest bé i el seu consum deixin de ser d'una vegada per totes sostenibles o insostenibles, i passin a ser definitivament "una parida que es discutia abans".

Per la seva part, ICV ja ha advertit que el 70% de la Terra actualment coberta per aigua passaria així a ser superfície urbanitzable de la que es podrien aprofitar molts empresaris àvids d'especulació, però com que VdV són Verds de Veritat ja han respost proposant que s'hi faci una gran zona verda mundial. Sobre aquest punt, quan a la seva primera (i única, de moment) roda de premsa se'ls ha preguntat sobre quin sistema de rec farien servir per aquesta zona verda mundial si no quedava ni una sola gota d'aigua en tota la Terra, el seu líder (a la foto) ha començat a suar i a moure compulsivament les orelles amunt i avall, mentre entrava en una mena d'estat catàrcic i deixava anar un discurs en bucle de vint minuts (que en algun moment es tornava un conjunt de simples onomatopeies que remetien al món de les aus) i que tendia, irremeiablement, a l'absurditat de l'utopia. Un cop acabat el discurs, el líder de VdV ha sortit al pati del recinte, ha cavat un forat de mig metre de profunditat i s'hi ha plantat, tot demanant als seus col·laboradors que, per favor, no el reguin.

dimecres, 27 de febrer del 2008

En campanya (I)...


El PxCBF (Partit per les Coses Ben Fetes) ens demana amablement el vot per combatre l'estupidisme imperant en la política nacional i supranacional i perquè tots ens posem samarretes de colors cridaners per aixecar l'ànim del país (molt tocat últimament, tot i que alguns proclamin ser "la Catalunya optimista"). En un míting recent, s'han declarat "recalcitrantment en contra de la independència", i han promès que "amb l'únic partit amb qui ens veiem en cor de pactar després de les eleccions és amb el PP... bé, potser amb Ciutadans també ens podríem entendre..."

divendres, 22 de febrer del 2008

abjectart...





-Visca l'art abjecte! - crida l'homegamba.
-Lliure! - responen excitats des del fons de la sala els habitants d'un país de cabres governat per màfies (del nom del qual ara no me'n vull recordar).
-Ja us ho fareu! - els arenga l'homegamba fent-los botifarra.

(cau el teló, i comença la campanya electoral... ja patirem...)

Fotos: "Les pieds et le rideau", de la col·lecció privada Arimany/Ivars.

dimecres, 20 de febrer del 2008

l'arenga del dia...


"No crec en les gambes pelades, però m'hi podria acostumar"

Homebala (filòsof gastronòmic a l'atur)

dimarts, 19 de febrer del 2008

coses velles (III)...


Hi ha coses que no canvien, passin els anys que passin...

dijous, 14 de febrer del 2008

coses velles (II)...


Això de celebrar un dia dels enamorats ja és en si mateix una cosa més aviat rareta, com celebrar el dia de l'orgull gai o el dia de la dona treballadora. Que és només aquest dia que la gent està enamorada, o que està orgullosa dels seus gustos sexuals, o que una és dona i treballa? En fi, la cosa donaria per molt i avui no tinc tant temps...

La qüestió és que per aquests verals on ens ha tocat viure la cosa se celebra més el dia de Sant Jordi, com mana la tradició (som molt nostrats, per aquí), a diferència ja no de la nació veïna sinó també de la resta del món. No sé si es refereixen a aquestes coses quan parlen del "fet diferencial", però segur que hi té a veure. De fet, ja només de pensar-hi se m'acudeixen una dotzena més de "fets diferencials" la mar d'interessants que m'inflen el pit d'ànsies sobiranistes...

En fi, els deixo amb aquesta bonica estampa de dos independentistes enamorats just abans de cremar un autobús i dos caixers automàtics (un de Caixa de Manlleu i un del BBVA, per allò de la paritat). Siguin feliços i estimin-se, que no hi ha res més bonic!

dimecres, 13 de febrer del 2008

coses velles (I)...


La Claire Bennet i en Mohinder Suresh eren l'altre dia a Calella, algú més els va veure? No vaig pensar en preguntar-los sobre com anava el rodatge de la 3a temporada, titulada "Villians"...

dijous, 7 de febrer del 2008

coses noves (III)...


La primera dama i jo, en canvi, hem començat pel més fàcil: plantar un arbre (deixem el fill i, si s'escau, el llibre, per més endavant). Concretament hem plantat una olivera, que es veu que fa olives, tot i que no sabem en quina època de l'any; l'haurem d'observar i anotar els seus progressos...