divendres, 28 de març del 2008

floretes...


És un fet innegable que l'allargament progressiu de les hores de sol fa tornar les papallones a l'estómac, les al·lèrgies a go go i les ganes de sortir a les fotos a qualsevol preu... Que tot això sigui bo o dolent per a cadascú és relatiu (encara que jo m'hagi declarat sempre com un universalista moral), però per a mi en general i pel meu estat d'ànim en particular resulta sempre molt positiu, i més després de la moguda que hem patit aquesta setmana a la feina...
De moment els vents s'han calmat, però es preveuen encara algunes setmanes (o mesos) de tensa relació laboral...
Toquem ferro.

dimarts, 25 de març del 2008

quina merda... o sigui: quina merda!


El desenvolupament irracional de les coses té això, que és imprevisible, i tan pot ser que el vent et bufi a favor com en contra, independentment de la teva voluntat (pot ser que mentre et pixes sobre els aconteixements et mullis les sabates i potser fins i tot un tros dels pantalons).

De moment bufa en contra, i com que la tempesta encara no ha amainat encara confio en un canvi de direcció de la ventada...

O sigui que si fan servir ciris, me'n posin un demanant bona sort per mi i el meu cul...

dimarts, 18 de març del 2008

coses de l'idioma...

Com a bon aficionat a l'antropologia que sóc, en aquest últim tour que hem realitzat m'he permès el luxe de fixar-me en certes tonteries que defineixen certes coses que, en general, no gaudeixen de molta atenció per la seva òbvia manca d'importància (com veuen estem parlant d'una ciència molt exacta i, sobretot, molt útil pel dia a dia!), com per exemple l'idioma. A Viena parlen en alemany perquè, curiosament, no existeix el "vienès" (s'imaginen una Catalunya independent l'idioma oficial de la qual fos l'espanyol perquè no existeix el català? quines coses més rares...). I l'alemany, com saben, és un idioma més aviat abrupte. Per exemple, qui tindrà collons d'encendre's una cigarreta en un lloc on es prohibeix fumar amb aquestes paraules?

No sé com es declaren els enamorats alemanys, però em sembla que no deu ser gaire romàntic sentir-ho... En canvi, l'idioma italià és més líric, més amable a l'orella i, perquè no dir-ho, els que som de per aquí l'entenem bastant millor. Fins i tot és fàcil d'assimilar-ne certes formes i moldejar-les a plaer per crear acudits visuals com la broma fàcil que segurament faria l'enyorat Cruasan amb el nom d'aquest carrer:


Vaja, el que els deia: una ciència molt útil per al dia a dia, això de l'antropologia...

dilluns, 17 de març del 2008

roma...


... i ja som aquí altre cop, arribats de Roma. Més art, més cultura i més menjar boníssim concentrats en 3 prolífics dies: caminades a tot drap, moltes places, fonts, esglésies, 214 fotografies i un munt obres d'art que desitjàvem veure des que vam fer COU.

Com diuen? Que si és millor o pitjor que Viena? Això no els ho puc contestar, simplement perquè no es pot comparar... Subjectivament els puc dir que a Roma hi ha més coses per veure i a Viena més coses per beure. Però objectivament Roma bruteja molt més que Viena i els italians són molt més maleducats que els austríacs (en tres restaurants ens van demanar la propina; òbviament indignats, en aquests restaurants no en vam deixar...).

dimarts, 11 de març del 2008

hola?...


(Hi ha algú?)

Nosaltres ja som aquí, després de quatre excitants dies a Viena, on hem gaudit d'uns amfitrions de luxe (l'Eva, quasi-germana de la primera dama segons paraules pròpies, i en Martin, a qui els lectors habituals d'aquest bloc recordaran com el famós austríac que es va perdre per les barraques de Girona i va aparèixer cinc hores més tard cinc quilòmetres més lluny; un cas clar d'abducció...) i hem conclòs que, tot i l'obtusitat de l'idioma, Àustria és un bon lloc per viure (molt bon menjar i selectes housemade beuratges, tot plegat amanit amb altes dosis d'art i cultura; què més es pot demanar? bé, sí, un clima més humà...).

Nosaltres ja estem fent rentadores i preparant les maletes per dijous, que marxem cap a Roma (alegria, alegria, i el pis per vendre). Aquí baix els deixo una foto on em poden veure entrenant-me per volar cap a Roma. De moment només aconsegueixo enlairar-me un parell de pams... tot arribarà...

dijous, 6 de març del 2008

reflexionem-hi...


Sento abandonar aquí la campanya, aquests últims dies he anat bastant de cul i no he pogut dedicar al tema el temps, les imatges i les paraules que es mereixia. Tot i així, veig que tothom està més o menys igual (poques acutalitzacions, menys comentaris...).

En tot cas, reflexionin bé el seu vot en la jornada de reflexió (realment creuen que algú decidirà el seu vot el dissabte?) i pensin que el primer pensament és sempre el bo. I si no han tingut primer pensament ni saben ben bé sobre què reflexionar, em votin a mi i els prometo una "amnistia hipotequil" a nivell nacional si guanyo... (total, per prometre; els que realment s'hi juguen alguna cosa també prometen tonteries que no compliran). Nosaltres ens n'anem a Viena demà i no tornem fins que tot estigui dat i beneït, i en el fons ens sap greu perdre'ns l'emocionant nit de l'escrutini. I sobretot les posteriors proclames de tots els partits dient que tots han guanyat! Ah, la pseudopolítica, quanta saliva que és capaç de malgastar...

Salut i peles!

dilluns, 3 de març del 2008

En campanya (II)...


VdV (els Verds de Veritat), proposen evaporar tota l'aigua que existeix en aquest planeta perquè aquest bé i el seu consum deixin de ser d'una vegada per totes sostenibles o insostenibles, i passin a ser definitivament "una parida que es discutia abans".

Per la seva part, ICV ja ha advertit que el 70% de la Terra actualment coberta per aigua passaria així a ser superfície urbanitzable de la que es podrien aprofitar molts empresaris àvids d'especulació, però com que VdV són Verds de Veritat ja han respost proposant que s'hi faci una gran zona verda mundial. Sobre aquest punt, quan a la seva primera (i única, de moment) roda de premsa se'ls ha preguntat sobre quin sistema de rec farien servir per aquesta zona verda mundial si no quedava ni una sola gota d'aigua en tota la Terra, el seu líder (a la foto) ha començat a suar i a moure compulsivament les orelles amunt i avall, mentre entrava en una mena d'estat catàrcic i deixava anar un discurs en bucle de vint minuts (que en algun moment es tornava un conjunt de simples onomatopeies que remetien al món de les aus) i que tendia, irremeiablement, a l'absurditat de l'utopia. Un cop acabat el discurs, el líder de VdV ha sortit al pati del recinte, ha cavat un forat de mig metre de profunditat i s'hi ha plantat, tot demanant als seus col·laboradors que, per favor, no el reguin.

dimecres, 27 de febrer del 2008

En campanya (I)...


El PxCBF (Partit per les Coses Ben Fetes) ens demana amablement el vot per combatre l'estupidisme imperant en la política nacional i supranacional i perquè tots ens posem samarretes de colors cridaners per aixecar l'ànim del país (molt tocat últimament, tot i que alguns proclamin ser "la Catalunya optimista"). En un míting recent, s'han declarat "recalcitrantment en contra de la independència", i han promès que "amb l'únic partit amb qui ens veiem en cor de pactar després de les eleccions és amb el PP... bé, potser amb Ciutadans també ens podríem entendre..."

divendres, 22 de febrer del 2008

abjectart...





-Visca l'art abjecte! - crida l'homegamba.
-Lliure! - responen excitats des del fons de la sala els habitants d'un país de cabres governat per màfies (del nom del qual ara no me'n vull recordar).
-Ja us ho fareu! - els arenga l'homegamba fent-los botifarra.

(cau el teló, i comença la campanya electoral... ja patirem...)

Fotos: "Les pieds et le rideau", de la col·lecció privada Arimany/Ivars.

dimecres, 20 de febrer del 2008

l'arenga del dia...


"No crec en les gambes pelades, però m'hi podria acostumar"

Homebala (filòsof gastronòmic a l'atur)

dimarts, 19 de febrer del 2008

coses velles (III)...


Hi ha coses que no canvien, passin els anys que passin...

dijous, 14 de febrer del 2008

coses velles (II)...


Això de celebrar un dia dels enamorats ja és en si mateix una cosa més aviat rareta, com celebrar el dia de l'orgull gai o el dia de la dona treballadora. Que és només aquest dia que la gent està enamorada, o que està orgullosa dels seus gustos sexuals, o que una és dona i treballa? En fi, la cosa donaria per molt i avui no tinc tant temps...

La qüestió és que per aquests verals on ens ha tocat viure la cosa se celebra més el dia de Sant Jordi, com mana la tradició (som molt nostrats, per aquí), a diferència ja no de la nació veïna sinó també de la resta del món. No sé si es refereixen a aquestes coses quan parlen del "fet diferencial", però segur que hi té a veure. De fet, ja només de pensar-hi se m'acudeixen una dotzena més de "fets diferencials" la mar d'interessants que m'inflen el pit d'ànsies sobiranistes...

En fi, els deixo amb aquesta bonica estampa de dos independentistes enamorats just abans de cremar un autobús i dos caixers automàtics (un de Caixa de Manlleu i un del BBVA, per allò de la paritat). Siguin feliços i estimin-se, que no hi ha res més bonic!

dimecres, 13 de febrer del 2008

coses velles (I)...


La Claire Bennet i en Mohinder Suresh eren l'altre dia a Calella, algú més els va veure? No vaig pensar en preguntar-los sobre com anava el rodatge de la 3a temporada, titulada "Villians"...

dijous, 7 de febrer del 2008

coses noves (III)...


La primera dama i jo, en canvi, hem començat pel més fàcil: plantar un arbre (deixem el fill i, si s'escau, el llibre, per més endavant). Concretament hem plantat una olivera, que es veu que fa olives, tot i que no sabem en quina època de l'any; l'haurem d'observar i anotar els seus progressos...

dimarts, 5 de febrer del 2008

coses noves (II)...


Més coses noves: una de les quatre persones d'aquesta foto és la culpable de què ja no fumi...

diumenge, 3 de febrer del 2008

coses noves (I)...


Bé, sembla que la cosa avança, a pas lent però segur. Als mestres cervesers ja els ha arribat la seva anhelada màquina i les obres també van endavant (la burocràcia és puta, però s'acaba vencent, encara que sigui per força...). De moment, ja poden anar fent un cop d'ull a la seva web (això sí, encara en construcció...).

dimarts, 29 de gener del 2008

fum i pedals...


Per enèssima vegada he deixat de fumar. Ja fa deu dies, i segurament que en porti tant bé el compte significa que de fet encara no ho he deixat. Les raons són moltes i molt variades, però la més decisiva ha estat un esdeveniment cabdal que farà canviar els ROTs i l'Estatut de Palau-Savardera molt aviat (els que no ho sapigueu no tardareu gaire a saber-ho; si de cas ja ho desvetllaré del tot en el pròxim post, previst per... un altre dia).

En tot cas, la qüestió que aquí ens ocupa ara és que, almenys de moment, ja no fumo. I que per acabar de netejar tot el meu sistema respiratori, he decidit tornar a agafar la bici com quan tenia 15 anys (és a dir, fa 15 anys; que gran que sóc, déu meu...). El tema és que de la meva bici realment no sé què se n'ha fet, sembla que se l'hagi empassat la terra. Total, que he agafat la de la primera dama, que molt prudentment en el seu moment se la va comprar amb la barra del mig recta (la d'homes; la de primeres dames normalment va amb la barra torta, encara que mai he entès ben bé el perquè: si caus del seient i hi piques amb els ous trobaràs, estimat lector, que es tracta d'un error garrafal que encara no entenc com no s'ha corregit), li he comprat rodes noves, l'he engrassat i m'he comprat un casc (que ara es veu que és obligatori).

Diumenge passat vaig proposar-me enfilar-me fins a Sant Medir, no gaire lluny de casa (de moment encara no tinc la forma física ni els collons per llançar-me pels corriols que neteja l'apreciat jo_on). Quan ja duia una bona estona pedalant muntanya amunt i notava que el cor ja em volia sortir del pit i que els pulmons estaven bastant impregnats d'aire saludable (llegeixi's "pudor de fems"; algun dia en parlarem) em va avançar un cotxe vermell, al que en un principi no vaig fer cap cas. Al cap de dos minuts, però, el cotxe vermell baixava altre cop, i em vaig fixar en el conductor, un senyor d'uns cinquanta anys que anava sol, qui al seu torn també devia fixar-se en mi, ja que em va saludar amb un moviment de celles. Tampoc en vaig fer cas. Al cap de cinc minuts, va passar un altre cotxe, blanc, en la mateixa direcció, també amb un sol conductor (que també va moure les celles al passar), i del que tampoc vaig fer cas. Cinc minuts després, el cotxe vermell i el cotxe blanc, cadascun amb el seu respectiu conductor, em tornaven a avançar, muntanya amunt (no sé si van moure les celles o no perquè, estimat lector, si heu seguit fins aquí el relat us haureu adonat que en aquesta ocasió em venien per darrera). I aquí vaig pensar "calla, que potser passa alguna cosa..." i és que sóc molt perspicaç jo, quan vull...

Un parell de quilòmetres més amunt vaig començar a sentir lladrucs. Semblava que hi havia uns quants gossos nerviosos voltant pel bosc. Vaig intentar afinar l'orella, però només em sentia el cor que m'anava a mil per hora; fins que vaig sentir trets i em vaig cagar a les calces. Just llavors vaig veure el cotxe vermell, aturat a la carretera, i el seu conductor dret al costat, mirant cap al bosc amb un walki a la mà. Quan li vaig passar pel costat vaig moure les celles en senyal d'empatia (vaig pensar que érem els dos únics humans del món que voltàvem pel bosc a aquelles hores del matí, llevat del conductor del cotxe blanc, i moure les celles em va semblar la salutació més correcta), i el senyor em va dir "xicot, vés amb compte, que aquests senglars fan el que volen!". Collons! Em sembla que no va tenir temps d'acabar la frase que jo ja havia girat cua i estava pedalant a tota hòstia muntanya avall! Vaig passar a gran velocitat pel costat dels gossos que havia sentit, que ja eren al mig de la carretera olorant als marges i lladrant com... gossos, vaja, i de dos caçadors amb escopetes a l'espatlla (que al veure'm van aixecar les celles, també; he conclòs que deu ser la salutació dels caçadors).

La meva fortuna en els esports en general deu estar canviant, ja que vaig arribar a baix sense caure ni trencar-me res, sa i estalvi. Això sí, tremolant, amb el cor a mil i amb els pulmons demanant-me que siusplau deixi la bici i que torni a fumar, que no patien tant... De moment no els hi he fet cas...

divendres, 25 de gener del 2008

P&EN...


Em dec haver portat molt bé durant el 2007, perquè pel 2008 els Reis m'han acabat duent un parell de fantàstiques novetats que em fan venir salivera i que em fan oblidar, només de pensar-hi, tots els problemes que pugui tenir (que són uns quants...):

1. Per començar, sembla confirmat que durant el mes d'abril veurà la llum el nou disc de Portishead, quan es compleixen deu anys de la publicació del seu últim disc (el directe al Roseland de New York). Tot plegat és un gran enigma: com sonaran les seves noves cançons, ara que ja no està de moda el trip-hop? continuarà Beth Gibbons sent LA MILLOR CANTANT DEL MÓN (amb diferència amb qualsevol piltrafa que pugui ocupar la segona posició, Bjork inclosa)? s'ha filtrat que tot plegat té un so més aspre i que les cançons són més dures, però és impossible saber res fins a sentir-ho (alguna cosa hi ha penjada al Tub, d'una actuació d'aquest desembre a l'AllTommorrowParties, però la qualitat de les gravacions no ho fa jutjable), i jo aviat no podré dormir de nervis... Per cert, que ja són caps de cartell del Primavera...
2. I segon, però no per això menys important per la meva persona, el concert que faran el 6 de maig a l'Apolo els meus estimadíssims Einstuerzende Neubauten, presentant el seu encara calentet Alles Wieder Offen, per mi sens dubte EL SEU MILLOR DISC (ho dic així en majúscules per tots aquells que no em feu ni putu cas i que us penseu que encara es dediquen a xafar bidons i a cridar; com us n'arrepentireu, si us perdeu aquest concert!). Especialment pels increduls, cliqueu aquí per veure el seu últim vídeo, Nagorny Karabach, i flipeu una estona, innocents criatures afamades de revistes trendy...

dilluns, 21 de gener del 2008

bucòlics...

Aprofitant l'anticicló, ahir diumenge vam decidir començar a arreglar una mica el jardí...
No ens hauria anat malament un cop de mà (o d'aixada), però tot plegat va ser una mica improvisat, fruit d'una accidental parada en un "garden" on vam adquirir llavors de pastanaga, una pala de jardiner i un parell de guants (sí, només un parell, l'economia no està per gaires extres; però si s'hi fixen, a les fotos veuran que en duem un cada un, que és un dels avantatges de ser una parella ambidextre). Així doncs, sento comunicar-los a tots, i als rotaires en particular, que els bolets que ens hi havien sortit han estat prudentment aniquilats (no hem descobert si eren bons o no, i davant aquest majúscul dubte, hem optat per la, diguem-ne, Solució Final...)

dilluns, 14 de gener del 2008

per cert...

... ja m'han arribat algunes fotos de cap d'any. Com que el 14 de gener és una mica tard per penjar-les, en penjo 2 per fer boca i la resta me les guardo a la reserva (i quina reserva!).

Salut i peles!