divendres, 25 de gener del 2008

P&EN...


Em dec haver portat molt bé durant el 2007, perquè pel 2008 els Reis m'han acabat duent un parell de fantàstiques novetats que em fan venir salivera i que em fan oblidar, només de pensar-hi, tots els problemes que pugui tenir (que són uns quants...):

1. Per començar, sembla confirmat que durant el mes d'abril veurà la llum el nou disc de Portishead, quan es compleixen deu anys de la publicació del seu últim disc (el directe al Roseland de New York). Tot plegat és un gran enigma: com sonaran les seves noves cançons, ara que ja no està de moda el trip-hop? continuarà Beth Gibbons sent LA MILLOR CANTANT DEL MÓN (amb diferència amb qualsevol piltrafa que pugui ocupar la segona posició, Bjork inclosa)? s'ha filtrat que tot plegat té un so més aspre i que les cançons són més dures, però és impossible saber res fins a sentir-ho (alguna cosa hi ha penjada al Tub, d'una actuació d'aquest desembre a l'AllTommorrowParties, però la qualitat de les gravacions no ho fa jutjable), i jo aviat no podré dormir de nervis... Per cert, que ja són caps de cartell del Primavera...
2. I segon, però no per això menys important per la meva persona, el concert que faran el 6 de maig a l'Apolo els meus estimadíssims Einstuerzende Neubauten, presentant el seu encara calentet Alles Wieder Offen, per mi sens dubte EL SEU MILLOR DISC (ho dic així en majúscules per tots aquells que no em feu ni putu cas i que us penseu que encara es dediquen a xafar bidons i a cridar; com us n'arrepentireu, si us perdeu aquest concert!). Especialment pels increduls, cliqueu aquí per veure el seu últim vídeo, Nagorny Karabach, i flipeu una estona, innocents criatures afamades de revistes trendy...

dilluns, 21 de gener del 2008

bucòlics...

Aprofitant l'anticicló, ahir diumenge vam decidir començar a arreglar una mica el jardí...
No ens hauria anat malament un cop de mà (o d'aixada), però tot plegat va ser una mica improvisat, fruit d'una accidental parada en un "garden" on vam adquirir llavors de pastanaga, una pala de jardiner i un parell de guants (sí, només un parell, l'economia no està per gaires extres; però si s'hi fixen, a les fotos veuran que en duem un cada un, que és un dels avantatges de ser una parella ambidextre). Així doncs, sento comunicar-los a tots, i als rotaires en particular, que els bolets que ens hi havien sortit han estat prudentment aniquilats (no hem descobert si eren bons o no, i davant aquest majúscul dubte, hem optat per la, diguem-ne, Solució Final...)

dilluns, 14 de gener del 2008

per cert...

... ja m'han arribat algunes fotos de cap d'any. Com que el 14 de gener és una mica tard per penjar-les, en penjo 2 per fer boca i la resta me les guardo a la reserva (i quina reserva!).

Salut i peles!

dilluns, 7 de gener del 2008

provocacions...


Dilecta parròquia global:

Coneguent-se com són conegudes les últimes polèmiques gironines sobre la crema de fotografies monàrquiques, com se'ls acudeix als Tres Reis d'Orient de fer una cavalcada triomfal pels carrers de la ciutat? Si és que van provocant, van provocant, i després passa el que passa...

dimecres, 2 de gener del 2008

i d'allò...


Fent, fent, ja som altre cop a gener. Per la majoria (m'hi incloc) això significa tornar a la feina després d'uns quants dies de tiberis i nits estranyes. Sense voler fer sang del pelut assumpte, la majoria (també m'hi incloc) haurem de tornar a fer la travessia del desert dient que sí a tot i a tothom... fa mandra i tot just comença...
I bé, res, què hem de fer... només ens queda proclamar que visca la vida en general i en particular (o com diria la Maria del Mar: "quefuertequefuertequefuerte"...).

P.D: Si tingués fotos de l'orgia del 31 de desembre de 2007 les posaria, però ens vam deixar la càmera. Espero que algú me'n passi. Àpaliiiiiiiiiii...

dimecres, 19 de desembre del 2007

H2O...



... que diu que a partir de gener els habitants de les comarques gironines tindrem tallada l'aigua 4 hores al dia. Si el 80% de l'aigua del Ter es trasvassa a les comarques de Barcelona i aquí n'arriba el 20%, quin sentit té que ens restringeixin l'aigua als gironins? De veritat es pensen que solucionaran res, així? Vagi per davant que no hi entenc gaire d'aquests temes i que no sóc precissament ecologista, però em sembla de justícia reclamar que o follem tots, o la puta al riu (Ter).

dimarts, 18 de desembre del 2007

any nou casa nova...


Definitivament no veuran mai més aquesta imatge. El nostre pis ja no té mobles, i confirmem que al menjador s'hi poden fer partits de futbol (he vist pisos sencers més petits que aquest menjador...). Quina llàstima, però, que a ningú li agradi prou com per quedar-se'l...
Des de dissabte VIVIM a la nostra nova llar, i tot és molt nou i emocionant. Quan ens posem al llit i apaguem el llum ens quedem amb els ulls oberts, alerta, familiaritzant-nos amb els nous sorolls que a partir d'ara formaran part de la nostra vida, i anem dient "has sentit això? què és?" i coses així.
Queda bastant per fer, encara, desfer caixes, ordenar (buf...), però en general sembla que les coses, les rutines, els horaris i les temperatures no han canviat gaire (i això és bo). De fet, simplement hem passat de tenir una habitació per dormir i una habitació per trastos, a tenir una habitació per dormir i tres habitacions per trastos...
P.D: Per cert, torno a estar de vacances. Sembla que ferranejo...

dimarts, 11 de desembre del 2007

quin pal fer una mudança (o quina sort tenir un sogre amb camió)...

Dilectíssima parròquia:

Ara sí que podem dir que la cosa està al caure. Aquest cap de setmana vam aprofitar que l'il.lustríssim pare de la no menys il.lustre primera dama tenia un forat a la seva sempre molt atapeïda (i també il.lustríssima) agenda, per fer-lo venir amb el camió i la grua i carregar-hi taula, cadires i sofà, estalviant-nos així el tràngul que hauria suposat baixar-ho tot plegat per les escales (quines ganes, també...). Com poden comprovar, va ser tot un espectacle (encara sort que tenia piles a la càmera)...


La qüestió és que ara mengem amb la taula de la cuina al mig del menjador (que gran que és el menjador del pis, déu meu!) i que mirem la tele asseguts sobre aquell matalàs amb casetes dibuixades on la majoria de vostès han experimentat el plaer de descansar alguna nit. Fa una mica de pena de veure, tot plegat...

I en un altre ordre de coses, els informo que jo i les meves "patilles", seguint la nostrada tradició catalana, ja hem muntat el pessebre a la casa nova...

dimarts, 4 de desembre del 2007

pels fans...


Dilectíssims tots/es:

Agraït per les felicitacions, i sento no poder contestar-los personalment a tots (a alguns perquè no tenen bloc i a d'altres perquè en tenen però no s'hi pot escriure... ja m'entén, apreciat ale_week). I per contrarestar l'allau d'amoretes rebudes els últims dies (pensin que no és or tot allò que llueix) m'agradaria fer-los saber, si és que no ho saben ja, que en realitat sóc un cabró mal parit amb molt males puces, que sóc un cínic i que gasto molta mala baba contra l'univers en general i contra les persones humanes en particular, que sóc un idiota patològic i que si m'hi esforço puc arribar a ser un torracollons de récord olímpic, i que en el fons la meva ment és tant retorçada que se m'ha quedat del revés a perpetuïtat... no sé si m'explico...

Ah, i per cert: estic de vacances, o sigui que ja poden començar a insultar-me. Tenen temps fins el següent post.

divendres, 30 de novembre del 2007

... ens fem vells...


Bé, estimadíssims tots: aquesta és la cara que fa una persona a qui regalen un rellotge (!) a quarts de nou del matí del dia que fa 30 anys. Sí, senyors, l'últim rellotge que vaig tenir va ser un Casio que em van regalar per la primera comunió. Ha plogut molt, moltíssim (encara que diuen que hauria de ploure una mica més... en fi...), i ara ja m'estic convertint en un maduret sexi amb alguns pèls blancs a la barba (tot i que la primera dama diu que sense barba estaria bastant més sexi) a qui encara li agrada fer festa de la feina el dia del seu aniversari, com qui fa campana de l'insti... sí, és cert, encara no ho tinc assumit: ja sóc un vell.

dimecres, 28 de novembre del 2007

sobre l'estat de la, diguem-ne, nació...


Estimadíssims/es conblocaires/es i/o conlectors/es habituals/es (la correcció política em fa posar més barres del compte... no et facis d'ICV, Marc, no em deixis sol...):

Diu el ditxu que qui dies passa anys empeny, i tot i que seria discutible, ara no tinc temps ni ganes d'entrar en detalls d'aquest caire. La nostra nova "república independent" continua moblant-se i la nostra antiga llar continua desvestint-se, poc a poc (però sense ser gaire sexi), perquè total encara no té tampoc cap nou propietari que s'hi hagi d'instal.lar, o sigui que... en fi... súper 3, fiu, un altre mes.

Sembla que no hagi d'arribar mai el dia que ens posem a viure definitivament allà, a l'altra punta del Setè Cel. Hi ha mobles, lleixes (estanteries pels de Calella) i moltes caixes, sense gaire ordre encara. Fem el que podem. Perdem tardes i caps de setmana netejant i fent viatges, però la cosa sembla que no s'acabi mai. Ens agradaria ser-hi per Nadal, però ara ja no ens atrevim a dir res...
Paciència i salut.

dijous, 22 de novembre del 2007

anònim en negatiu...



A vegades em fastiguejo tant que gairebé em desmotivo... (el pare diu que ja m'entenen...)

dimecres, 14 de novembre del 2007

els peus tontos...


Quins peus més tontos els meus... Els que personalment em coneixeu ja sabeu que sempre he estat una mica patata amb els meus peus (per mi tocar una pilota significa, com a mínim, un esquinç o similar).

Doncs resulta que ahir, passejant per la city, tranquilament distret per l'arquitectura i els cotxes, vaig entrebancar-me encara-no-sé-com amb encara-no-sé-què i vaig protagonitzar una d'aquelles fabuloses caigudes en tres temps (cap a la dreta; anivello; cap a l'esquerra; em recolzo amb la paret, i cap endavant i a terra de quatre grapes). Aquesta vegada en vaig sortir ben parat: rascades a ambdues mans i un morat al genoll dret.

L'anècdota no tindria més importància que la vergonya que fa que et vegin caure així, tontament (el primer que et ve al cap no és "on m'he fet mal?", sinó més aviat "algú m'ha vist?"). El que passa és que estava jo a terra i dos nois que debien rondar els setze anys se'm van acostar, em van recollir la bossa i em van ajudar amb la pregunta "S'HA fet mal?". Em vaig sentir gran, molt gran. Quin estrany mecanisme havia ajudat aquell amable púber ple de grans a tractar-me de vostè?

Que fins i tot els peus m'hagin de recordar que estic a punt d'arribar als 30... que trist...

divendres, 9 de novembre del 2007

wambo...


(La història que estan a punt de llegir és pura ficció; qualsevol coincidència amb la realitat és pura semblança)

"Quan Jack Twinky va aparèixer sobre l'escenari amb un barret de cowboy i una harmònica, en Gonçal Antimany es va témer el pitjor: tindrien Wambo els collons de dedicar-se a tocar dues hores de pur country? "Sunken Treasure" mai havia estat la seva cançó preferida, i elegir-la per obrir el concert... en fi...

Per sort l'Antimany, tot i no ser una persona en general gaire optimista, és dels que creu que el temps ho cura pràcticament tot. I així va ser: quin bon rotllo transmetia la banda en cada una de les seves execucions, quina compenetració! Escoltar-los en directe era sempre un plaer, fins i tot quan es dedicaven a imitar a Bill Dyllon: en el fons al públic li era més o menys igual. En Gonçal va tornar a tenir aquella sensació de trobar-se davant d'una de les millors bandes (entesa almenys com la millor agrupació de músics) del món, que en el seu propi univers mental sens dubte només era comparable als Big Weeds de Mick Case.

Potser era cert que s'estaven excedint en quan a interpretacions de l'últim disc, que per en Gonçal no era (ni molt menys) el seu millor disc. Però un "Hummingbird" a temps sempre era una victòria. O un "Shot in the arm" als bisos. O acabar el concert amb "Spiders (kidsmoke)", curiosament un d'aquells himnes que és difícil de cantar (i d'interpretar), i que més o menys sempre et deixava descol.locat i emocionat alhora, especialment si era la primera vegada que senties la cançó (i més especialment si era en directe).

I quan el concert es va acabar, el públic va notar que no es podia moure. El terra de la sala, enganxós de tota la merda que s'hi havia vessat durant anys, s'havia tornat una trampa mortal. El personal de la sala va haver de fer arribar begudes i entrepans a dues mil persones que s'havien quedat immòbils contra la seva voluntat, parlant del concert amb els peus enganxats al terra.

Van passar setmanes. Els bombers es veien incapaços de desenganxar ni un sol membre d'aquell fastigós terra. Les forces de seguretat tampoc hi podien fer res, a part de repartir mastegots si algú li robava l'entrepà al del costat, i els amos de la sala s'enfilaven per les parets (també enganxoses) mentre el president Nocilla deixava anar alguns "àdhucs" de tant en tant, però no gaire res més (en la seva línia habitual, vaja...).

I allí es va quedar el públic, per sempre més, tots mirant cap a l'escenari, tothom parlant amb el del costat mentre li aguantava la cunya. La monotonia només es trencava quan Wambo tornaven a la ciutat, més o menys cada tres mesos, i aquell massa eterna cobrava vida."

dilluns, 5 de novembre del 2007

matrix?


L'altra nit vaig estar a Matrix o en algun tipus de dimensió paral.lela on passaven coses estranyes. Semblava que els Ramones encara giraven i que tocaven a barraques. El cantant era un senyor llargarut de veu pneumàtica que no es movia en tot el concert (com en Joey); el baixista era un quinqui amb ulleres de sol i pentinat de xampinyó (com en Dee Dee); el bateria era un senyor gran amb perruca que no s'assemblava de res a en Marky Ramone, però que tocava com ell (quines coses...); i com que els somnis mai són perfectes, el guitarra no s'assemblava de res a en Johnny, i a més tocava una Les Paul en comptes d'una Mosrite (detall que no puc entendre com s'ha colat en un somni meu... i que no puc perdonar!).


En l'hora i quart que va durar aquest estat de trànsit, la primera dama em va espetar "we need change and we need it fast, before rock's just part of the past", i jo, encandilat per la seva nova faceta punk, li vaig cantar a l'orella un "hey little girl, I wanna be your boyfriend", però ella es va fer la dura i em va contestar violentament "I don't wanna walk around with you". Pura pantomima, de seguida li vaig veure el llautó i vaig sentenciar la conversa amb un "today your love, tomorrow the world", amb la qual cosa va caure rendida als meus braços.


I així, saltant pels núvols de la fruïció, entre gent que m'explicava les coses dues vegades (la primera reacció va ser pensar que els responsables de Matrix debien estar reprogramant alguna cosa) i canalla cremant fotocòpies de fotos del rei, vaig emportar-me la primera dama al huertu, entre aquelles sensacions estranyes que provoquen els somnis en els que t'ho passes teta però que tenen petits detalls que et recorden que la vida no és gens perfecta, i que ens fem grans a velocitats astronòmiques, i que més val disfrutar de tot el que et trobis al davant quan t'ho trobis, perquè vés a saber si mai t'ho tornaràs a trobar...

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Dies de fúria...

Quins dies de fúria, aquests que ens ha tocat viure aquesta setmana.
Tot va començar innocentment quan vam decidir netejar la nostra nova llar, amb la sana intenció d'instal.lar-nos-hi en el més breu termini possible. Innocents! Vam fer una llista de les coses que, al nostre parer, eren susceptibles de ser repassades i/o esmenades (un llum que no funcionava, una rascada a la paret, etc.). Quina sorpresa quan ens van dir que teníem tota la raó del món! No m'ho esperava pas, si us he de ser sincer. El resultat ha estat que we've got our new house painted again i que, és clar, tot torna a estar fet una puta merda... No exagero. Pitjor de com la vam trobar.
Tot va continuar dissabte, dia en què teníem el nostre sisè (!) casament aquest any (i últim, de moment i que sapiguem; si a algun dilecte lector li està ballant pel cap de casar-se, que siusplau s'esperi fins més o menys el 2015, que no estem per despeses ara mateix...). La primera dama va agafar un principi de gastrointeritis aguda que li va prohibir de degustar els fastuosos menjars que s'hi serviren i, of course, cap dels distingits vins que hi maridaven. Jo aquí diguéssim que vaig anar una mica per lliure i em vaig fotre les botes, directament. Vaig repetir de filet amb foie i quan van engegar la barra lliure tampoc em vaig estar de res (vés a saber quan podré tornar a gaudir d'una barra lliure). El meu cunyat em va acompanyar, com poden observar a la foto, i ens vam convertir sense cap mena de dubte en els amos de la pista (o aquesta era la sensació, entre llumetes i alcohol...). Un cop vaig deixar la primera dama a casa (estava malaltona, pobreta) vaig enfilar, torrat com una cuba, cap a barraques. No puc dir-los si hi feia massa fred. Almenys no ho recordo. Recordo que ens vam entendre molt bé amb el xicot d'una amiga que és austríac i no entén ni un borrall de català. Jo li parlava en anglès (de forma molt fluïda, segons els meus borrosos records), i ell en un català perfecte. Tampoc recordo a quina hora vaig tornar a casa. L'austríac va dir que anava a pixar a les dues, i ningú més el va veure fins les sis del matí, a uns cinc quilòmetres de les barraques, perdut però parlant fluïdament en català.
De l'endemà (no sé quin dia era, perdo la noció del temps fàcilment quan estic de vacances) en destacaria els primers contactes dels meus nebots amb els caballitus. Pura bogeria. Si teniu nebots o fills o altres energúmens petits per l'estil ja sabeu què vull dir (a veure si penso en penjar la meva foto al tren de la bruixa). I a la nit, altre cop a barraques i amb el cap ben clar, a veure l'Astre Portet, que segueix en forma (és el que tenen els intel.lectuals sexis, que fer anys els prova), amb la sempre inestimable companyia d'El Més Gran Filòsof Viu i la seva senyora (pensin que EMGFV venia directament del Camp Nou! en fi, ja saben que aquestes coses les té, ell; un altre hagués dit que per un concert de'n Quimi tampoc n'hi ha per fer tants quilòmetres; però és que les autopistes les van inventar per ell; i esperin quan siguem independents i lliures de peatges...).
Bé, i no sé què més dir, avui ja he dit molt. Ja continuaré "cronicant" quan més o menys em vingui bé.
Mentrestant seguim netejant cases, treballant, més o menys de festa, i pensant bastant en tots vostès oh dilectíssims amics comentaristes.
Records i salut!

diumenge, 21 d’octubre del 2007

ocupats...




Bé, ja hem passat el primer cap de setmana netejant i portant quatre coses a la nostra nova llar, dolça llar. Quanta feina! I la que ens queda! Creiem que encara ens queden unes quantes setmanes per traslladar-nos-hi definitivament (a no ser que venguem el pis demà, que ja ens agradaria...). Salut!

dimarts, 16 d’octubre del 2007

dos fius...

A partir d'avui som del Club Súper 2... fiu!
La cosa s'ha avançat i a partir de demà (i no de dijous) serem del Club Súper 3... fiu!

(Sort que ja m'entenen, que qualsevol que entri aquí més o menys despistadament es pensarà que no hi toco... gaire)
P.D: Per cert, he rebut una instantània dels nuvis, feliços, fumant-se un porro a Amsterdam. L'han rebut o la penjo?

dimecres, 10 d’octubre del 2007

fiu...


Bé, ja és oficial. Si no hi ha cap daltabaix, el proper dijous dia 18 ens fem del Club Súper 3... fiu! Esperem que per poc temps...

dimecres, 3 d’octubre del 2007

la noticia del dia...

El Més Gran Filòsof Viu i el seu germà han muntat un grup de rock dur (molt dur) que es diu "The Torrents".