dimarts, 11 de desembre del 2007

quin pal fer una mudança (o quina sort tenir un sogre amb camió)...

Dilectíssima parròquia:

Ara sí que podem dir que la cosa està al caure. Aquest cap de setmana vam aprofitar que l'il.lustríssim pare de la no menys il.lustre primera dama tenia un forat a la seva sempre molt atapeïda (i també il.lustríssima) agenda, per fer-lo venir amb el camió i la grua i carregar-hi taula, cadires i sofà, estalviant-nos així el tràngul que hauria suposat baixar-ho tot plegat per les escales (quines ganes, també...). Com poden comprovar, va ser tot un espectacle (encara sort que tenia piles a la càmera)...


La qüestió és que ara mengem amb la taula de la cuina al mig del menjador (que gran que és el menjador del pis, déu meu!) i que mirem la tele asseguts sobre aquell matalàs amb casetes dibuixades on la majoria de vostès han experimentat el plaer de descansar alguna nit. Fa una mica de pena de veure, tot plegat...

I en un altre ordre de coses, els informo que jo i les meves "patilles", seguint la nostrada tradició catalana, ja hem muntat el pessebre a la casa nova...

dimarts, 4 de desembre del 2007

pels fans...


Dilectíssims tots/es:

Agraït per les felicitacions, i sento no poder contestar-los personalment a tots (a alguns perquè no tenen bloc i a d'altres perquè en tenen però no s'hi pot escriure... ja m'entén, apreciat ale_week). I per contrarestar l'allau d'amoretes rebudes els últims dies (pensin que no és or tot allò que llueix) m'agradaria fer-los saber, si és que no ho saben ja, que en realitat sóc un cabró mal parit amb molt males puces, que sóc un cínic i que gasto molta mala baba contra l'univers en general i contra les persones humanes en particular, que sóc un idiota patològic i que si m'hi esforço puc arribar a ser un torracollons de récord olímpic, i que en el fons la meva ment és tant retorçada que se m'ha quedat del revés a perpetuïtat... no sé si m'explico...

Ah, i per cert: estic de vacances, o sigui que ja poden començar a insultar-me. Tenen temps fins el següent post.

divendres, 30 de novembre del 2007

... ens fem vells...


Bé, estimadíssims tots: aquesta és la cara que fa una persona a qui regalen un rellotge (!) a quarts de nou del matí del dia que fa 30 anys. Sí, senyors, l'últim rellotge que vaig tenir va ser un Casio que em van regalar per la primera comunió. Ha plogut molt, moltíssim (encara que diuen que hauria de ploure una mica més... en fi...), i ara ja m'estic convertint en un maduret sexi amb alguns pèls blancs a la barba (tot i que la primera dama diu que sense barba estaria bastant més sexi) a qui encara li agrada fer festa de la feina el dia del seu aniversari, com qui fa campana de l'insti... sí, és cert, encara no ho tinc assumit: ja sóc un vell.

dimecres, 28 de novembre del 2007

sobre l'estat de la, diguem-ne, nació...


Estimadíssims/es conblocaires/es i/o conlectors/es habituals/es (la correcció política em fa posar més barres del compte... no et facis d'ICV, Marc, no em deixis sol...):

Diu el ditxu que qui dies passa anys empeny, i tot i que seria discutible, ara no tinc temps ni ganes d'entrar en detalls d'aquest caire. La nostra nova "república independent" continua moblant-se i la nostra antiga llar continua desvestint-se, poc a poc (però sense ser gaire sexi), perquè total encara no té tampoc cap nou propietari que s'hi hagi d'instal.lar, o sigui que... en fi... súper 3, fiu, un altre mes.

Sembla que no hagi d'arribar mai el dia que ens posem a viure definitivament allà, a l'altra punta del Setè Cel. Hi ha mobles, lleixes (estanteries pels de Calella) i moltes caixes, sense gaire ordre encara. Fem el que podem. Perdem tardes i caps de setmana netejant i fent viatges, però la cosa sembla que no s'acabi mai. Ens agradaria ser-hi per Nadal, però ara ja no ens atrevim a dir res...
Paciència i salut.

dijous, 22 de novembre del 2007

anònim en negatiu...



A vegades em fastiguejo tant que gairebé em desmotivo... (el pare diu que ja m'entenen...)

dimecres, 14 de novembre del 2007

els peus tontos...


Quins peus més tontos els meus... Els que personalment em coneixeu ja sabeu que sempre he estat una mica patata amb els meus peus (per mi tocar una pilota significa, com a mínim, un esquinç o similar).

Doncs resulta que ahir, passejant per la city, tranquilament distret per l'arquitectura i els cotxes, vaig entrebancar-me encara-no-sé-com amb encara-no-sé-què i vaig protagonitzar una d'aquelles fabuloses caigudes en tres temps (cap a la dreta; anivello; cap a l'esquerra; em recolzo amb la paret, i cap endavant i a terra de quatre grapes). Aquesta vegada en vaig sortir ben parat: rascades a ambdues mans i un morat al genoll dret.

L'anècdota no tindria més importància que la vergonya que fa que et vegin caure així, tontament (el primer que et ve al cap no és "on m'he fet mal?", sinó més aviat "algú m'ha vist?"). El que passa és que estava jo a terra i dos nois que debien rondar els setze anys se'm van acostar, em van recollir la bossa i em van ajudar amb la pregunta "S'HA fet mal?". Em vaig sentir gran, molt gran. Quin estrany mecanisme havia ajudat aquell amable púber ple de grans a tractar-me de vostè?

Que fins i tot els peus m'hagin de recordar que estic a punt d'arribar als 30... que trist...

divendres, 9 de novembre del 2007

wambo...


(La història que estan a punt de llegir és pura ficció; qualsevol coincidència amb la realitat és pura semblança)

"Quan Jack Twinky va aparèixer sobre l'escenari amb un barret de cowboy i una harmònica, en Gonçal Antimany es va témer el pitjor: tindrien Wambo els collons de dedicar-se a tocar dues hores de pur country? "Sunken Treasure" mai havia estat la seva cançó preferida, i elegir-la per obrir el concert... en fi...

Per sort l'Antimany, tot i no ser una persona en general gaire optimista, és dels que creu que el temps ho cura pràcticament tot. I així va ser: quin bon rotllo transmetia la banda en cada una de les seves execucions, quina compenetració! Escoltar-los en directe era sempre un plaer, fins i tot quan es dedicaven a imitar a Bill Dyllon: en el fons al públic li era més o menys igual. En Gonçal va tornar a tenir aquella sensació de trobar-se davant d'una de les millors bandes (entesa almenys com la millor agrupació de músics) del món, que en el seu propi univers mental sens dubte només era comparable als Big Weeds de Mick Case.

Potser era cert que s'estaven excedint en quan a interpretacions de l'últim disc, que per en Gonçal no era (ni molt menys) el seu millor disc. Però un "Hummingbird" a temps sempre era una victòria. O un "Shot in the arm" als bisos. O acabar el concert amb "Spiders (kidsmoke)", curiosament un d'aquells himnes que és difícil de cantar (i d'interpretar), i que més o menys sempre et deixava descol.locat i emocionat alhora, especialment si era la primera vegada que senties la cançó (i més especialment si era en directe).

I quan el concert es va acabar, el públic va notar que no es podia moure. El terra de la sala, enganxós de tota la merda que s'hi havia vessat durant anys, s'havia tornat una trampa mortal. El personal de la sala va haver de fer arribar begudes i entrepans a dues mil persones que s'havien quedat immòbils contra la seva voluntat, parlant del concert amb els peus enganxats al terra.

Van passar setmanes. Els bombers es veien incapaços de desenganxar ni un sol membre d'aquell fastigós terra. Les forces de seguretat tampoc hi podien fer res, a part de repartir mastegots si algú li robava l'entrepà al del costat, i els amos de la sala s'enfilaven per les parets (també enganxoses) mentre el president Nocilla deixava anar alguns "àdhucs" de tant en tant, però no gaire res més (en la seva línia habitual, vaja...).

I allí es va quedar el públic, per sempre més, tots mirant cap a l'escenari, tothom parlant amb el del costat mentre li aguantava la cunya. La monotonia només es trencava quan Wambo tornaven a la ciutat, més o menys cada tres mesos, i aquell massa eterna cobrava vida."

dilluns, 5 de novembre del 2007

matrix?


L'altra nit vaig estar a Matrix o en algun tipus de dimensió paral.lela on passaven coses estranyes. Semblava que els Ramones encara giraven i que tocaven a barraques. El cantant era un senyor llargarut de veu pneumàtica que no es movia en tot el concert (com en Joey); el baixista era un quinqui amb ulleres de sol i pentinat de xampinyó (com en Dee Dee); el bateria era un senyor gran amb perruca que no s'assemblava de res a en Marky Ramone, però que tocava com ell (quines coses...); i com que els somnis mai són perfectes, el guitarra no s'assemblava de res a en Johnny, i a més tocava una Les Paul en comptes d'una Mosrite (detall que no puc entendre com s'ha colat en un somni meu... i que no puc perdonar!).


En l'hora i quart que va durar aquest estat de trànsit, la primera dama em va espetar "we need change and we need it fast, before rock's just part of the past", i jo, encandilat per la seva nova faceta punk, li vaig cantar a l'orella un "hey little girl, I wanna be your boyfriend", però ella es va fer la dura i em va contestar violentament "I don't wanna walk around with you". Pura pantomima, de seguida li vaig veure el llautó i vaig sentenciar la conversa amb un "today your love, tomorrow the world", amb la qual cosa va caure rendida als meus braços.


I així, saltant pels núvols de la fruïció, entre gent que m'explicava les coses dues vegades (la primera reacció va ser pensar que els responsables de Matrix debien estar reprogramant alguna cosa) i canalla cremant fotocòpies de fotos del rei, vaig emportar-me la primera dama al huertu, entre aquelles sensacions estranyes que provoquen els somnis en els que t'ho passes teta però que tenen petits detalls que et recorden que la vida no és gens perfecta, i que ens fem grans a velocitats astronòmiques, i que més val disfrutar de tot el que et trobis al davant quan t'ho trobis, perquè vés a saber si mai t'ho tornaràs a trobar...

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Dies de fúria...

Quins dies de fúria, aquests que ens ha tocat viure aquesta setmana.
Tot va començar innocentment quan vam decidir netejar la nostra nova llar, amb la sana intenció d'instal.lar-nos-hi en el més breu termini possible. Innocents! Vam fer una llista de les coses que, al nostre parer, eren susceptibles de ser repassades i/o esmenades (un llum que no funcionava, una rascada a la paret, etc.). Quina sorpresa quan ens van dir que teníem tota la raó del món! No m'ho esperava pas, si us he de ser sincer. El resultat ha estat que we've got our new house painted again i que, és clar, tot torna a estar fet una puta merda... No exagero. Pitjor de com la vam trobar.
Tot va continuar dissabte, dia en què teníem el nostre sisè (!) casament aquest any (i últim, de moment i que sapiguem; si a algun dilecte lector li està ballant pel cap de casar-se, que siusplau s'esperi fins més o menys el 2015, que no estem per despeses ara mateix...). La primera dama va agafar un principi de gastrointeritis aguda que li va prohibir de degustar els fastuosos menjars que s'hi serviren i, of course, cap dels distingits vins que hi maridaven. Jo aquí diguéssim que vaig anar una mica per lliure i em vaig fotre les botes, directament. Vaig repetir de filet amb foie i quan van engegar la barra lliure tampoc em vaig estar de res (vés a saber quan podré tornar a gaudir d'una barra lliure). El meu cunyat em va acompanyar, com poden observar a la foto, i ens vam convertir sense cap mena de dubte en els amos de la pista (o aquesta era la sensació, entre llumetes i alcohol...). Un cop vaig deixar la primera dama a casa (estava malaltona, pobreta) vaig enfilar, torrat com una cuba, cap a barraques. No puc dir-los si hi feia massa fred. Almenys no ho recordo. Recordo que ens vam entendre molt bé amb el xicot d'una amiga que és austríac i no entén ni un borrall de català. Jo li parlava en anglès (de forma molt fluïda, segons els meus borrosos records), i ell en un català perfecte. Tampoc recordo a quina hora vaig tornar a casa. L'austríac va dir que anava a pixar a les dues, i ningú més el va veure fins les sis del matí, a uns cinc quilòmetres de les barraques, perdut però parlant fluïdament en català.
De l'endemà (no sé quin dia era, perdo la noció del temps fàcilment quan estic de vacances) en destacaria els primers contactes dels meus nebots amb els caballitus. Pura bogeria. Si teniu nebots o fills o altres energúmens petits per l'estil ja sabeu què vull dir (a veure si penso en penjar la meva foto al tren de la bruixa). I a la nit, altre cop a barraques i amb el cap ben clar, a veure l'Astre Portet, que segueix en forma (és el que tenen els intel.lectuals sexis, que fer anys els prova), amb la sempre inestimable companyia d'El Més Gran Filòsof Viu i la seva senyora (pensin que EMGFV venia directament del Camp Nou! en fi, ja saben que aquestes coses les té, ell; un altre hagués dit que per un concert de'n Quimi tampoc n'hi ha per fer tants quilòmetres; però és que les autopistes les van inventar per ell; i esperin quan siguem independents i lliures de peatges...).
Bé, i no sé què més dir, avui ja he dit molt. Ja continuaré "cronicant" quan més o menys em vingui bé.
Mentrestant seguim netejant cases, treballant, més o menys de festa, i pensant bastant en tots vostès oh dilectíssims amics comentaristes.
Records i salut!

diumenge, 21 d’octubre del 2007

ocupats...




Bé, ja hem passat el primer cap de setmana netejant i portant quatre coses a la nostra nova llar, dolça llar. Quanta feina! I la que ens queda! Creiem que encara ens queden unes quantes setmanes per traslladar-nos-hi definitivament (a no ser que venguem el pis demà, que ja ens agradaria...). Salut!

dimarts, 16 d’octubre del 2007

dos fius...

A partir d'avui som del Club Súper 2... fiu!
La cosa s'ha avançat i a partir de demà (i no de dijous) serem del Club Súper 3... fiu!

(Sort que ja m'entenen, que qualsevol que entri aquí més o menys despistadament es pensarà que no hi toco... gaire)
P.D: Per cert, he rebut una instantània dels nuvis, feliços, fumant-se un porro a Amsterdam. L'han rebut o la penjo?

dimecres, 10 d’octubre del 2007

fiu...


Bé, ja és oficial. Si no hi ha cap daltabaix, el proper dijous dia 18 ens fem del Club Súper 3... fiu! Esperem que per poc temps...

dimecres, 3 d’octubre del 2007

la noticia del dia...

El Més Gran Filòsof Viu i el seu germà han muntat un grup de rock dur (molt dur) que es diu "The Torrents".

divendres, 28 de setembre del 2007

tardor...


Aquestes noves temperatures sí que fan trempar! Ja s'acosta el bon temps, distingits/des tots/es, i jo ja estic fent guàrdia, cistell en mà, per quan en Molina digui que comença la temporada de bolets sortir pitant (aquest any sí; o no, o ja ho veurem, que no es pot dir bolet que no sigui al cistell i ben lligat).


(sí, sembla que la foto és repetida, intrèpids observadors, però és que últimament no estic per hòsties; ja m'entenen, encara gràcies...)

dimecres, 19 de setembre del 2007

WeilWeilWeil...


Estimadíssims/es tots/es:

Com molt bé saben la majoria de vostès tinc l'honor de ser patrocinador d'una banda alemanya anomenada Einstuerzende Neubauten. El tema és que ja tenen a punt el seu nou àlbum Alles Wieder Offen, que sortirà a la venda a mitjans d'octubre, i en la composició del qual han invertit dos anys de la seva vida. Serà el primer disc que treuen sense ajuda de cap tipus de discogràfica o distribuïdora: tot, absolutament tot, s'ho han fet ells solets. Com a patrocinador, he tingut la sort de ser un curiós seguidor d'aquest procés, he vist néixer i créixer les cançons, i els prometo que el resultat val molt la pena.

Descarrega't gratis el primer single en mp3, i si t'agrada podries pensar en comprar-te el disc, quan surti.
No, jo no hi guanyo res. Ja hi he guanyat.

dimecres, 5 de setembre del 2007

american chronicles (i IV)...

Avui no m'enrotllaré gaire, que no tinc gaire estona...

Si van a New York, no es perdin per res del món un musical a Broadway, com per exemple Grease (si queden entrades) o Chicago:
Però tranquils, que si els musicals no són del seu gust podran trobar qualsevol altre tipus de gènere musical. Aquesta ciutat està plena de referents musicals, des de la sala Blue Note (per amants del jazz de veritat) a la no menys mítica sala Roseland (si no els sona revisin, per posar només un exemple, la discografia de Portishead):

I entre altres coses, tot passejant, també s'hi poden trobar cantonades que han forjat grans llegendes (no m'hauria perdonat mai marxar de New York sense aquesta foto):


dilluns, 3 de setembre del 2007

american chronicles (III)...



En el país de les coses grans les unitats de mesura són també grans. El líquid es medeix per galons (4 litres), la temperatura en graus Farenheit (32º Farenheit equivalen als 0º nostres, i 80º dels seus a uns 26,5º dels nostres; surrealista...) i les distàncies en milles (1,5 quilòmetres aproximadament, de forma que si un cotxe va a 90 milles per hora vol dir que va a 140 km. per hora). Excepcions a aquesta norma podrien ser la mesura per peus (un peu són uns 30 cm., ja em diràs; això sí, són sempre 30 cm, no depèn del número que calci la persona que medeix) i, afortunadament pel moment en què nosaltres hi érem, el dòlar, que està en hores baixíssimes (més o menys 1,35 dòlars són 1 euro, actualment).

El Bronx és un territori que en una escala de perillositat sobre 10 s'enduria una matrícula d'honor. Les disputes per territori de les bandes els porten a atonyinar-se entre ells fins a la inconsciència o en alguns casos fins la mort (la mitjana són 2 morts per setmana, contant només els d'aquest barri). Al perdedor que està estassat a terra li roben les bambes i les pengen dels cables d'electricitat, per marcar el territori. Això sí, si ets una persona prou important al barri i mors en una d'aquestes baralles, la teva fidel banda et dedicarà segurament un bonic grafiti per no oblidar-te...

divendres, 31 d’agost del 2007

american chronicles (II)...


Qui pot resistir-se a un hot dog per 2 dòlars? És impossible! I a més a més la terra del menjar-porqueria resulta que és el millor lloc del món on menjar-hi ídem. Les hamburgueses tenen... gust de carn, i de la bona! Les hamburgueses de pollastre són filets de pit de pollastre de veritat! I el beicon no és de plàstic! La merda que ens mengem aquí quan anem a un McDonalds o similar és proporcional a la merda que es mengen allà quan vas a un restaurant-buffet de cuina mediterrània... quina estafa! El millor, si hi viatgeu, és que mengeu només el que es mengen ells i no intenteu provar les seves versions de restaurants grecs o espanyols (originalment batejats amb noms com "Paella", "Olé!" o "El torero matador"); els vostres nivells de colesterol segurament es dispararan, però us sentireu bastant més satisfets que no pas si pagueu una pasta gansa per no menjar pràcticament res.


En un altre ordre de coses, a Philadelphia vam trobar-hi la Campana de la Llibertat, que és una campana que va sonar quan es va guanyar la Guerra de la Independència amb Anglaterra i que té, per tant, un valor simbòlic important. Està esquerdada pel pas del temps, però la foto de guiri era inevitable. També em vaig comprar un facsímil de la Declaració d'Independència, molt interessant. És el que té guanyar una guerra per una causa com la llibertat del teu país, que per força te'n deus sentir orgullós. Per aquestes nostres contrades es veu que s'estila més el referèndum...

dimecres, 29 d’agost del 2007

american chronicles (I)...


Els americans (del nord) tenen grans complexes d'inferioritat que no sé ben bé d'on surten, potser de la seva curta història com a societat (que "només" té 200 anys).

Anyway, la qüestió és que per superar aquests complexes han de fer-ho tot molt més gros que la resta del món: un memorial a un president mort ha de ser un gran temple inspirat normalment en l'antiga Grècia o, en tot cas, en Roma, que contingui una colosal estatua del difunt; els seus missils han de fer tres vegades la mida dels dels russos i han d'estar exposats de costat en un museu perquè tothom vegi la gran patria que protegeixen; les seves hamburgueses han de ser el doble de grosses que les d'Hamburg (això ho suposo per la seva mida, no he vist les que fan a Hamburg), i els cementiris de militars han d'ocupar més hectàrees que les ciutats dels vius.

En resum, que és un país de coses grans: els pisos superiors dels gratacels desapareixen en dies de boira i, si ets una persona prou important, per portar-te de l'aeroport a l'hotel o viceversa fan servir limusines...

dilluns, 6 d’agost del 2007

és temps d'anar a la platja...


...i alguns sempre en tenen més ganes que d'altres...