divendres, 19 de gener del 2007

produint, que és gerundi...


Dilectíssima parròquia bloguil (i itinerant):

M'emplena de satisfacció comunicar-los que finalment m'he decidit i, després d'intenses negociacions, de llargues factures a telefònica i diversos ponts aeris, he arribat a un gran acord multimilionari amb l'incommensurable Jo_oN perquè em faci de productor.
El més gran filòsof viu era allà per donar-hi el vist-i-plau i certificar l'acord eròtico-musical amb la seva càmera de fotos...
Visca els productors (lliures!)

dimecres, 17 de gener del 2007

la dura vida de l'antropòleg...


Dilectíssims/es conbloguistes, conblogaires i anònims aficionats al blog en general:
Fa unes setmanes vaig visitar el Camp Nou amb el noble objectiu de realitzar un treball de camp etnogràfic sobre el barcelonisme. Gràcies a la col.laboració del millor filòsof viu que conec, la cosa va anar rodada i vaig viure una EXPERIÈNCIA (així, en majúscules i perquè no ho puc iluminar, que si no...) fantàstica. La qüestió és que el treball està acabat i avui l'entrego, i ara mateix m'he adonat que sembla que faci una eternitat de tot plegat. Per què?
1. Perquè el Barça ja no és líder a la Lliga (i el Madrid li trepitja els talons...) .
2. Perquè el treball tracta just el moment abans d'anar-se'n a Japó (d'on van tornar sense res...).
3. Perquè el partit de l'Espanyol era carn fresquíssima per un treball així (amb tot allò de l'home tranquil que s'emprenya quan ningú el veu...).
4. Perquè Saviola ahir va marcar 3 gols (i això es veu que toca bastant la pera... cosa que no acabo d'entendre...).
.
.
.
En fi, res, que visca la descontextualització de dades (en general i en particular...). Salut!

divendres, 12 de gener del 2007

la grip (reprise)...


Estava cantat. Tres són multitud. La convivència en un mateix espai de dues persones i un virus només pot acabar amb un resultat: les dues persones (en aquest cas la primera dama i jo mateix) han d'acabar ineludiblement infectades pel mateix virus, encara que sigui amb una setmana de diferència...
Temperatura de la primera dama d'ahir al vespre: 38,5 graus. S'esperen grans cataclismes articulars i pujades exagerades de febre durant tot el cap de setmana...

dijous, 11 de gener del 2007

frenetisme...


Que diu que ara haurem d'estar molt atents i al lloro de tot plegat perquè si us semblava que les coses cada dia canviaven més ràpid doncs que això no és res comparat amb la velocitat que agafaran a partir d'ara i que en fi que ja va essent hora de posar-se al dia encara que portem un retràs acumulat considerable (per dir-ho suaument) com a país i com a persones particulars (en general) en quan a tot això de les tecnologies i els internets de déu.
Collons.
P.D: No us ha donat la sensació que la manca de comes accentua la velocitat? I doncs, amics blocaires, per què collons no les feu servir més (i d'una forma correcta) als vostres blogs? Visca la coma (lliure!).
Un dia d'aquests parlem d'ortografia...

dimecres, 10 de gener del 2007

nadalitis...


Dilectíssims tots i totes (en somnis, pels adormits):
S'ha acabat el Nadal, i hi ha gent que ja l'enyora. No els descobriré res, ara, explicant-los que a mi, en general i en particular, el Nadal me la bufaria bastant si no fos perquè faig i em fan regals (i m'agrada molt més fer-los que no pas que me'ls facin, com a molts). Per tant, em va fer molta gràcia un SMS que vaig rebre el dia de Sant Esteve que deia "El simulacro de paz y amor ha terminado. Guarden los langostinos, insulten a su cuñado y disuélvanse". Quanta saviesa en tant poques paraules...

dilluns, 8 de gener del 2007

hello 2007... (3a part i última)


El metge em diu que tinc la grip, i jo en principi m'ho crec, però com que sóc així no puc deixar de pensar que m'està enganyant i amagant la veritat perquè en realitat tinc una cosa molt més greu que amb tota probabilitat és incurable (per què, si no, m'ha estat escoltant els pulmons per davant i per darrera amb tanta insistència? alguna cosa deu haver trobat...).

Em recomana canviar el còctel gelocatil/couldina per el de ibuprofè/eferalgan, que es veu que és més indicat per aquests casos. Li faig cas (quin remei), i l'endemà resulta que el termòmetre marca un nou rècord personal: temperatura: 35 graus. Flipo bastant, la primera dama no es creu que el termòmetre funcioni i el comprova. Funciona. Decideixo deixar la medicació.

Passo la primera nit plàcida en cinc dies. Dormo d'una tirada, i quan em desperto... han passat els Reis!!! Ja no recordo res: ni el mal de cap, ni la malaltia que m'amagava el metge, ni que m'he enganxat a Yo Soy Bea i al polígrafo (als 2, però el de T5 m'agrada més). Sóc feliç com un tornavís perquè aquest any TAMBÉ m'he portat molt bé i els reis han tornat a passar per casa i m'han deixat regals boníssims.

Sóc feliç.

Sóc feliç.

Sóc feliç.

divendres, 5 de gener del 2007

hello 2007... (2na part)




Per on anàvem? Ah, sí, 1 de gener. La primera dama no va anar a comprar, al matí (to whom it may concern...). A la tarda vam arribar a la nostra humil llar i jo ja tenia tremolors a tot el cos, mal de cap i de coll i em bullien els ulls quan els tancava. Temperatura: 38,5. Doncs res, cap al llit, que l'endemà tocava anar a treballar, que per un cop d'aire agafat la nit de cap d'any no em saltaria jo aquesta revitalitzant funció de la meva vida.

I sí sí, el dimarts, xino xano, cap a la feina, convenientment dopat amb un còctel de couldina i gelocatil i intentant fer cara de què em trobava prou bé, com si la febre m'hagués de baixar perquè intento posar-hi bona cara. I la primera dama, del llit estant, escridassant-me "insensat! torna aquí! no veus que no t'aguantes els pets?", i jo contestant coses del tipus "però si em trobo bé, dona, és una mica de costipat i prou, no exagerem, va, dooooorm".

Va ser un matí llarg. Temperatura: 39.

A les 15.00h vaig sortir escopetejat de la feina disposat a refugiar-me altre cop a la meva humil llar amb l'intenció de no sortir-ne fins l'endemà (per tornar a anar a treballar, pensava jo, il.lús!). I a la nit vaig arribar al meu rècord personal: temperatura: 40 graus. La sensació de dolor en aquest punt és quelcom indescriptible, perquè no saps fins a quin punt és real el que sents i el que no. O sigui que cedeixo (sóc un calçasses) i deixo que la primera dama em dugui al metge...

(to be continued)


dijous, 4 de gener del 2007

hello 2007... (1a part)


Dilectíssims conbloguistes en general (i als que no veig des de l'any passat en particular):

Perdoneu la manca de senyals de vida des de l'últim post, però és que he estat literalment a les portes de la mort (bé, potser no tant...).

Haureu comprovat que el meu últim post va quedar descontextualitzat el dia següent mateix (ETA va posar la bomba a Madrid i a en Sadam el van pelar, tot el mateix dia). Doncs au, dues reflexions menys que ja no haurem de fer el 2007. Té pebrots, tot plegat...

En fi, el cap d'any el vam passar amb amics a casa d'uns d'ells, a Sant Pol, i va ser tot fantàstic fins que va ser l'hora d'anar cap a Calella a continuar la festa. Resulta que el servei de taxis estava fatal fatal fatal i que no vam arribar allà fins les 5, quan ja tothom havia retirat (menys en txarli i la mercè). I sense adonar-nos-en i rient rient i fumant fumant, resulta que havíem estat força estona parant la fresca, esperant que arribés el taxi. I l'endemà, el dia 1, em vaig aixecar estrany... el termòmetre marcava 38 de febre...

(to be continued...)

divendres, 29 de desembre del 2006

bye bye 2006...


Dilectíssima parròquia bloguista (en aranès pel dual):

Ara que estem a punt de deixar el 2006, que ha deixat l'existència humana per terra (en general), confio en què el 2007 serà un any amb canvis profunds (en particular). Els deixo tot seguit una interessantíssima enquesta (només per a cervells amb superpoblació de neurones), per si tenen temps i ganes de contestar-la...


1. En quan al panorama polític català, aquest 2006 qui t'ha semblat més botifler i, en general, pocapena:

a) Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC).

b) Artur Mas (CiU).

c) Pep Sala (Banda del Bar).


2. Qui t'ha provocat més sensacions-rares-a-diferents-zones-del-cos aquest any?

a) Benet XVI dient que Mahoma és igual a terrorisme.

b) Edurne cantant "These boots are made for walking" (o era del 2006?)

c) Sala-Martín preguntant a Montilla sobre si un President de la Generalitat hauria de tenir el nivell C de català.


3. Parlem de sexe: Zapatero diu que el procés de pau va fent, xino xano. I tu, què en penses?

a) Que acabarem essent tots bascos.

b) Que per desencallar el procés de pau, Zapatero i Otegui jugaran un partit de pilota basca i qui guanyi es quedarà amb Navarra.

c) Que tant burxar tant burxar, acabaran trobant connexions entre ETA i l'11-M i Acebes serà nomenat president vitalici del govern.


4. Parlem d'esports: Quin aconteixement esportiu te l'ha suat més aquest any?

a) La copa d'Europa que va guanyar el Barça.

b) La creació de la figura de vicepresident de la Generalitat.

c) El Rock&Cat (la pel.lícula).


5. I, per acabar, què n'esperes del 2007?

a) Que, ja que d'aquí uns dies pelen en Sadam, no tardin gaire a portar a judici el trio de les Açores.

b) El nou disc de Wilco, que surt a l'abril.

c) No n'espero res, visc el dia a dia, i ara mateix el que més espero és el dinar de demà (macarrons).


AVÍS: Això és una enquesta superseriosa. Els resultats seran degudament computats i enviats a l'Oficina de Recepció de Peticions pel 2007. Per a possibles reclamacions, dirigeixin-se directament a ells: dosmilsetpelcultelainc@terra.cat

En fi, i bon any 2007 a tothom i ens veiem/llegim aviat... Salut!


dissabte, 23 de desembre del 2006

bon nadal (en general)...


Els bons sopars de feina acaben així (a les fosques i amb trenes). Bones festes a tots!


P.D: Ei, mireu quin post-regal-homenatge que m'ha fet el Veí de Dalt! Estic emocionat...

divendres, 22 de desembre del 2006

el meu amic fardatxo...


He trobat una ànima bessona, però millorada (no sé si m'entenen). Es diu Fardatxo. I aquest post és per a ell.
Qui va dir que deixar de fumar és fàcil? Jo no. De fet, ho he intentat alguna vegada i no me n'he sortit mai. El meu amic Fardatxo sí. A la primera. Amb alguna temptació i alguna cigarreta en alguna ocasió especial, però ho ha deixat. I només per això ja l'admiro.
Però aquest és segurament l'entrebanc més fàcil que ha superat a la vida. I és que, amic Fardatxo, hi ha coses que no s'aconsegueixen superar mai. I perdona que et parli tant explícitament de les desgràcies, però la vida ens ha dut a tots dos per camins molt semblants (tant semblants que te'n faries creus; si vols algun dia en podem parlar, en privat). La vida dóna cops (en general), però tant a tu com a mi ens ha ben atonyinat (en particular).
Crec que hi ha coses que no es superen, sinó que simplement s'ha d'aprendre a viure amb elles. Jo ja fa 8 anys que hi visc, i la convivència és difícil, però no impossible. Recorda que cada any que passa és un altre any que et sumes, no que et restes.
A tu les circumstàncies t'han fet trobar la pau en l'amistat (hi ha fotos on em fas enveja) i en l'Aikido (molt interessant, he estat repassant aquesta setmana el teu bloc i he flipat bastant, la veritat). Jo continuo fumant...
I en fi, estimat Fardatxo, el meu regal en aquest dia tant assenyalat no és més que aquest petit post (ep! amb foto especial a l'estil homebala inclosa!) i la meva amistat perquè la manipulis al teu gust i a la teva conveniència.
Sincerament i amb afecte,
Homebala.

dimecres, 20 de desembre del 2006

a febrer...


Dilectíssims totes i tots (en blau si sou daltònics):
Els plaços i els terminis es van complint i seguim sense les notícies fresques que ens agradaria comunicar-vos. Sembla que ens n'anem a febrer, anant bé.
Fa fred i el coll m'ha estat rascant tot el matí. I tots sabem com acaba això. I justament ara que s'acosten dies de festa i que tinc més ampolles d'alcohol a casa de les que em podré veure en tot l'any. I penso especialment en aquelles 9 ampolles de vi de diferents procedències (Rioja, Ribera, Penedès, Empordà, etc.) que aniré obrint i degustant, a poc a poc, al llarg de les pròximes setmanes (això sí, a la salut de tots vostès!).

dijous, 14 de desembre del 2006

miau...


Dilectíssims íssims i íssimes (al revés si sou feministes radicals):
.
La vida dóna tantes voltes que mareja. I quan arriba aquell moment en què et vols centrar trobes que sense adonar-te'n t'has fet bastant gran i que els esdeveniments t'impulsen a prendre decisions realment importants que ja no pots demorar per gaire temps més si vols seguir anomenant-te a tu mateix PERSONA HUMANA (en particular).
.
P.D: Té raó l'honorabilíssim Marc quan apunta que els animals més traidors són els gats, si deixem de banda les serps (que no semblen gaire dialogants) i algunes persones humanes en general (que acostumen a dissimular-ho de conya, els putes...).
.
P.D.2: "Qui controla el passat controla el futur, i qui controla el present controla el passat" (George Orwell, preocupat per l'esdevenir històric.)

guau...


Dilectíssims/es tots/es (en digital si teniu receptor de TDT):
En general no m'agraden gaire els gossos. O més que no agradar-me, em fan una mica de por. No sembla que raonin gaire, i mai saps quines són les seves obscures intencions (segons la Mercè, sempre estan jugant, però en fi...). I no té res a veure amb mides (ull, que estic molt ben definit, estic parlant de mides de gossos). Bé, i apart de no fiar-me'n, tampoc puc suportar:
1) Els pèls que deixen quan és l'època de caure el pèl (ara ho és).
2) Les cases on sembla que no ventilin perquè entres i caus de cul de la pudor de gos que fan (i si hi has anat perquè t'han convidat a sopar, la cosa és realment molesta, siguem francs).
3) Els amos que en comptes d'un gos es pensen que tenen un fill, que l'han de protegir i que pateixen per ell quan estan fora de casa (un dia d'aquests inventen el mòbil per gossos i les accions de Telefònica tornen a disparar-se...).
Per cert, fa temps jo tenia un gos. Es deia Mika i era el millor gos del món. No feia por, ni gaire pudor. Perdia bastant pèl, però jo li perdonava perquè com ja he dit era el millor gos del món. Descansi en pau (perquè en vida es va cansar bastant).

dimarts, 12 de desembre del 2006

quak...


Dilectíssima gentada en general (o gentussa en particular):

És curiós, però quan arriba l'estiu, enyoro l'hivern, i quan arriba l'hivern, enyoro la tardor. I quan arriba la tardor no enyoro res perquè em trobo molt bé i crec que tot l'any hauria de ser tardor (però no tardor com la d'aquest any que ha fet temperatura de primavera, no, tardor de la clàssica, amb les fulles caient quan han de caure i els dits, les orelles i el nas gelats el dia del meu aniversari).
.
Quan inventaran un controlador climàtic particular?
.
Visca els ànecs (lliures!)

dilluns, 11 de desembre del 2006

animals anònims...


Diu, diu: "los animales de dos en dos, uah, uah,..."

dijous, 7 de desembre del 2006

solipsisme...


Quan jo era petit (sí, fa molt temps jo també era petit; en tinc fotos) podríem considerar que era el que en filosofia s'ha anomenat un solipsista, és a dir, que creia que jo era la única cosa que existia realment, i que la resta de la gent i l'univers en general existia només dins la meva imaginació, i que quan jo no mirava les coses no hi eren, i que, en definitiva, el dia que jo em morís no quedaria res. I tot i que les ments més simples poden considerar que això és un signe clar de narcissisme i de tenir un ego desmesurat, mai em vaig sentir així.

Després, conforme he anat creixent, m'he anat adonant que estava totalment equivocat, ja que vaig anar veient que no era l'únic que em creia únic, sinó que hi havia moltes altres persones que pensaven de la mateixa manera i que es creien que no existia ningú més al món i que la realitat no els sobreviuria (els casos més flagrants i que tothom pot conèixer serien els de l'Artur Mas, en Michael Jackson, l'Angel Acebes o la Sara Montiel). En aquests casos, però, el matís de superego es feia superlatiu, i per tant, potencialment perillós. Llavors, i sempre pensant en el bé comú, vaig creure que l'única solució possible era l'extermini en massa dels solipsistes. És així com em vaig convertir en un terrorista (mental, almenys fins al dia d'avui...).
Foto: Tate Modern (Londres), desembre 2005.

dimarts, 5 de desembre del 2006

haikus per a no dormir (I)


Diuen que de dies n'hi ha més que de llonganisses, però què volen que els digui, a mi sempre m'han atret més les llonganisses que els dies. Els dies són massa habituals.

dilluns, 4 de desembre del 2006

fer el paperina...






Quan més grans ens fem, més ens agrada fer el paperina. És un fet demostrable i demostrat. He dit.

divendres, 1 de desembre del 2006

nivells de flipamenta...


Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i per a les masses):
El concert d'ahir no té nom... el millor concert al que he assistit aquest any! Sense cap mena de dubte. Puntualíssims, bon repertori i generós. Un repàs al seu últim disc (que et pot agradar més o menys, però que en directe et feia caure de cul, especialment durant 4 o 5 cançons que van fer seguides amb el piano, dolcíssimes!) i els grans èxits de sempre: Cherry Chapstic (hiperelèctrica), Big Day Coming (acústica i cantada per la senyora Hubley), Autumn Sweater (desmontada i a un ritme inusual, genial) i, ja en els bisos, quan ja havien tornat a sortir per aclamació popular 2 o 3 cops, el senyor Kaplan diu "buenu, què voleu sentir"? I una noia li diu: "Sugarcube!", i ja teniu al senyor Bala i companyia en plè orgasme, aprofitant les últimes anades d'olla del mateix Kaplan. Perquè reconeixem-ho: el senyor Ira Kaplan té nivells de flipamenta; té la flipamenta moderada en una cançó normal, que mola molt, i la flipamenta descontrolada en cançons de 10 minuts en les que pujaries a l'escenari i li desenxufaries l'ampli. Però qui se'n recorda, de tot això, després de què tornin a sortir a l'escenari per enèssima vegada i interpretin una versió més o menys improvitzada d'"Everlasting Love"?
P.D: Si veuen a l'artista abans conegut com Avantiana amb aquesta samarreta meva, recordin-li de part meva que és un copion i que la meva és l'original. Gràcies.
P.D.2: Moltes gràcies a tots els que em vau enviar SMS de per molts anys, sou molts i no tinc saldo per contestar-vos a tots, o sigui que ho faig des d'aquí.