nivells de flipamenta...

Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i per a les masses):

El concert d'ahir no té nom... el millor concert al que he assistit aquest any! Sense cap mena de dubte. Puntualíssims, bon repertori i generós. Un repàs al seu últim disc (que et pot agradar més o menys, però que en directe et feia caure de cul, especialment durant 4 o 5 cançons que van fer seguides amb el piano, dolcíssimes!) i els grans èxits de sempre: Cherry Chapstic (hiperelèctrica), Big Day Coming (acústica i cantada per la senyora Hubley), Autumn Sweater (desmontada i a un ritme inusual, genial) i, ja en els bisos, quan ja havien tornat a sortir per aclamació popular 2 o 3 cops, el senyor Kaplan diu "buenu, què voleu sentir"? I una noia li diu: "Sugarcube!", i ja teniu al senyor Bala i companyia en plè orgasme, aprofitant les últimes anades d'olla del mateix Kaplan. Perquè reconeixem-ho: el senyor Ira Kaplan té nivells de flipamenta; té la flipamenta moderada en una cançó normal, que mola molt, i la flipamenta descontrolada en cançons de 10 minuts en les que pujaries a l'escenari i li desenxufaries l'ampli. Però qui se'n recorda, de tot això, després de què tornin a sortir a l'escenari per enèssima vegada i interpretin una versió més o menys improvitzada d'"Everlasting Love"?

P.D: Si veuen a l'artista abans conegut com Avantiana amb aquesta samarreta meva, recordin-li de part meva que és un copion i que la meva és l'original. Gràcies.

P.D.2: Moltes gràcies a tots els que em vau enviar SMS de per molts anys, sou molts i no tinc saldo per contestar-vos a tots, o sigui que ho faig des d'aquí.