dimarts, 23 de setembre del 2008

el català emprenyat (IV)...


El català emprenyat n'està fins els ous de sentir a parlar de propostes engrescadores que acaben desapareixent en el continu espai-temps, com això dels alcaldes i regidors de tots els colors units per la independència o allò dels andalusos que reclamen la independència, i mentre sopa una mica de pa amb formatge tot flipant pel preu que ha pagat per una trista barra de pa industrial, es pregunta que si tant units estan tots i tant ho desitja tothom (ell inclòs), a què collons estan esperant tots plegats?

Es posa al llit i comença a rumiar i a donar voltes a com es deu fer per declarar independent un país... S'envia una carta firmada per tots plegats al President del forat negre on se li demana (amablement o no) que ens deixi estar i que nosaltres, encantats, farem el mateix? S'anuncia a La Vanguardia i ja està (per allò de que si ho publica La Vanguardia és veritat)? O es fa un referèndum trampa (comptant que qui el fa existeix) perquè després algun tribunal del forat negre l'anul·li, i llavors els habitants d'aquest petit país puguin publicar a La Vanguardia que els membres d'aquest tribunal no existeixen, per així poder anul·lar la seva sentència?

I mentre hi va rumiant, s'adorm, i somia en truites i en pans que valen un ull de la cara, i en autopistes sense peatges, i en uns hipotètics Jocs Olímpics a la capital del forat negre previstos pel 2016, on es tornarà a posar de manifest l'últimament tant inflamat orgull patriòtic del forat negre que tenim com a país veí... però encara queden vuit anys... hi ha temps...

divendres, 19 de setembre del 2008

el català emprenyat (III)...


El català emprenyat es lleva cada matí amb més mandra, perquè sap que per molt previngut que vagi, l'acabaran cardant sí o sí. Avui, per exemple, ha decidit quedar-se al llit una estona més i reflexionar sobre la trista realitat que l'envolta, per veure si val la pena rentar-se la cara i vestir-se per sortir al carrer.

Li ve al cap aquell rumor que va sentir ahir sobre en Jaume Sisa, que prepara un concert commemoratiu del seu 60è aniversari, i el prepara a l'engròs, convidant a pujar a l'escenari altres artistes d'aquest seu país com Quimi Portet, Marc Parrot o Roger Mas. La qüestió és que el senyor Sisa contacta amb TV3, "la seva" (d'en Sisa i del català emprenyat), per enregistrar el concert i que la televisió del país pugui emetre aquest històric concert. Ho creguin o no, "la seva" ha contestat al senyor Sisa que no hi estan pas interessats.

Trasvalsat per aquesta trista notícia, i desitjant que tot plegat sigui només un malson, el català emprenyat es gira i engega la ràdio, com cada matí, per sentir quants bancs i asseguradores han caigut des que va anar a dormir. Són tres. El català emprenyat creu que encara hem passat amb poc, avui.

Escolta també amb atenció la notícia que diu que Europa considera que en aquest país seu no es discrimina el castellà, i després d'exclamar en veu alta que quins collons que hagin de venir d'Europa a dir-nos això, es pregunta quin ressò tindrà aquesta notícia en el forat negre que tenim com a país veí, on tothom es va omplir la boca amb aquest tema quan, fos qui fos, el va denunciar. Canvia d'emissora, en posa alguna de les del forat negre, i no en diuen res. Ho prova amb una altra que teòricament està a les antípodes ideològiques de la primera. Tampoc en diuen res.

El català emprenyat es caga en tot però es resigna, com sempre. És hora de tancar la ràdio, aixecar-se i anar a treballar, per poder pagar les autopistes que es construeixen al forat negre.

dimecres, 17 de setembre del 2008

el català emprenyat (II)...


El català emprenyat es lleva cada matí preguntant-se per quin forat negre li endinyaran aquesta vegada... Tot i anar previngut, sap perfectament per pròpia experiència que això ja no és garantia de res.

Llegeix al diari que el Tribunal Constitucional ha tirat per terra la proposta de referèndum del Lehendakari Ibarretxe, per unanimitat, basant-se en l'article 149 de la Constitució Espanyola. La sentència, a més a més, dóna unes explicacions la mar d'il·lustratives: a part de deixar clar que és l'Estat l'únic que té competència per fer consultes populars, afirma que el "Poble Basc" simplement no existeix, i que per tant no pot convocar res.

El català emprenyat reflexiona sobre aquest fet, i en treu dues conclusions:

1. Potser els molt honorables membres del Tribunal Constitucional s'excedeixen una mica en les seves funcions afirmant que certes persones i/o grups de persones no existeixen. Potser això de fer desaparèixer coses seria una funció més concreta d'un forat negre (com el que crearà el ciclotró/accelerador de partícules, o com el que tenim nosaltres i els bascos com a país veí).

2. Pensant en la ditxosa reforma de l'Estatut del seu petit país (proveïdor de ciclotrons/acceleradors de partícules) que està pendent d'una sentència del mateix Tribunal Constitucional, conclou que si el "Poble Basc" resulta que per unanimitat no existeix, òbviament no cal ni parlar d'una "Nació Catalana"...

dilluns, 15 de setembre del 2008

el català emprenyat (I)...


El català emprenyat es lleva cada matí preguntant-se per quin costat li cauran avui les hòsties. Tot i anar previngut, sap perfectament per pròpia experiència que això ja no és garantia de res.

Llegeix al diari les xifres que envolten això del ciclotró/accelerador de partícules que ens farà desaparèixer a tots dins un forat negre, i s'atura en una: 6.000 milions d'euros. Això és el que costa la maquineta dels pebrots. O sigui que segons les xifres de les balances fiscals publicades fa un parell de mesos amb grans escarafalls, aquest petit país seu regala cada any dos ciclotrons/acceleradors de partícules al país veí.

El català emprenyat reflexiona sobre aquest fet, hi dóna voltes com dins d'un ciclotró/accelerador de partícules, i conclou que el veritable forat negre és aquest país veí que tenim, que ens ho xucla tot des de fa anys, i del qual mai en podrem treure res.

dilluns, 8 de setembre del 2008

orgull i aproximacions...

Diuen que si fos un polític seria Obama, que si fos una habitació seria un estudi, que si fos un cotxe seria un "troncomóvil", que si fos un ofici seria director d'orquestra, que si fos una beguda seria una llimonada, que si fos un país seria independent, que si fos un continent seria Amèrica (sencera!), que si fos un esport seria el ciclisme, que si fos menjar seria xocolata, que si fos un llibre seria la Biblia, que si fos un programa de TV seria Fama, i que si fos un canal de televisió seria TV3.

En fi, mai m'ha agradat destacar, però...
.

dimecres, 3 de setembre del 2008

ara sí...


Bé, l'estiu s'acaba, i és hora de fer balanç.

A cals Bala l'estiu ha estat bo; un 8,5 sobre 10, li posaríem. Per una banda, i com tots ja sabeu, ens hem tret un mort de 73,5 metres quadrats (útils) de sobre. Aquesta és la més bona i memorable notícia de l'estiu 2008 al Setè Cel.
.

La segona bona notícia té a veure amb naixements: en el termini d'aproximadament tres setmanes està previst que tinguem un nebot nou, l'Arnau, i una rotaire nova, la Mariona. Els dos fets ens omplen de joia i d'il·lusió fins a límits que realment no poden ni sospitar... o sí...
.

Per altra banda, finalment hem pogut fer una escapadeta a Lisboa, minivacances que hem combinat amb d'altres més low cost (que no pitjors) com anar a la platja (ens n'hem fet farts, especialment jo), visitar pobles més o menys propers, atendre uns quants concerts gratuïts, fotre'ns més d'un tiberi memorable, gaudir de la nostra nova llar i de la seva bassa, descobrir un nou local d'oci nocturn (una cerveseria, de fet, on hem començat el que de ben segur serà la nostra tercera joventut), fer-nos un bloc nou (la primera dama), fer el turista per Girona com si no fóssim de per aquí, agafar més d'una turca, atropellar algun senglar,... en fi, gaudir dels plaers del dia a dia però a un altre ritme.
.

Només que hagin gaudit de l'estiu la meitat que nosaltres els felicitem, perquè ja poden dir que s'ho han passat molt bé. Salut!

dimecres, 27 d’agost del 2008

tornem-hi...


Tornin-me a perdonar siusplau per aquest hiatus... Estic readaptant els meus horaris (laborals, gàstrics, etc.) a la meva nova vida com a unihipotecat que es reincorpora a la feina, amb un jet-lag de tres parells (a Lisboa van una hora enrera!) i tot això, i el dia té 24 hores, encara, i per tant encara no tinc gaire temps per ocupar-me d'aquest meu/seu bloc. De moment canvio de colors, que ja me n'havia cansat (és curiós, sempre que canvio de colors algú o altre em diu que se sent incomodat pels nous colors; en aquest cas, si no recordo malament he fet feliç a la Maria del Mar). Prometo una ronda de posts més o menys interessants per començaments de setembre, no els puc dir més... espero no haver-los de decepcionar...
Salut i peles!

divendres, 8 d’agost del 2008

ieps!


Perdonin l'absència momentània de la xarxa. M'havia agafat uns dies de recés (ben merescut, per cert) sense ni avisar. La setmana que ve els explicaré algunes coses d'aquestes nostres vacances "low cost", però deixin-me avançar-los que si per alguna cosa les recordarem serà justament per la millor notícia que ens han donat aquest any, que no és altra que la venda del nostre piset...

Ens hem tret un bon pes de sobre, i tot i que hem hagut de baixar una miqueta el preu, crec que la nostra economia aguantarà si abandonem els Garfitos Hacendado i tornem als enyorats Cheetos...

Salut!

divendres, 18 de juliol del 2008

extraoficialment...

Estimada parròquia bloguil, extraoficialment els comento que el tema cerveser ja està rodant... i els deixo unes fotos on una senyoreta els explica una mica com va això de fer cervesa...

1. Primer de tot, necessitem bones matèries primeres:

2. És imprescindible també conèixer un bon Mestre Cerveser i tenir unes màquines que fan coses d'aquestes que fan les màquines de cervesa (ara no entrarem en detalls...):

3. L'últim pas és, òbviament, embotellar la cervesa:


4. I ja tenim la cervesa a punt per consumir!


Salut!

dimarts, 15 de juliol del 2008

pastanagues...


Se'ns ha acabat la paciència i ha sortit el que ha sortit...

dijous, 10 de juliol del 2008

barcelona...


Ahir en teoria vam anar a la capital catalana. I dic en teoria perquè qui ho diria que és la capital catalana. Per mi que en diuen així per pur convencionalisme, per costum, perquè la veritat és que Barcelona cada dia fa una pudor més estranya, n'oloris el racó que n'oloris. No sé si és el tuf socialista (aquell que arrenca les crostes nacionalistes, que aniquila la Terribas i en Bassas per ser massa catalanistes) o el tuf dels excatalanistes (aquell que aglutina els convergents i els d'ERC, els primers totalment desapareguts des de les últimes eleccions, i els independentistes totalment apoltronats als seus càrrecs dient que sí a tot i fent veure que no passa res), o una barreja letal dels dos ben combinada amb manifestos de presumptes intel·lectuals i victòries de la selecció espanyola de futbol.

Tot va començar quan vam dinar i jo em vaig demanar una salsitxa amb formatge i una cervesa. Ni el cambrer va deixar de parlar-me en castellà al veure que el client (jo) li parlava en català, ni el client (jo) va canviar al castellà. Algú pot considerar-ho normal... és una opinió. Algú podria argumentar que mentre ens entenguem l'un a l'altre no hi ha cap problema... bé, també és una opinió. Personalment no penso així, i menys sent jo el client i estant al país que estem.

Tot va continuar a l'establiment del costat (una conegudíssima cadena de cafeteries internacional, el nom de la qual comença per "Star" i acaba amb "bucks") on vam entrar per fer un cafè. El cambrer va ser incapaç d'entendre el que li demanàvem ("un cafè sol, un tallat i un donut de xocolata") tot i repetir-li la comanda tres vegades. Podríem haver marxat a un altre lloc, però no ho vam fer. Vam cedir i vam demanar "un café solo, un cortado y un donut de chocolate", ens ho vam prendre i vam marxar, amb més ganes que de costum (que ja és dir) d'abandonar la ciutat.

La cirereta del pastís va succeir al cap d'una horeta, al bar de TV3, la televisió de Catalunya (o això diuen). Feia calor, i vaig demanar-me un cafè amb gel convençut que en una institució com aquesta no tindria cap problema per fer-me entendre en català. La cambrera em va somriure i es va girar cap a la cafetera, i em va passar pel cap que potser és que sóc un malpensat i que el que m'havia trobat al migdia eren excepcions... fins que la cambrera, amb el mateix somriure, es va girar i em va plantar al mostrador un cafè amb llet. Fantàstic, amb la calor que feia, què millor que una tassa industrial de cafè amb llet! Estava a punt de dir-li que se la begués ella quan, sense deixar de somriure, em va dir "sesenta y nueve céntimos, por favor", i em va descol·locar tant aquest preu que quan vaig tornar a posar les neurones a lloc ja estava suant, a mig beure'm un cafè amb llet a quarts de cinc de la tarda al bar de TV3 i desitjant més que mai tornar al Setè Cel, on no he de canviar la meva llengua habitual perquè la gent m'entengui.

divendres, 4 de juliol del 2008

setmana de notícies: divendres...


Finalment la primera dama ha complert amb les seves amenaces. Sembla que ara que s'ha acabat l'escola té massa temps lliure!
.
P.D: Iep! I no s'oblidin de felicitar l'admirat Jo_oN, que avui entra als 30!

dijous, 3 de juliol del 2008

setmana de notícies: dijous...


Aquest any els Arimany-Ivars no podran anar de vacances a l'estranger (segurament), i per això s'han llançat a la vida padre i han pres certes mesures dràstiques contra la calor i el bon temps: han invertit 24,95 euros en una piscina i 19,95 euros en un parasol, esgotant així tot el pressupost previst pel tercer trimestre de l'any.

O sigui que ja ho saben, si durant el seu (de vostès) temps de vacances volen prendre un banyet, nosaltres hi posem la bassa... vostès poden posar-hi la birra...

dimecres, 2 de juliol del 2008

setmana de notícies: dimecres...


Avui l'il·lustríssim Pablo Carbonell fa un concert a les carpes de Girona. Si ve algú ens hi veurem. Com que no tinc cap foto del senyor Carbonell, penjo aquesta per presumir de nebot (se li veu en el gest que és un sol i que no ha trencat mai cap plat, oi?).
Apali!

dimarts, 1 de juliol del 2008

setmana de notícies: dimarts...


Ens ha arribat la veu que a l'intrèpid Homebala li ha picat fort la dèria excursionista. Després de pujar al Canigó la setmana passada (feia dos anys que ho planejava), ja té prevista una travessa per l'Albera de dos dies (amb pujada al Puigneulós inclosa) i una altra anada al Canigó també de dos dies (en companyia del Més Gran Filòsof Viu), ambdues programades per l'agost, que és quan fa més fresca i un té més ganes de gaudir del sol (especialment al migdia).

Si algú s'hi vol apuntar que ho digui. Seguirem informant...

dilluns, 30 de juny del 2008

setmana de notícies: dilluns...


Fonts pròximes a l'entorn de l'admiradíssim Jo_oN han filtrat a aquesta redacció que l'anhelada segona part de "Simfonies Auriculars" veurà la llum abans que la Mariona. I això deu significar d'aquí a molt poc, a jutjar per la panxa que llueix la Irene. Ja es poden escoltar alguns avançaments d'aquest nou treball aquí.

(si ens permeten no ser objectius, direm "visca!")

dimecres, 25 de juny del 2008

canigó...


Dilectíssima parròquia:

Aprofitant els sobresalts que dóna la vida de l'assalariat, aquest diumenge passat vam anar amb la primera dama a aclarir les idees al cim del Canigó. Hem quedat entesos: hi ha amor; la resta fa baixada...

dilluns, 23 de juny del 2008

pastanagues...


Les nostres pastanagues s'hauran de deixar madurar una mica més encara... que dura la vida del pagès urbanita!


dijous, 5 de juny del 2008

gavians...


Aquest matí he tingut una experiència traumàtica. Anava jo corrent pel Setè Cel (sí, a vegades m'aixeco aviat i vaig a córrer una estona; va molt bé per l'insomni) quan m'ha passat per sobre el cap, de darrera a davant, un ocellot blanc, molt a prop i molt depressa. La sensació no és nova (els coloms solen fer-ho, per exemple) però espanta, i més quan l'ocellot en qüestió té una mida considerable, com és el cas. M'he quedat mirant com s'allunyava, però al cap d'uns segons ha agafat alçada, ha fet mitja volta i ha tornat cap a mi. Quan m'ha passat pel costat, rabent, ha deixat anar un "CRGAAAAAH!" profund, i llavors sí que m'he espantat.

He deixat de córrer i m'he quedat mirant què feia mentre s'enlairava, gairebé verticalment. Ha fet mitja volta (180 graus sencers) a l'aire i, deixant-se endur per la inèrcia i la gravetat, s'ha deixat caure sobre el meu cap. En dècimes de segon he fet un gest gairebé instintiu amb els braços, com de "fuig d'aquí, bestiota!" (no sé ben bé què he fet, però segur que se n'estan imaginant una imatge aproximada) i l'animalot ha desviat la trajectòria quan es trobava a un parell de metres de la meva cara (una senyora grassa que passava amb cotxe m'ha mirat estranyada: es devia acabar d'aixecar i estava veient un paio suat que feia gestos marcials a l'aire; igual s'ha pensat que feia tai-txi o alguna cosa així...).

He decidit tornar per allà on havia vingut i l'he perdut de vista, sense saber ben bé perquè m'estava atacant aquella bèstia del dimoni. Potser, com he pensat després mentre em dutxava, és que tenia un niu en aquella zona i l'estava protegint d'un depredador (jo) que corria i feia pudor, que potser en el llenguatge dels gavians són condicions de perill... I de fet, ara mateix no puc pensar en res que es mogui, faci pudor i no sigui perillós...

dijous, 29 de maig del 2008

acceleració/desacceleració...


Diuen que el pas del temps s'accelera amb l'edat, però jo no hi estic del tot d'acord. Mai m'ha obsessionat aquest tema, però recordo que quan feia E.G.B. els cursos duraven una eternitat (i els estius no s'acabaven mai!). I que fa cinc o sis anys vaig començar a notar que la cosa s'accelerava bastant i que les setmanes (i els caps de setmana) es començaven a succeir a una velocitat que feia replantejar-se moltes coses. Però llavors aquesta sensació va parar, fa més o menys dos anys, i la meva vida va tornar a agafar un compàs més pausat (no com quan tenia set anys, però sí com quan en tenia vint)... fins ara. Aquest primer semestre de dos mil vuit ha estat d'escàndol! No me n'he adonat que començàvem un nou any que ja som a les portes del juny!

Però bé, confio frenar una mica i recuperar certa estabilitat en aquest camp ara que entrem a l'estiu i que totes les activitats vitals agafen un ritme més... tranquil... bé, segons quines coses, perquè el temps és el que té: misteriosament, et va allunyant ràpidament dels records i et va acostant cap a la maleïda incertesa, de forma més ràpida o més lenta depenent del respecte que sentis pel futur que t'espera...

Suposo que per això ara el temps em passa tant ràpid, perquè el meu futur m'inspira bastant respecte.