dimecres, 20 de desembre del 2006

a febrer...


Dilectíssims totes i tots (en blau si sou daltònics):
Els plaços i els terminis es van complint i seguim sense les notícies fresques que ens agradaria comunicar-vos. Sembla que ens n'anem a febrer, anant bé.
Fa fred i el coll m'ha estat rascant tot el matí. I tots sabem com acaba això. I justament ara que s'acosten dies de festa i que tinc més ampolles d'alcohol a casa de les que em podré veure en tot l'any. I penso especialment en aquelles 9 ampolles de vi de diferents procedències (Rioja, Ribera, Penedès, Empordà, etc.) que aniré obrint i degustant, a poc a poc, al llarg de les pròximes setmanes (això sí, a la salut de tots vostès!).

dijous, 14 de desembre del 2006

miau...


Dilectíssims íssims i íssimes (al revés si sou feministes radicals):
.
La vida dóna tantes voltes que mareja. I quan arriba aquell moment en què et vols centrar trobes que sense adonar-te'n t'has fet bastant gran i que els esdeveniments t'impulsen a prendre decisions realment importants que ja no pots demorar per gaire temps més si vols seguir anomenant-te a tu mateix PERSONA HUMANA (en particular).
.
P.D: Té raó l'honorabilíssim Marc quan apunta que els animals més traidors són els gats, si deixem de banda les serps (que no semblen gaire dialogants) i algunes persones humanes en general (que acostumen a dissimular-ho de conya, els putes...).
.
P.D.2: "Qui controla el passat controla el futur, i qui controla el present controla el passat" (George Orwell, preocupat per l'esdevenir històric.)

guau...


Dilectíssims/es tots/es (en digital si teniu receptor de TDT):
En general no m'agraden gaire els gossos. O més que no agradar-me, em fan una mica de por. No sembla que raonin gaire, i mai saps quines són les seves obscures intencions (segons la Mercè, sempre estan jugant, però en fi...). I no té res a veure amb mides (ull, que estic molt ben definit, estic parlant de mides de gossos). Bé, i apart de no fiar-me'n, tampoc puc suportar:
1) Els pèls que deixen quan és l'època de caure el pèl (ara ho és).
2) Les cases on sembla que no ventilin perquè entres i caus de cul de la pudor de gos que fan (i si hi has anat perquè t'han convidat a sopar, la cosa és realment molesta, siguem francs).
3) Els amos que en comptes d'un gos es pensen que tenen un fill, que l'han de protegir i que pateixen per ell quan estan fora de casa (un dia d'aquests inventen el mòbil per gossos i les accions de Telefònica tornen a disparar-se...).
Per cert, fa temps jo tenia un gos. Es deia Mika i era el millor gos del món. No feia por, ni gaire pudor. Perdia bastant pèl, però jo li perdonava perquè com ja he dit era el millor gos del món. Descansi en pau (perquè en vida es va cansar bastant).

dimarts, 12 de desembre del 2006

quak...


Dilectíssima gentada en general (o gentussa en particular):

És curiós, però quan arriba l'estiu, enyoro l'hivern, i quan arriba l'hivern, enyoro la tardor. I quan arriba la tardor no enyoro res perquè em trobo molt bé i crec que tot l'any hauria de ser tardor (però no tardor com la d'aquest any que ha fet temperatura de primavera, no, tardor de la clàssica, amb les fulles caient quan han de caure i els dits, les orelles i el nas gelats el dia del meu aniversari).
.
Quan inventaran un controlador climàtic particular?
.
Visca els ànecs (lliures!)

dilluns, 11 de desembre del 2006

animals anònims...


Diu, diu: "los animales de dos en dos, uah, uah,..."

dijous, 7 de desembre del 2006

solipsisme...


Quan jo era petit (sí, fa molt temps jo també era petit; en tinc fotos) podríem considerar que era el que en filosofia s'ha anomenat un solipsista, és a dir, que creia que jo era la única cosa que existia realment, i que la resta de la gent i l'univers en general existia només dins la meva imaginació, i que quan jo no mirava les coses no hi eren, i que, en definitiva, el dia que jo em morís no quedaria res. I tot i que les ments més simples poden considerar que això és un signe clar de narcissisme i de tenir un ego desmesurat, mai em vaig sentir així.

Després, conforme he anat creixent, m'he anat adonant que estava totalment equivocat, ja que vaig anar veient que no era l'únic que em creia únic, sinó que hi havia moltes altres persones que pensaven de la mateixa manera i que es creien que no existia ningú més al món i que la realitat no els sobreviuria (els casos més flagrants i que tothom pot conèixer serien els de l'Artur Mas, en Michael Jackson, l'Angel Acebes o la Sara Montiel). En aquests casos, però, el matís de superego es feia superlatiu, i per tant, potencialment perillós. Llavors, i sempre pensant en el bé comú, vaig creure que l'única solució possible era l'extermini en massa dels solipsistes. És així com em vaig convertir en un terrorista (mental, almenys fins al dia d'avui...).
Foto: Tate Modern (Londres), desembre 2005.

dimarts, 5 de desembre del 2006

haikus per a no dormir (I)


Diuen que de dies n'hi ha més que de llonganisses, però què volen que els digui, a mi sempre m'han atret més les llonganisses que els dies. Els dies són massa habituals.

dilluns, 4 de desembre del 2006

fer el paperina...






Quan més grans ens fem, més ens agrada fer el paperina. És un fet demostrable i demostrat. He dit.

divendres, 1 de desembre del 2006

nivells de flipamenta...


Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i per a les masses):
El concert d'ahir no té nom... el millor concert al que he assistit aquest any! Sense cap mena de dubte. Puntualíssims, bon repertori i generós. Un repàs al seu últim disc (que et pot agradar més o menys, però que en directe et feia caure de cul, especialment durant 4 o 5 cançons que van fer seguides amb el piano, dolcíssimes!) i els grans èxits de sempre: Cherry Chapstic (hiperelèctrica), Big Day Coming (acústica i cantada per la senyora Hubley), Autumn Sweater (desmontada i a un ritme inusual, genial) i, ja en els bisos, quan ja havien tornat a sortir per aclamació popular 2 o 3 cops, el senyor Kaplan diu "buenu, què voleu sentir"? I una noia li diu: "Sugarcube!", i ja teniu al senyor Bala i companyia en plè orgasme, aprofitant les últimes anades d'olla del mateix Kaplan. Perquè reconeixem-ho: el senyor Ira Kaplan té nivells de flipamenta; té la flipamenta moderada en una cançó normal, que mola molt, i la flipamenta descontrolada en cançons de 10 minuts en les que pujaries a l'escenari i li desenxufaries l'ampli. Però qui se'n recorda, de tot això, després de què tornin a sortir a l'escenari per enèssima vegada i interpretin una versió més o menys improvitzada d'"Everlasting Love"?
P.D: Si veuen a l'artista abans conegut com Avantiana amb aquesta samarreta meva, recordin-li de part meva que és un copion i que la meva és l'original. Gràcies.
P.D.2: Moltes gràcies a tots els que em vau enviar SMS de per molts anys, sou molts i no tinc saldo per contestar-vos a tots, o sigui que ho faig des d'aquí.

dijous, 30 de novembre del 2006

com us passeu...

Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en particular als coneguts):

Sou els millors. Mira que portar-me Yo La Tengo el 30 de novembre... vosaltres sí que sabeu com muntar una bona festa d'aniversari! Ara, quina putada que la firstlaidi estigui amb gastrointeritis i no sàpiga encara si vindrà o no...

dijous, 23 de novembre del 2006

poesia social


Les taxes de fecunditat estan per terra.
El preu del tabac està pels núvols.
Tot el que sé de política ho he après aquí.
Sóc un infiltrat organitzat i pacient.

dimecres, 22 de novembre del 2006

males companyies


Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i en estéreo, where available):
No tenen vostès la sensació que el president del govern espanyol s'està revelant últimament com un trileru en potència? Ja fa uns dies que la meva humil testa dona voltes sobre aquest tema...
No em posaré ara a analitzar els quès i els coms i els perquès, però respecte als catalans, sempre he tingut la sensació que ens estava prenent el pèl de forma bàrbara, especialment amb tot el tema de l'Estatut i la mandanga circundant (i tot allò de "Aprobaré la reforma del estatuto...").
I ara que semblava que ja no ens quedava un pèl de tontos (permetin-me el símil), va i ens endossa un crecepelos que es diu Montilla perquè ens tornin a sortir i així continuar prenent-nos-el...
En fi, són sensacions. Seran les males companyies.

dimarts, 21 de novembre del 2006

sóc dèbil


Dilectes totes i tots:
Dissabte vaig sofrir el meu primer empatx de ganxitos. És un d'aquests productes que em genera adicció, com els palitos o els tigretons (com podeu comprovar sóc molt elitista quan es tracta de gastronomia). Vaig acabar amb mal de ventre, i amb el paladar i la llengua que em rascaven (semblant a la sensació dels dos dies següents a prendre't una tassa de xocolata desfeta bullint, però en estéreo, no se si m'entenen...).
El problema bàsic és que les bosses de ganxitos poden arribar a ser molt grosses, i quan vas al súper no se t'acudeix d'agafar la bossa petita...
Sí, sóc dèbil... i sí, ho tornaré a fer...

divendres, 17 de novembre del 2006

seixanta-dos per cent!


"Déu té un 62% de probabilitats d'existir
Berlín- La probabilitat que Déu existeixi és del 62 per cent, segons un càlcul realitzat pel periodista i assagista alemany Thomas Vasek a partir d'una fòrmula creada fa 250 anys pel pastor presbiterià anglès Thomas Bayes (1702-1761). Amb el seu càlcul personal, Vasek intenta trobar almenys una sortida parcial a un problema que ha ocupat una infinitat de pensadors al llarg dels segles. Els esforços per provar racionalment l'existència de Déu, segons Vasek, han desembocat tots en el fracàs i ja al segle XVII Blaise Pascal -matemàtic, físic, teòleg i apassionat jugador- creia que es tractava d'una qüestió davant la qual no quedava cap altra possibilitat que apostar a cegues. "

Dilectes conbloguistes (pecadors tots, no ho oblideu!):
Déu té més possibilitats d'existir que, a priori, que en Montilla sigui President. I si tenim en compte que finalment en Montilla serà President, ja poden anar, dilectes tots, corrent a posar ciris a tots els sants i verges que coneguin, o cremarem tots plegats als inferns pels segles dels segles...
-------------------------
P.D.1: I què passa amb el 38% restant?
-------------------------
P.D.2: Sobre el senyor Thomas Bayes:
-------------------------
P.D.3: La imatge il.lustra la peregrinació sobtada de pecadors cap a la Meca o cap on sigui (el que no ha quedat clar és quin és el déu correcte...)

dijous, 16 de novembre del 2006

canvis...



Les comissions de l'allioli fan l'agost.

Les coses es mouen.
Els blogs canvien.
Els nebots tenen cares, noms i dates de naixement...

dimarts, 14 de novembre del 2006

anonimous ludwig



Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i en particular):

Aquest mes recomano la lectura de "El atizador de Wittgenstein", de David J.Edmonds i John A. Eidinow. Un introducció fantàstica a la vida i obres de Wittgenstein i Popper, dos filòsofs fonamentals del segle XX i amb pensaments pràcticament oposats.
El títol fa referència a l'incident que protagonitzaren els dos quan en una conferència de Popper a Cambridge provocativament titulada "Existeixen realment els problemes filosòfics?", Wittgenstein el desafià, amb un atiador a la mà (l'eina que serveix per atiar el foc de les llars de foc), tot exclamant: "Posi'm un exemple de regla moral!. Popper digué: "Un exemple? No amenaçar un conferenciant amb un atiador."
Aquesta excusa serveix als autors per fer una retrospectiva dels dos filòsofs que ens explica com i perquè es trobaren aquell dia aquestes dues eminències i perquè les seves posicions foren tant enfrontades. Val a dir que els autors no són imparcials i es posen més de la banda de Wittgenstein que de Popper, i que això potser desmereix una mica l'assaig. En tot cas, però una lectura més que recomanable que a mi m'ha servit per introduir-me al món de Wittgenstein (un món que no te l'acabes mai, per cert...)
Destaca... la visió lúcida d'un home, Wittgenstein, que moltes vegades fa la impressió de no ser més que un perturbat maníac-compulsiu i que, tot i això, esdevé adorable.
Llàstima de... la parcialitat del relat. Popper es mereix el mateix tracte que Wittgenstein (per no dir més, segons les noves tendències filosòfiques que consideren a Wittgenstein quelcom ja superat).
No el llegeixis si... ni t'interessa cap dels dos personatges protagonistes ni els vols conèixer...

dijous, 9 de novembre del 2006

purple springfield

Navegant per internet, m'he trobat això. Es veu que es tracta d'un episodi encara no emès dels Simpson en el que Prince està apunt d'actuar a Springfield, i en Homer, vestit per l'ocasió (com podeu veure a la imatge), intenta que l'artista-que-torna-a-dir-se-Prince li firmi un disc.
Em moro de ganes de veure-ho sencer...

dimarts, 7 de novembre del 2006

tants caps tants barrets


Suposo que és qüestió de temps, però amb l'escassetat d'oratòria del senyor Montilla, creuen dilectes conbloguistes que tornarem a sentir frases de la talla del "Voleu fer el favor de callar?!!" del senyor Pujol o la més recent "Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu tres per cent..." del senyor Maragall?
Què passa? Cadascú valora els líders polítics amb el criteri que li dóna la gana...
P.D: Reclamo urgentment l'instauració de la figura del polític-poeta, com el de la foto.

divendres, 3 de novembre del 2006

the matthew herbert experience


No va ser pròpiament a barraques, va ser a l'Auditori, asseguts, amb un so excel.lent però sense poder fumar (és el que tenen els patis de butaques en general). El senyor Herbert (veu, sampler i teclats) i una banda de sis supermúsics (veu, bateria, guitarra, teclats, trompeta i saxo) van interpretar el repertori de Scale, el seu últim disc. I va ser fantàstic! L'automatisme del guitarrista (molt funky), la talla del teclista (XXL), la veu del cantant (semblava tonto, sortit d'OT, però després va agafar un baix i es va deixar anar, i com! I per rematar-ho, va començar a fer beatboxing com qui xiula...), tot en general genial, però especialment el mateix Herbert, qui, amb els seus moviments electrocutats, anava remenant el sampler com qui es toca els ous (amb una naturalitat i una sensibilitat espectaculars, vaja...).
I després cap a barraques. Curtet, aquesta vegada, els 8 graus que marcava el termòmetre hi han ajudat bastant... I aquesta nit, més! (ja només en queden 3...)

dijous, 2 de novembre del 2006

the marc parrot experience


Entusiasmats com estem amb les barraques (nit si i nit també) anem perdent, sense cap mala intenció, les bones costums. Jo mateix semblava fins fa dos dies un dels molts punquis-amb-gos que corren per aquella zona, però vaig decidir afeitar-me i, enfín, com canvien les coses amb la cara neta! I com a adolescents que ens sentim, ara ens ha agafat per fer ampollot, per allò de l'estalvi (bàsicament per poder gastar-nos els quartos en les pinces aquelles d'agafar ninots, que no els agafes mai i et cagues en el ninot i en la pinça i en la tonteria que t'ha portat a pensar que podries agafar-lo).
Ahir vam poder gaudir del directe del senyor Marc Parrot, que a mi personalment m'agrada bastant (el directe, s'entén). Un bon concert, molt correcte m'atreviria a dir (una mica curt i una mica de pluja potser serien els aspectes més negatius; tot i que d'altres destacarien segurament que va estar massa centrat en els últims dos discs...).
En tot cas, vagin preparant dilectes conbloguistes i/o conblogaires en general les seves robes d'abrigar, que si bé el cap de setmana passat anàvem amb texana, ja fa un parell de nits que anem més abrigadets, i diuen que s'accentuarà encara una mica més...
P.D: Avui ens han informat que serem tiets per partida doble i estem que no cabem en nosaltres!