divendres, 29 de desembre del 2006

bye bye 2006...


Dilectíssima parròquia bloguista (en aranès pel dual):

Ara que estem a punt de deixar el 2006, que ha deixat l'existència humana per terra (en general), confio en què el 2007 serà un any amb canvis profunds (en particular). Els deixo tot seguit una interessantíssima enquesta (només per a cervells amb superpoblació de neurones), per si tenen temps i ganes de contestar-la...


1. En quan al panorama polític català, aquest 2006 qui t'ha semblat més botifler i, en general, pocapena:

a) Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC).

b) Artur Mas (CiU).

c) Pep Sala (Banda del Bar).


2. Qui t'ha provocat més sensacions-rares-a-diferents-zones-del-cos aquest any?

a) Benet XVI dient que Mahoma és igual a terrorisme.

b) Edurne cantant "These boots are made for walking" (o era del 2006?)

c) Sala-Martín preguntant a Montilla sobre si un President de la Generalitat hauria de tenir el nivell C de català.


3. Parlem de sexe: Zapatero diu que el procés de pau va fent, xino xano. I tu, què en penses?

a) Que acabarem essent tots bascos.

b) Que per desencallar el procés de pau, Zapatero i Otegui jugaran un partit de pilota basca i qui guanyi es quedarà amb Navarra.

c) Que tant burxar tant burxar, acabaran trobant connexions entre ETA i l'11-M i Acebes serà nomenat president vitalici del govern.


4. Parlem d'esports: Quin aconteixement esportiu te l'ha suat més aquest any?

a) La copa d'Europa que va guanyar el Barça.

b) La creació de la figura de vicepresident de la Generalitat.

c) El Rock&Cat (la pel.lícula).


5. I, per acabar, què n'esperes del 2007?

a) Que, ja que d'aquí uns dies pelen en Sadam, no tardin gaire a portar a judici el trio de les Açores.

b) El nou disc de Wilco, que surt a l'abril.

c) No n'espero res, visc el dia a dia, i ara mateix el que més espero és el dinar de demà (macarrons).


AVÍS: Això és una enquesta superseriosa. Els resultats seran degudament computats i enviats a l'Oficina de Recepció de Peticions pel 2007. Per a possibles reclamacions, dirigeixin-se directament a ells: dosmilsetpelcultelainc@terra.cat

En fi, i bon any 2007 a tothom i ens veiem/llegim aviat... Salut!


dissabte, 23 de desembre del 2006

bon nadal (en general)...


Els bons sopars de feina acaben així (a les fosques i amb trenes). Bones festes a tots!


P.D: Ei, mireu quin post-regal-homenatge que m'ha fet el Veí de Dalt! Estic emocionat...

divendres, 22 de desembre del 2006

el meu amic fardatxo...


He trobat una ànima bessona, però millorada (no sé si m'entenen). Es diu Fardatxo. I aquest post és per a ell.
Qui va dir que deixar de fumar és fàcil? Jo no. De fet, ho he intentat alguna vegada i no me n'he sortit mai. El meu amic Fardatxo sí. A la primera. Amb alguna temptació i alguna cigarreta en alguna ocasió especial, però ho ha deixat. I només per això ja l'admiro.
Però aquest és segurament l'entrebanc més fàcil que ha superat a la vida. I és que, amic Fardatxo, hi ha coses que no s'aconsegueixen superar mai. I perdona que et parli tant explícitament de les desgràcies, però la vida ens ha dut a tots dos per camins molt semblants (tant semblants que te'n faries creus; si vols algun dia en podem parlar, en privat). La vida dóna cops (en general), però tant a tu com a mi ens ha ben atonyinat (en particular).
Crec que hi ha coses que no es superen, sinó que simplement s'ha d'aprendre a viure amb elles. Jo ja fa 8 anys que hi visc, i la convivència és difícil, però no impossible. Recorda que cada any que passa és un altre any que et sumes, no que et restes.
A tu les circumstàncies t'han fet trobar la pau en l'amistat (hi ha fotos on em fas enveja) i en l'Aikido (molt interessant, he estat repassant aquesta setmana el teu bloc i he flipat bastant, la veritat). Jo continuo fumant...
I en fi, estimat Fardatxo, el meu regal en aquest dia tant assenyalat no és més que aquest petit post (ep! amb foto especial a l'estil homebala inclosa!) i la meva amistat perquè la manipulis al teu gust i a la teva conveniència.
Sincerament i amb afecte,
Homebala.

dimecres, 20 de desembre del 2006

a febrer...


Dilectíssims totes i tots (en blau si sou daltònics):
Els plaços i els terminis es van complint i seguim sense les notícies fresques que ens agradaria comunicar-vos. Sembla que ens n'anem a febrer, anant bé.
Fa fred i el coll m'ha estat rascant tot el matí. I tots sabem com acaba això. I justament ara que s'acosten dies de festa i que tinc més ampolles d'alcohol a casa de les que em podré veure en tot l'any. I penso especialment en aquelles 9 ampolles de vi de diferents procedències (Rioja, Ribera, Penedès, Empordà, etc.) que aniré obrint i degustant, a poc a poc, al llarg de les pròximes setmanes (això sí, a la salut de tots vostès!).

dijous, 14 de desembre del 2006

miau...


Dilectíssims íssims i íssimes (al revés si sou feministes radicals):
.
La vida dóna tantes voltes que mareja. I quan arriba aquell moment en què et vols centrar trobes que sense adonar-te'n t'has fet bastant gran i que els esdeveniments t'impulsen a prendre decisions realment importants que ja no pots demorar per gaire temps més si vols seguir anomenant-te a tu mateix PERSONA HUMANA (en particular).
.
P.D: Té raó l'honorabilíssim Marc quan apunta que els animals més traidors són els gats, si deixem de banda les serps (que no semblen gaire dialogants) i algunes persones humanes en general (que acostumen a dissimular-ho de conya, els putes...).
.
P.D.2: "Qui controla el passat controla el futur, i qui controla el present controla el passat" (George Orwell, preocupat per l'esdevenir històric.)

guau...


Dilectíssims/es tots/es (en digital si teniu receptor de TDT):
En general no m'agraden gaire els gossos. O més que no agradar-me, em fan una mica de por. No sembla que raonin gaire, i mai saps quines són les seves obscures intencions (segons la Mercè, sempre estan jugant, però en fi...). I no té res a veure amb mides (ull, que estic molt ben definit, estic parlant de mides de gossos). Bé, i apart de no fiar-me'n, tampoc puc suportar:
1) Els pèls que deixen quan és l'època de caure el pèl (ara ho és).
2) Les cases on sembla que no ventilin perquè entres i caus de cul de la pudor de gos que fan (i si hi has anat perquè t'han convidat a sopar, la cosa és realment molesta, siguem francs).
3) Els amos que en comptes d'un gos es pensen que tenen un fill, que l'han de protegir i que pateixen per ell quan estan fora de casa (un dia d'aquests inventen el mòbil per gossos i les accions de Telefònica tornen a disparar-se...).
Per cert, fa temps jo tenia un gos. Es deia Mika i era el millor gos del món. No feia por, ni gaire pudor. Perdia bastant pèl, però jo li perdonava perquè com ja he dit era el millor gos del món. Descansi en pau (perquè en vida es va cansar bastant).

dimarts, 12 de desembre del 2006

quak...


Dilectíssima gentada en general (o gentussa en particular):

És curiós, però quan arriba l'estiu, enyoro l'hivern, i quan arriba l'hivern, enyoro la tardor. I quan arriba la tardor no enyoro res perquè em trobo molt bé i crec que tot l'any hauria de ser tardor (però no tardor com la d'aquest any que ha fet temperatura de primavera, no, tardor de la clàssica, amb les fulles caient quan han de caure i els dits, les orelles i el nas gelats el dia del meu aniversari).
.
Quan inventaran un controlador climàtic particular?
.
Visca els ànecs (lliures!)

dilluns, 11 de desembre del 2006

animals anònims...


Diu, diu: "los animales de dos en dos, uah, uah,..."

dijous, 7 de desembre del 2006

solipsisme...


Quan jo era petit (sí, fa molt temps jo també era petit; en tinc fotos) podríem considerar que era el que en filosofia s'ha anomenat un solipsista, és a dir, que creia que jo era la única cosa que existia realment, i que la resta de la gent i l'univers en general existia només dins la meva imaginació, i que quan jo no mirava les coses no hi eren, i que, en definitiva, el dia que jo em morís no quedaria res. I tot i que les ments més simples poden considerar que això és un signe clar de narcissisme i de tenir un ego desmesurat, mai em vaig sentir així.

Després, conforme he anat creixent, m'he anat adonant que estava totalment equivocat, ja que vaig anar veient que no era l'únic que em creia únic, sinó que hi havia moltes altres persones que pensaven de la mateixa manera i que es creien que no existia ningú més al món i que la realitat no els sobreviuria (els casos més flagrants i que tothom pot conèixer serien els de l'Artur Mas, en Michael Jackson, l'Angel Acebes o la Sara Montiel). En aquests casos, però, el matís de superego es feia superlatiu, i per tant, potencialment perillós. Llavors, i sempre pensant en el bé comú, vaig creure que l'única solució possible era l'extermini en massa dels solipsistes. És així com em vaig convertir en un terrorista (mental, almenys fins al dia d'avui...).
Foto: Tate Modern (Londres), desembre 2005.

dimarts, 5 de desembre del 2006

haikus per a no dormir (I)


Diuen que de dies n'hi ha més que de llonganisses, però què volen que els digui, a mi sempre m'han atret més les llonganisses que els dies. Els dies són massa habituals.

dilluns, 4 de desembre del 2006

fer el paperina...






Quan més grans ens fem, més ens agrada fer el paperina. És un fet demostrable i demostrat. He dit.

divendres, 1 de desembre del 2006

nivells de flipamenta...


Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i per a les masses):
El concert d'ahir no té nom... el millor concert al que he assistit aquest any! Sense cap mena de dubte. Puntualíssims, bon repertori i generós. Un repàs al seu últim disc (que et pot agradar més o menys, però que en directe et feia caure de cul, especialment durant 4 o 5 cançons que van fer seguides amb el piano, dolcíssimes!) i els grans èxits de sempre: Cherry Chapstic (hiperelèctrica), Big Day Coming (acústica i cantada per la senyora Hubley), Autumn Sweater (desmontada i a un ritme inusual, genial) i, ja en els bisos, quan ja havien tornat a sortir per aclamació popular 2 o 3 cops, el senyor Kaplan diu "buenu, què voleu sentir"? I una noia li diu: "Sugarcube!", i ja teniu al senyor Bala i companyia en plè orgasme, aprofitant les últimes anades d'olla del mateix Kaplan. Perquè reconeixem-ho: el senyor Ira Kaplan té nivells de flipamenta; té la flipamenta moderada en una cançó normal, que mola molt, i la flipamenta descontrolada en cançons de 10 minuts en les que pujaries a l'escenari i li desenxufaries l'ampli. Però qui se'n recorda, de tot això, després de què tornin a sortir a l'escenari per enèssima vegada i interpretin una versió més o menys improvitzada d'"Everlasting Love"?
P.D: Si veuen a l'artista abans conegut com Avantiana amb aquesta samarreta meva, recordin-li de part meva que és un copion i que la meva és l'original. Gràcies.
P.D.2: Moltes gràcies a tots els que em vau enviar SMS de per molts anys, sou molts i no tinc saldo per contestar-vos a tots, o sigui que ho faig des d'aquí.

dijous, 30 de novembre del 2006

com us passeu...

Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en particular als coneguts):

Sou els millors. Mira que portar-me Yo La Tengo el 30 de novembre... vosaltres sí que sabeu com muntar una bona festa d'aniversari! Ara, quina putada que la firstlaidi estigui amb gastrointeritis i no sàpiga encara si vindrà o no...

dijous, 23 de novembre del 2006

poesia social


Les taxes de fecunditat estan per terra.
El preu del tabac està pels núvols.
Tot el que sé de política ho he après aquí.
Sóc un infiltrat organitzat i pacient.

dimecres, 22 de novembre del 2006

males companyies


Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i en estéreo, where available):
No tenen vostès la sensació que el president del govern espanyol s'està revelant últimament com un trileru en potència? Ja fa uns dies que la meva humil testa dona voltes sobre aquest tema...
No em posaré ara a analitzar els quès i els coms i els perquès, però respecte als catalans, sempre he tingut la sensació que ens estava prenent el pèl de forma bàrbara, especialment amb tot el tema de l'Estatut i la mandanga circundant (i tot allò de "Aprobaré la reforma del estatuto...").
I ara que semblava que ja no ens quedava un pèl de tontos (permetin-me el símil), va i ens endossa un crecepelos que es diu Montilla perquè ens tornin a sortir i així continuar prenent-nos-el...
En fi, són sensacions. Seran les males companyies.

dimarts, 21 de novembre del 2006

sóc dèbil


Dilectes totes i tots:
Dissabte vaig sofrir el meu primer empatx de ganxitos. És un d'aquests productes que em genera adicció, com els palitos o els tigretons (com podeu comprovar sóc molt elitista quan es tracta de gastronomia). Vaig acabar amb mal de ventre, i amb el paladar i la llengua que em rascaven (semblant a la sensació dels dos dies següents a prendre't una tassa de xocolata desfeta bullint, però en estéreo, no se si m'entenen...).
El problema bàsic és que les bosses de ganxitos poden arribar a ser molt grosses, i quan vas al súper no se t'acudeix d'agafar la bossa petita...
Sí, sóc dèbil... i sí, ho tornaré a fer...

divendres, 17 de novembre del 2006

seixanta-dos per cent!


"Déu té un 62% de probabilitats d'existir
Berlín- La probabilitat que Déu existeixi és del 62 per cent, segons un càlcul realitzat pel periodista i assagista alemany Thomas Vasek a partir d'una fòrmula creada fa 250 anys pel pastor presbiterià anglès Thomas Bayes (1702-1761). Amb el seu càlcul personal, Vasek intenta trobar almenys una sortida parcial a un problema que ha ocupat una infinitat de pensadors al llarg dels segles. Els esforços per provar racionalment l'existència de Déu, segons Vasek, han desembocat tots en el fracàs i ja al segle XVII Blaise Pascal -matemàtic, físic, teòleg i apassionat jugador- creia que es tractava d'una qüestió davant la qual no quedava cap altra possibilitat que apostar a cegues. "

Dilectes conbloguistes (pecadors tots, no ho oblideu!):
Déu té més possibilitats d'existir que, a priori, que en Montilla sigui President. I si tenim en compte que finalment en Montilla serà President, ja poden anar, dilectes tots, corrent a posar ciris a tots els sants i verges que coneguin, o cremarem tots plegats als inferns pels segles dels segles...
-------------------------
P.D.1: I què passa amb el 38% restant?
-------------------------
P.D.2: Sobre el senyor Thomas Bayes:
-------------------------
P.D.3: La imatge il.lustra la peregrinació sobtada de pecadors cap a la Meca o cap on sigui (el que no ha quedat clar és quin és el déu correcte...)

dijous, 16 de novembre del 2006

canvis...



Les comissions de l'allioli fan l'agost.

Les coses es mouen.
Els blogs canvien.
Els nebots tenen cares, noms i dates de naixement...

dimarts, 14 de novembre del 2006

anonimous ludwig



Dilectes conbloguistes i/o conblogaires (en general i en particular):

Aquest mes recomano la lectura de "El atizador de Wittgenstein", de David J.Edmonds i John A. Eidinow. Un introducció fantàstica a la vida i obres de Wittgenstein i Popper, dos filòsofs fonamentals del segle XX i amb pensaments pràcticament oposats.
El títol fa referència a l'incident que protagonitzaren els dos quan en una conferència de Popper a Cambridge provocativament titulada "Existeixen realment els problemes filosòfics?", Wittgenstein el desafià, amb un atiador a la mà (l'eina que serveix per atiar el foc de les llars de foc), tot exclamant: "Posi'm un exemple de regla moral!. Popper digué: "Un exemple? No amenaçar un conferenciant amb un atiador."
Aquesta excusa serveix als autors per fer una retrospectiva dels dos filòsofs que ens explica com i perquè es trobaren aquell dia aquestes dues eminències i perquè les seves posicions foren tant enfrontades. Val a dir que els autors no són imparcials i es posen més de la banda de Wittgenstein que de Popper, i que això potser desmereix una mica l'assaig. En tot cas, però una lectura més que recomanable que a mi m'ha servit per introduir-me al món de Wittgenstein (un món que no te l'acabes mai, per cert...)
Destaca... la visió lúcida d'un home, Wittgenstein, que moltes vegades fa la impressió de no ser més que un perturbat maníac-compulsiu i que, tot i això, esdevé adorable.
Llàstima de... la parcialitat del relat. Popper es mereix el mateix tracte que Wittgenstein (per no dir més, segons les noves tendències filosòfiques que consideren a Wittgenstein quelcom ja superat).
No el llegeixis si... ni t'interessa cap dels dos personatges protagonistes ni els vols conèixer...

dijous, 9 de novembre del 2006

purple springfield

Navegant per internet, m'he trobat això. Es veu que es tracta d'un episodi encara no emès dels Simpson en el que Prince està apunt d'actuar a Springfield, i en Homer, vestit per l'ocasió (com podeu veure a la imatge), intenta que l'artista-que-torna-a-dir-se-Prince li firmi un disc.
Em moro de ganes de veure-ho sencer...

dimarts, 7 de novembre del 2006

tants caps tants barrets


Suposo que és qüestió de temps, però amb l'escassetat d'oratòria del senyor Montilla, creuen dilectes conbloguistes que tornarem a sentir frases de la talla del "Voleu fer el favor de callar?!!" del senyor Pujol o la més recent "Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu tres per cent..." del senyor Maragall?
Què passa? Cadascú valora els líders polítics amb el criteri que li dóna la gana...
P.D: Reclamo urgentment l'instauració de la figura del polític-poeta, com el de la foto.

divendres, 3 de novembre del 2006

the matthew herbert experience


No va ser pròpiament a barraques, va ser a l'Auditori, asseguts, amb un so excel.lent però sense poder fumar (és el que tenen els patis de butaques en general). El senyor Herbert (veu, sampler i teclats) i una banda de sis supermúsics (veu, bateria, guitarra, teclats, trompeta i saxo) van interpretar el repertori de Scale, el seu últim disc. I va ser fantàstic! L'automatisme del guitarrista (molt funky), la talla del teclista (XXL), la veu del cantant (semblava tonto, sortit d'OT, però després va agafar un baix i es va deixar anar, i com! I per rematar-ho, va començar a fer beatboxing com qui xiula...), tot en general genial, però especialment el mateix Herbert, qui, amb els seus moviments electrocutats, anava remenant el sampler com qui es toca els ous (amb una naturalitat i una sensibilitat espectaculars, vaja...).
I després cap a barraques. Curtet, aquesta vegada, els 8 graus que marcava el termòmetre hi han ajudat bastant... I aquesta nit, més! (ja només en queden 3...)

dijous, 2 de novembre del 2006

the marc parrot experience


Entusiasmats com estem amb les barraques (nit si i nit també) anem perdent, sense cap mala intenció, les bones costums. Jo mateix semblava fins fa dos dies un dels molts punquis-amb-gos que corren per aquella zona, però vaig decidir afeitar-me i, enfín, com canvien les coses amb la cara neta! I com a adolescents que ens sentim, ara ens ha agafat per fer ampollot, per allò de l'estalvi (bàsicament per poder gastar-nos els quartos en les pinces aquelles d'agafar ninots, que no els agafes mai i et cagues en el ninot i en la pinça i en la tonteria que t'ha portat a pensar que podries agafar-lo).
Ahir vam poder gaudir del directe del senyor Marc Parrot, que a mi personalment m'agrada bastant (el directe, s'entén). Un bon concert, molt correcte m'atreviria a dir (una mica curt i una mica de pluja potser serien els aspectes més negatius; tot i que d'altres destacarien segurament que va estar massa centrat en els últims dos discs...).
En tot cas, vagin preparant dilectes conbloguistes i/o conblogaires en general les seves robes d'abrigar, que si bé el cap de setmana passat anàvem amb texana, ja fa un parell de nits que anem més abrigadets, i diuen que s'accentuarà encara una mica més...
P.D: Avui ens han informat que serem tiets per partida doble i estem que no cabem en nosaltres!

dilluns, 30 d’octubre del 2006

anònims en campanya (V)


El candidat del "Partit De La Gent Sana" es proposa frenar la fabricació del Tigretón i substituir aquest buit amb la creació d'un berenar especial fet a base de soja i "copos de maiz". Sens dubte, amb aquesta proposta ja s'ha garantit un lloc al grup mixt...

P.D: Demà, jornada de reflexió...

dijous, 26 d’octubre del 2006

anònims en campanya (IV)


Les "Nuevas Generaciones" també han entrat en campanya bastant forts. A dalt podeu apreciar una instantània d'un moment de la gravació del seu himne de campanya. La tornada (l'estribillo que en diuen ells) diu així:
(musiqueta militar de fons)
"Las Nuevas Generaciones estamos preparadas
nuestro valiente ejército avanza a gigantescas zancadas
Montilla es bastante tonto y eso se le nota
Saura es un pardillo que sólo quiere ir de prota
Carod directo al paredón y Puigcercós que vaya detrás
Piqué no nos defraudes: Más madera y madera a Mas!"

dimarts, 24 d’octubre del 2006

anònims en campanya (III)


El grup radical d'extremistes feministes que es fa anomenar "Lliga Catalana De Dones Molt Emprenyades" arriba a aquestes eleccions amb una candidatura molt forta i cohesionada i amb un progama de govern construït sobre tres pilars bàsics que passo a transcriure literalment:
"1. Que s'acabi aquesta tonteria socialista de la paritat entre homes i dones! Les dones hem d'ocupar tots els llocs de poder tan a l'administració com a les empreses privades.
2. Silkepils gratis per totes les dones alliberades! La despesa que generi aquesta mesura es pagarà doblant el preu de les maquinetes d'afaitar i de les Play Stations.
3. Els futbolistes jugaran tots els partits en pilotes! Així nosaltres també podrem gaudir del futbol i fer-nos unes birres amb les col.legues mentre mirem el partit."

dilluns, 23 d’octubre del 2006

anònims en campanya (II)


En declaracions en exclusiva per aquest blog, el candidat del "Partit Més Ecologista Que Ta Mare (Ens Ho Fumem Tot)" ha declarat sorprenentment que "mai seria el líder d'un partit que m'acceptés com a militant". Després d'això, el partit l'ha expulsat i ara ell es presenta com a independent a les llistes del "Bloc Nacionalista Gallec", amb la qual cosa sembla destinat a no ser President, tampoc...

dijous, 19 d’octubre del 2006

anònims en campanya


En una entrevista recent, el tàndem Jimi/Avantiana, considerats en cercles íntims com els Dupont i Dupond de l'entrecot (poc fet, que pràcticament es queixi quan li claven queixalada), van fer aquestes sorprenents declaracions:
"Ens agradaria presentar-nos a les eleccions, però no sabem fer DVDs; i tampoc serviria de res si en sabéssim, perquè ens hi cagaríem en déu i la mare que el va parir i, a part que no és plan, no ens votaria ni quisqui."

dimarts, 17 d’octubre del 2006

optimisme (moderat)


Avui em preguntava... si fóssim danesos, demanaríem el nivell D en comptes del C per accedir a una plaça de funcionari?

(Oh, sí! Torna l'amor! Acurruqueu-vos!).

dimarts, 10 d’octubre del 2006

en general i en particular

Estimats blogaires en general (i ningú en particular):

Haureu pogut comprovar que aquests últims dies no he actualitzat una merda. Bé, això es deu bàsicament a dues raons bastant importants:
1. Se m'ha escatxarrat (es diu així, no? siusplau, tots els que hagueu superat les proves de català del nivell que sigui a partir de C corregiu-me si m'erro!) l'ordinador, amb la qual cosa em veig obligat a actualitzar des de fora de casa (al Setè Cel, al Gironès, ja sabeu...). Això a més a més comporta que no pugui posar foto al post. Toca'm un ou.
2. Tinc tanta feina que a les set tinc son (era així la dita, no? siusplau, tots els llicenciats en general i diplomats en econòmiques en particular que em corregeixin si hi ha alguna errada!). Això ja és una tònica general en la meva vida diària, ho sé i ho reconec. Sempre em proposo anar a fer un cafè amb altres cervells privilegiats i al final no puc per feina (i perquè el meu cervell és tant brillant tot sol que no li cal cap altre cervell per a discutir-hi; una mica com l'Speedy i en Ginesta jugant una butifarra, però tot juntet dins un sol cervell; un nivellàs, vaja...)
En fi, que no estic gaire d'humor i que això ja passarà i etcètera, etcètera, i que us donguin a tots en general i als més torracollons en particular.
Mamons! (en general).

dimecres, 4 d’octubre del 2006

climatologia melancòlica i/o tardoril


L'estiu se'n va, tornen la tardor i els bolets, i en aquesta voràgine de canvis climatològics un acaba per perdre's-hi (cada matí el mateix: màniga llarga o màniga curta?, goso posar-me una jaqueta o encara no?, ...)
El problema és que durant aquests dies a les 7 del matí ja no es veu si hi ha núvols al cel o no. I si plou, un es mulla.
En fi...

dimecres, 27 de setembre del 2006

vissintís


L'afició secreta del senyor Toni Albà és fer-se fotos amb famosos.

dimarts, 26 de setembre del 2006

cultura de la incultura



Si mireu a la vostra dreta hi trobareu una fera ferotge.
Si mireu a la vostra esquerra, un monstre monstruós.
Serà millor que mireu als dos costats abans de travessar (el desert o el que sigui...)

dijous, 21 de setembre del 2006

antropòlegs del món...torneu-vos a unir!


Benvolguts conbloguistes:
L'entrega sobre llibres d'aquest mes de setembre és doble. Per als que ja heu llegit la lectura que us recomanava ahir, us emplaço a aconseguir quan més aviat millor una còpia de Una plaga de orugas, on trobareu la continuació de les aventures i desventures del senyor Barley.
L'acció se situa un any després d'haver tornat de la primera expedició. L'antropòleg innocent retorna al poblat dowayo per fer-hi més investigacions, però només d'arribar ja veu que les coses no seran fàcils: no coneix a ningú. Tots els dowayos s'han canviat les camises, i resulta que aquesta era justament la manera amb la què ell els identificava, pel color de les camises... Com diu el mateix Barley "un bon antropòleg no té perquè ser un bon fisonomista". A partir d'aquí, ja us ho podeu imaginar...
Destaca... la qualitat que té. Trenca el tòpic sobre les segones parts. De fet no és una segona part, és una continuació des d'on acaba el primer que podria ser part del mateix llibre.
Llàstima de... que no existeixi una tercera part. Hi ha un altre llibre del mateix autor "Bailando sobre la tumba", que un dia d'aquests agafaré, a veure què tal...
No el llegeixis si... no t'has llegit el primer. Hi ha coses que et quedarien penjades...

dimarts, 19 de setembre del 2006

antropòlegs del món...uniu-vos!


Iepa! La lectura recomanada d'aquest mes de setembre és L'antropòleg innocent de Nigel Barley. Per mi, un llibre de capçalera que entra dins el meu Top Ten imprescindible dels llibres que m'enduria a una illa deserta.
Va d'un senyor (el mateix Barley) que s'acaba de llicenciar en Antropologia i decideix anar a viure una temporada (un anyet) a un poblat africà per fer-hi un treball de camp per investigar exhaustivament els costums de la tribu dels dowayo (i molt especialment la seva cerimònia de la circumcisió!), per així poder tornar al seu país coronat com un gran antropòleg que ja ha fet el que se suposa que fan els antropòlegs. El que es troba, però, és un món surrealista i rocambolesc del que no en podrà sortir indemne (no avançaré res més, però us prometo que és un dels llibres més divertits que he llegit al llarg de la meva curta existència).
Destaca... l'estil de Barley, divertidíssim sense aparentment voler ser-ho.
Llàstima de... que no és gaire llarg (però això té solució, ja veureu el post de demà...)
No el llegeixis si... vols sentir-me la resta de la teva vida donant-te la tabarra amb frases del tipus "t'has de llegir aquest llibre, és boníssim..."

dilluns, 18 de setembre del 2006

eufòria i/o exaltació de l'amistat (i II)





















I en fi, puros, alcohol a go go i ballaruca. Total, que els reis de la festa s'ho van passar teta (i els nuvis diuen que també s'ho van passar prou bé).

divendres, 15 de setembre del 2006

eufòria i/o exaltació de l'amistat (I)










Fotos de l'esquerra: Sona "I want to break free" i els nuvis es comencen a passejar amb la figureta dels nuvis del pastís per tot el menjador. Nosaltres intuïm què passarà i ens posem a ballar abans d'hora (érem una taula inquieta, bastant abans de les postres estàvem ja tots drets i voltant). Efectivament, passa el que ha de passar i la Maria del Mar s'emociona... en Jaume també, però s'ho guarda.
Fotos de la dreta: Cançó escrita especialment per als nuvis, impresa en punts de llibre que repartim a tothom. La cantem emocionats (va suscitar certa polèmica la frase "de cinema en cinema t'anava tocant els pits", en fi...). Definitivament, a partir d'aquí som els amos de la festa i tothom que s'ho vulgui passar bé ha de venir a demanar-nos permís.

dimecres, 13 de setembre del 2006

nenes maques i tius bons


Així de guapes i guapos anem pel món els sexis anònims (consti en acta que aquesta foto es pre-alcohol). La meva tia diria que "fem patxoca".

dimarts, 12 de setembre del 2006

s'han casat


Sí, sí, efectivament... jo i només jo tinc l'exclusiva del casament JUA JUA JUA JUA!!!
Confirmo que s'han dit que sí i que ara mateix volen ja cap a New York. Aquesta setmana la dedicaré a fer un repàs del més destacat de la jornada...

dimarts, 5 de setembre del 2006

per tonto


Després de sentir durant molts mesos (anys?) la llegenda urbana de què Steve Irwin, El Caçador de Cocodrils, havia mort d'una picada de Mamba Negra, ahir van anunciar la seva defunció a les notícies (amb somriures per part dels presentadors, no entenc perquè...). No sé si la persistència del rumor té res a veure amb el fet que l'acabés matant de veritat un animal...
No era molt d'aquest programa (la meva aversió als rèptils en general i a les serps en particular m'ho prohibeix expressament) però les vegades que l'havia vist flipava amb el poc senderi del senyor Irwin. Si no m'equivoco li havien posat una demanda feia poc per fer gracietes a un cocodril amb un nadó en braços.
En fi, que el caçador de cocodrils ha mort per jugar amb un animal salvatge (no discutirem ara i aquí si és així o no com havia de morir), però que ho ha fet sense gaire dignitat: no per una picada d'una serp hiperverinosa i súperperillosa, ni desquartitzat per un cocodril de l'espècie més salvatge del món, no: ha mort per la picada d'una manta (els peixos aquells que sembla que volin per sota l'aigua). Per tonto.