nevada...

Han estat uns dies estranys.

Dilluns qui m'havia d'enviar a casa des de la feina va tardar una mica massa a fer-ho, i vaig haver de patir en pròpia pell (com molts d'altres) els efectes de la tempesta de neu: una hora i mitja eterna per fer un viatge interurbà de 7 kms que normalment, entre semàfors i trànsit, faig en uns 17-20 minuts, amb la tensió afegida de què el mòbil no funcionava. I en aquell moment, i per continuar amb intervals de xifres, al pati de casa ja s'hi acumulaven 10-15 cms. de neu:


Des de la finestra de casa el paisatge era realment feréstec:

Aquest sóc jo, arribant a casa (el cotxe l'havia rentat el dia abans; ole jo...):

A quarts de cinc de la tarda, com a gairebé tothom que coneixem, se'ns en va anar la llum, i al cap de poc també el telèfon, i avorrits d'estar a casa mirant per la finestra, vam sortir a explorar intrèpidament el territori sota la tempesta... bé, de fet, només vam arribar a la plaça de davant de casa, perquè la nevada encara era intensa, i vam girar cua de seguida:

Llavors ens vam adonar que potser la llum ja no tornaria durant una estona llarga, i que no anava la calefacció, i que (visca el progrés!) teníem totes les persianes a dalt de tot, i són totes elèctriques. Vam sopar el que vam poder amb una espelma i una llanterna i la ràdio a piles que ens anava recordant que, tot i la nostra incòmoda situació, érem uns privilegiats (hi havia gent que trucava a programes en directe demanant ajuda perquè estaven literalment tirats enmig de la N-II, junt amb centenars de cotxes més, i alguns amb agravants del tipus... criatures...).

A les tres de la matinada ens va tornar la llum, vam poder abaixar les persianes, i la casa va anar recuperant mica en mica una temperatura humanament acceptable. Ja al matí, vaig aconseguir trucar a la feina per anunciar-los que no hi anava per la neu que s'havia acumulat als carrers i per les dificultats evidents de circular amb normalitat per Girona, i em van contestar que era una sàvia decisió ja que, de fet, no tenien llum i que per tant els ordinadors tampoc anaven. I un cop esmorzats, vam anar a veure el panorama: la neu ja no tenia el gruix del dia abans però déu n'hi do, i com podeu comprovar a les fotos estàvem de bastant humor (la primera dama fins i tot es va atrevir a fer l'àngel al pati). Va ser una estona de descàrrega, el paisatge era realment bonic i ens va fer oblidar l'angoixa que hores abans estàvem passant:

I mica en mica tot ha anat tornant a la normalitat. Vaig treure la neu de davant de casa amb un rescló de jardí (nois, és el que hi ha, l'única eina que tenia a ma):

Ah! I una última foto de l'heroi de Sarrià, el meu sogre, que amb la seva retro es va dedicar a treure la neu de tots els carrers del poble des de primera hora del matí; vagi aquest post en homenatge a la seva impagable tasca: