Ahir en teoria vam anar a la capital catalana. I dic en teoria perquè qui ho diria que és la capital catalana. Per mi que en diuen així per pur convencionalisme, per costum, perquè la veritat és que Barcelona cada dia fa una pudor més estranya, n'oloris el racó que n'oloris. No sé si és el tuf socialista (aquell que arrenca les crostes nacionalistes, que aniquila la Terribas i en Bassas per ser massa catalanistes) o el tuf dels excatalanistes (aquell que aglutina els convergents i els d'ERC, els primers totalment desapareguts des de les últimes eleccions, i els independentistes totalment apoltronats als seus càrrecs dient que sí a tot i fent veure que no passa res), o una barreja letal dels dos ben combinada amb manifestos de presumptes intel·lectuals i victòries de la selecció espanyola de futbol.
Tot va començar quan vam dinar i jo em vaig demanar una salsitxa amb formatge i una cervesa. Ni el cambrer va deixar de parlar-me en castellà al veure que el client (jo) li parlava en català, ni el client (jo) va canviar al castellà. Algú pot considerar-ho normal... és una opinió. Algú podria argumentar que mentre ens entenguem l'un a l'altre no hi ha cap problema... bé, també és una opinió. Personalment no penso així, i menys sent jo el client i estant al país que estem.
Tot va continuar a l'establiment del costat (una conegudíssima cadena de cafeteries internacional, el nom de la qual comença per "Star" i acaba amb "bucks") on vam entrar per fer un cafè. El cambrer va ser incapaç d'entendre el que li demanàvem ("un cafè sol, un tallat i un donut de xocolata") tot i repetir-li la comanda tres vegades. Podríem haver marxat a un altre lloc, però no ho vam fer. Vam cedir i vam demanar "un café solo, un cortado y un donut de chocolate", ens ho vam prendre i vam marxar, amb més ganes que de costum (que ja és dir) d'abandonar la ciutat.
La cirereta del pastís va succeir al cap d'una horeta, al bar de TV3, la televisió de Catalunya (o això diuen). Feia calor, i vaig demanar-me un cafè amb gel convençut que en una institució com aquesta no tindria cap problema per fer-me entendre en català. La cambrera em va somriure i es va girar cap a la cafetera, i em va passar pel cap que potser és que sóc un malpensat i que el que m'havia trobat al migdia eren excepcions... fins que la cambrera, amb el mateix somriure, es va girar i em va plantar al mostrador un cafè amb llet. Fantàstic, amb la calor que feia, què millor que una tassa industrial de cafè amb llet! Estava a punt de dir-li que se la begués ella quan, sense deixar de somriure, em va dir "sesenta y nueve céntimos, por favor", i em va descol·locar tant aquest preu que quan vaig tornar a posar les neurones a lloc ja estava suant, a mig beure'm un cafè amb llet a quarts de cinc de la tarda al bar de TV3 i desitjant més que mai tornar al Setè Cel, on no he de canviar la meva llengua habitual perquè la gent m'entengui.
